ROCKVIU

Fotos i cròniques del món del rock, per Xavier Mercadé (Totes les imatges són © Xavier Mercadé / rockviu@yahoo.es)

Espantosament demencial

New York Dolls, sala Sidecar (Barcelona), 9 de novembre de 2007

Va costar sang, suor i llàgrimes però ho vaig aconseguir. Un concert on l’expressió "ple com un ou" va adquirir una nova dimensió.

Quatre siusplaus, un parell d’empentes, aguantar uns quant allaus humans… no van ser necessaris els guants de boxa, però poc va faltar. Al final de l’actuació David Johansen em comentava a camerinos que potser des de l’any 1973 no tocaven en un local així de petit i que li recordava els concerts inicials al Max’s Kansas City o al GBGB de Nova York. "Espantosament demencial" deia Sylvain Sylvain, i no li faltava raó.

Article publicat al diari El Punt el dia 11 de novembre de 2007
Rock a la llauna
L’esquifit Sidecar de la plaça Reial va celebrar divendres 25 anys de vida amb els mítics New York Dolls

Xavier Mercadé


+ Els New York Dolls i el seu equip de gira, amb els encarregats de la sala Sidecar després del concert. Foto: XAVIER MERCADÉ ENDERROCK

L’expressió «ple com un ou» va adquirir una nova
dimensió divendres a la sala Sidecar. En els actes de celebració del
quart de segle de la sala i amb un nom mític i històric a l’esquifit
escenari, els reunificats New York Dolls van voler incendiar el Sidecar
amb el seu rock explosiu. Va ser com voler bufar les espelmes del
pastís amb un extintor. Un concert exclusiu per a només 300 persones
destinat a convertir-se en una fita històrica per a la sala.

Les
parets del soterrani de la plaça Reial a la cantonada amb el carrer de
les Heures les han viscut de tots colors durant aquests vint-i-cinc
anys. Robert Tierz i Quim Blanco, els encarregats de la sala,
recordaven ahir concerts de Manu Chao, B. B. Sin Sed, King Solomon,
Ojos de Brujo i Sidonie, com els que més gent han aplegat a la sala.
Però en els concerts de celebració del 25è aniversari s’estan superant
tots els rècords d’assistència: el mes passat van ser Heavy Trash i The
Posies els que van deixar més gent fora que dins la sala. I amb New
York Dolls no podia ser menys; la gent que esperava per entrar a la
sala competia amb l’eterna cua que hi ha sempre al restaurant veí Les
15 Nits. «Ha estat un repte portar els New York Dolls aquí i ha estat
un concert molt deficitari», comentava Quim al final del concert, «però
el grup està molt agraït per poder tocar en una sala com aquesta». El
mateix David Johansen, cantant i líder dels NYD, suat i despentinat
després de la calorosa actuació, li donava la raó: «Potser des del 1973
no tocàvem en un lloc amb tant caliu com aquest, em recorda l’època en
què actuàvem al Max’s Kansas City o al CBGB.» «Espantosament
demencial», el va definir a mig concert el guitarrista Sylvain Sylvain,
l’altre supervivent de la formació original, que ja va viure una
sensació semblant quan va actuar l’any 2000 a la sala Màgic del Born.

Looking for a kiss
va ser el tret de sortida de la banda i el primer allau humà que els
NYD van provocar en una sala on tothom lluitava pel seu espai vital i
per poder veure ni que fos un tros d’escenari. Johansen i els seus han
perdut part del glamour dels anys setanta, ja no surten a tocar
transvestits, ben al contrari. Johansen, que semblava un encreuament
entre Steven Tyler dels Aerosmith i Mick Jagger, lluïa elegant una
camisa blanca que feia joc amb els seus botins, i Sylvain portava la
seva eterna boina. El grup va fer una bona repassada al seu últim disc,
One day it will please us to remember even this, però va ser amb
els temes clàssics ?van fer gairebé totes les del primer disc? quan la
sala va entrar en ebullició i es va convertir en un infern: Subway train, Private world, Trash, la frenètica Jet boy o una embriagadora Personality crisis, que va tancar l’actuació. També hi va haver versions, com ara una arrabassadora lectura del Piece of my heart de Janis Joplin i el Pills
de Bo Diddley, encara que el moment més emotiu va ser quan Sylvain
Sylvain va recordar el seu desaparegut company Johnny Thunders amb una
emotiva You can’t put your arms round a memory.

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.