Gàlim

Foto: Josep Ll. Cebrian

Ara sembla que s’ha precipitat la qüestió del trinquet de
l’Olleria, però el cas ja du anys rodant. No sé si, com afirmen alguns, és el
més antic del País Valencià, ni si el mur de pedra és part d’una antiga muralla
o una també antiga paret d’un hort com el de les monges tancades. Em té igual
ara. Segurament són certes les dos coses anteriors (l’antiguitat i la muralla),
però el que importa ara és quin valor té per a la gent de l’Olleria que
hipotèticament l’hauria de rescatar de la febre urbanitzadora, i ja sabem que
la gent que no coneix no pot estimar. Ho dic perquè vivim en un poble abocat a
la indústria i al treball, poc propens a parar-se a mirar coses que té davant
dels ulls cada dia i a admirar-ne les que s’ho valen, que encara n’hi ha.
La resposta de l’alcalde, tal com recull el diari, és exemplificadora: ‘su
único valor son los años que tiene’. Com si diguérem: i a mi què em dius?
dugeu-lo a l’asil que ja és vell. Tornem a topar amb el matís: vell o antic?

Tot açò em recorda (i no em fa gens de gràcia) el cas de l’església de Loreto,
que com que tenia problemes de fonaments, era vella i ja hi havia una altra
església, valia la pena tombar-la. L’actitud de l’alcalde de llavors va ser
molt clara: a terra! El d’ara és més bon polític, sap llevar-se l’espart de
l’ala, però el resultat és el mateix: mirem cap a una altra banda i quan siga
tard ja ens lamentarem. L’església es va poder salvar perquè la gent va arribar
a valorar-la (amb esforços contracorrent dels ateus oficials, que fins i tot
van visitar el senyor arquebisbe en una situació digna d’una pel·lícula
d’espies). Ara potser caldria saber explicar quin valor té el trinquet, a banda
del seu valor com a solar edificable que és el que millor (quasibé únic)
coneixen en la Casa de la Vila. Ja fa anys que el senyor regidor de Cultura va
dir que era millor fer un trinquet nou que no adquirir aquest antic, en una
demostració remarcable de sensibilitat històrica i patrimonial.
Què es pot fer amb aquest trinquet? Que el compre l’ajuntament és una
possibilitat, però entre l’endeutament i l’escassa capacitat creativa per donar
contingut pràctic al patrimoni històric, no sé si és una bona idea. La Casa
Santonja i el Depòsit ja fa anys que són propietat municipal, i continuen
envellint deixats de la mà de l’administració. I el Salido, el recordeu? Per a
deixar-ho caure, no cal gastar-se els diners.
Em sembla que caldria anar a parar a alguna solució mixta, en què es poguera
fer mínimament rendible el manteniment del trinquet, amb la participació de
conselleries (cultura, esports, patrimoni…). Però no sóc optimista. Per a
això s’hauria de tindre molta voluntat de treballar en un àmbit abandonat a
l’Olleria, la cultura, i tinc quimera que les prioritats municipals continuen
en altres àmbits. S’hauria de pensar (i hi ha qui ho ha dit i repetit moltes
voltes) a convertir el nucli antic del poble en un espai viu, des del
museu-centre d’estudis de la Casa Santonja, al teatre del Depòsit, passant per
l’església monumental, per les finestres gòtiques de la Casa de la Vila… i
pel trinquet. Llocs on realitzar activitats que atraguen al personal per no
convertir-los en cadàvers luxosos, runes històriques, o edificis on dir als
forasters: ‘mira, ací abans estava el trinquet més antic del País Valencià’.

P.S.: Ja he dit que açò del trinquet no és d’ara, en tot cas ara vénen les
presses. Doncs anem pensant què passarà amb la Casa Roja del Ravalet, que si no
ho tinc mal entés el Pla General d’Ordenació Urbana preveu fer-la desaparéixer.