El pànic del fotògraf
Subterranean Kids, sala Apolo (Barcelona), 10 de novembre de 2007
Venia de fer fotos al concert de Harry Connick Jr i no vaig arribar a temps per veure a The Capaces. Llàstima, un altre cop serà! Al carrer hi havia tranquilitat absoluta amb restes al terra que presagiaven un bon preconcert. Dins l?Apolo treia fum.
Continua a vull llegir la resta de l’article
M?acosto a primera filera, tot i l?aglomeració encara trobo un bon lloc més que res per que un grupet està fent ja exercicis de escalfament pel pogo que es produïra desprès. Primeres coces esquivades amb èxit, però algun got de cervesa cau de no se sap on.
Comença el concert i comença també la pluja humana a la primera accelerada del bombo d?en Boliche. Al primer el veig veure venir clarament i es dirigeix cap on estic jo. M?ajupo, intento protegir la càmera però el mosher no ha calculat bé el salt i una pesada bota va a parar sobre el meu cap. Per sort he pogut agafar les meves ulleres al vol, de caure al terra ja em podia acomiadar d’elles. A partir d?aleshores allò de nadar i guardar la roba es converteix en una llei de supervivència. En Mimo s’ho mira i no s’ho creu, els de seguretat de la sala no saben com agafar-s’ho. “Toqueu més ràpid!” crida un, ¿més ràpid? impossible.
L?atac no és només aeri, el pogo que s?ha format a la pista és ja un niu de cops i patacades que atempten contra les meves costelles. Al mig d?aquell mar de caps, peus i braços veig aparèixer el company fotògraf Marcelo per donar un cop de mà i parar un parell de cops de peus. Després d?unes quantes cançons decidieixo donar-me per vençut i passar a la reraguarda, a una situació més segura, no sense abans esquivar un parell de ferits i a un altre que està vomitant al mig del públic. I la càmera sencera. He sobreviscut.
Al menys vaig tenir més sort que el company Èric.
Un gran concert.
No recordava haver patit mai tant per la càmera i per la meva integritat des de potser aquella mítica actuació de Sepultura a la sala Zeleste l’any 1991… o des d’un dia abans amb New York Dolls al Sidecar. Ja va bé que de tant en quant els concerts de rock recuperin un cert toc de perillositat.
(Us deixo na petita mostra en vídeo amb imatge terrible i pitjor so que he trobat al iutub.)
Hola, Xavi!
De tus fotos (de toda la vida) decir que son espectaculares. Todas las que he podido ver a lo largo de los años por lo menos lo corroboran.
Sobre tu crónica del concierto, la verdad, me lo he pasado en grande leyendola.
Menos mal que estás en forma, sino no sales con vida del Apolo… jajaja
Sobre el concierto decirte que nosotros no esperabamos un llenazo y una locura generalizada tan bestia, si bien una entrada decente para que la sala no pareciera vacia y los incondicionales de la banda de toda la vida.
Creo que se apreciaba en nuestras caras la satisfacción del evento.
De todas formas, la diversión puede tener múltiples caras y cuando hay heridos, ya es para preocuparse.
Lamento lo de tu amigo Erick (por favor, dile que esta invitado al próximo concierto de la banda, si es que le quedaron ganas de volvernos a ver) y de cualquier otro que pudiera hacerse daño, voluntaria o involuntariamente en nuestro concierto.
Nunca esta de más controlar un poquito cuando tienes la adrenalina a tope y puedes dañar a otras personas con tus acciones.
Pero, como tu dices, tampoco esta mal de vez en cuando que el rock and roll vuelva a ser un poco peligroso.
Gracias!
Bolo