ROCKVIU

Melodrama, sala Monasterio (Barcelona), 2 de febrer de 2008

En una època en
que els discjòqueis no eren estrelles de culte, els que es dedicaven a punxar
els discos als guateques eren els lletjos sense parella. Melodrama, sens dubte formaven part
d’aquest col·lectiu. Els seus suèters de punt i la imatge d’estudiants aplicats
els delataven.

segueix amb crònica

De tots els concerts de retorn de bandes històriques que es fan i es desfan, potser el concert d’ahir de Melodrama per celebrar el seu 31è aniversari va ser el més entranyable. Qui ha parlat de pasta? aquest concepte no entra en el seu ideari: entrada gratuïta, regal de l’elapé "Grandes fracasos" (en van trobar unes quantes capses en un magatzem), xapa del concert i un bonic programa de mà (una joieta) amb les lletres de les cançons. I la llagrimeta a punt de saltar quan van cantar allò de "No me digas que me dejas" ("yo que por ti dejé de beber Estomacal Bonet, de fumar Ideales y de ser fan de la Welch").

Crònica publicada a El Punt el dia 4 de febrer de 2007

Amor perdut i Estomacal Bonet

El grup Melodrama retorna a l’escenari per celebrar el 31è aniversari a la sala Monasterio

XAVIER MERCADÉ.

En la seva època, els laietans no acceptaven
Melodrama perquè eren massa pop, i el sector més rocker tampoc per la
mateixa raó, però van enregistrar un disc amb Sisa l’any 1980 i van
tocar al mític festival punk de l’Aliança del Poblenou, al
costat de Mortimer, Ramoncín i la Trapera, el Nadal del 1977. La premsa
de l’època no va tenir pietat amb ells, la multinacional, amb la qual
van gravar dos senzills, els van voler vendre com un producte dirigit a
les fans, al costat dels Pecos. El primer disc es va dir L’èxit truca a la porta (1985), i en el segon van reblar la ironia i el van titular Grandes fracasos
(1991). En una època en què els discjòqueis no eren estrelles de culte,
els que es dedicaven a punxar els discos eren els lletjos sense parella
de ball. Melodrama, sens dubte, formaven part d’aquest col·lectiu, els
seus suèters de punt i la imatge d’estudiants aplicats els delataven.
Però les cançons divertides, ingènues i iròniques amb les lletres
màgicament quotidianes de Dionís Olivé van calar en un imaginari
barceloní que els va convertir en un grup de culte per a minories.

En
els últims mesos s’han vist retorns de tota mena, però el de Melodrama,
per celebrar dissabte el 31è aniversari a l’acollidora sala Monasterio,
va ser entranyable. Amb la sala atapeïda d’amics, familiars, curiosos,
supervivents de l’època i músics coetanis com ara Ia Clua, Jaume Sisa,
els germans Gil de Brighton 64 i excomponents de Los Fresones Rebeldes,
Melodrama van oferir una sessió de nostàlgia ben entesa amb un grapat
de cançons que mai van ser èxits, però que encara guarden en el seu ADN
la frescor de l’època en què es van crear. El pas del temps es podia
veure en els rostres i els cabells canosos de Dionís i Toni Olivé,
Carles Collazos, Joan Navarro i Xavier Julià, però també la il·lusió
d’enfrontar-se amb els records i d’ensenyar als fills i néts que ells
també van tenir una banda de pop. Una nit màgica en què van tornar a la
vida oficinistes estressats (En García), amors impossibles (Ella no sap), amors ofegats amb Estomacal Bonet (No me digas que me dejas), amors perduts a la guia telefònica (Hay muchos Pérez López), música per a guateques galàctics (Si no fos per tu) i el moment Lou Reed, que en l’imaginari de Melodrama passa per convertir Heroin en Olives aliñades. Tal com van cantar a Tu, jo i el Tibidabo, «el món no és tant dolent, podria ser pitjor».

Possibilitats
d’ampliar aquest retorn? «No se sap –comentava Dionís Olivé, abans del
concert–; de moment ens hem plantejat fer una trobada un cop l’any i
potser editar aquest concert.» Diverses càmeres de vídeo en van donar
testimoni i, de moment, a la seva pàgina web hi ha cançons
enregistrades l’any passat.