Celebrem el dia de l?orgull freak: Els germans Calatrava!

Hermanos Calatrava, Centre Cívic Les Basses (Barcelona), 22 d’octurbre de 2004

Després de la derrota (o victoria?) d’ahir de’n Txiquiliquatre a Eurovisió, celebrem avui el dia mundial de l’orgull freak recordant a uns clàssics catalans.

Reconec que la línea que separa el freakisme il·lustrat de l’humor xungo i caspós és molt fina, fins el punt de ser difícil esbrinar el gra de la palla. Els germans Calatrava ja fa anys que van superar aquest límit i fins i tot han donat la volta al cercle diverses vegades.

Mestres de l’acudit fàcil i de les les cançons cafres han estat capaços de moments de veritable genialitat sobretot en els seus directes quan Paco Calatrava (el lleig, per entendre’ns) imita a Mick Jagger, però també amb una filmografia innenarrable que va tenir el seu cènit a la mai prou ben valorada “El ete y el oto” (1983) sense oblidar els mèrits d’“Horror story” (1972) o “Contra el imperio del kárate” (1973).

Però on no tenen rival i més es van lluïr va ser a nivell musical on van assolir fites històriques.

Anava jo una tarda de fa molts i molt anys (finals dels vuitanta) pel carrer Bòria avall i vaig trobar una botiga d’aquelles d’electrodomèstics que també tenien un apartat de discos, en aquells moments en liquidació. Sempre he estat amant de discos psicotrònics, de petites engrunes greixoses tretes de context i amb pretensions absurdes de perdurar o simplement de distreure cercant l’impossible. Aquí hi caben des dels discos de Capri fins als d’Emilio El Moro o la discografia sencera de Raphael. A més amb el repte d’aconseguir-los sense que la despesa superés les 100 pessetes.

No us podeu imaginar el meu goig i la meva joia quan ja amb els dits polsosos de mirar caixes de singles descatalogats i material de desfeta quan van aparèixer aquest dos germans caricaturitzats a la portada del single “Gigi l’Amoroso” a la cara A i “Space Oddity” a la cara B. Bowie revisitat pels Calatrava! Potser els vint duros més ben invertits de la meva vida.

A la primera festa de les que fèiem al carrer Tamarit en que el vaig punxar, els efectes en plena pujada àcida van ser devastadors. N’hi va haver que van quedar en estat de xoc, d’altres que volien saltar per la finestra i la majoria van patir un atac de riure que encara es recorda. Pel bé de la salut pública se’m va recomenar que posés aquest disc només en ocasions especials.

PD: Nota curiosa, quan els coneixes en persona i fora de l’escenari resulta que “el guapo” (Manolo) és força mes lleig que “el lleig” (Paco) sobretot si aquest segon no fa ganyotes.

Quant a rockviu

Des de l'any 1984 fotografio i escric de tot allò que es mou a sobre d'un escenari.
Aquesta entrada ha esta publicada en Batalletes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Celebrem el dia de l?orgull freak: Els germans Calatrava!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*