Please, no smoking

John Cale, sala Apolo (Barcelona), 21 de març de 2007

Amb l’edat de jubilació ja complerta des de fa una setmana, els cabells tenyits de coloraines, demanant un plat d’espinacs a les set de la tarda i prohibint fumar i fer fotos, John Cale va oferir un concert que no va deixar a ningú indiferent.

Article publicat a El Punt el dia 28 de març de 2007

Música/John Cale
Lloc i dia: Sala Apolo (Barcelona), 21 de març de 2007

Geologia del rock

Xavier Mercadé
Amb el terra ple de xuletes amb lletres d’algunes cançons i una camisa comprada en les rebaixes de fa anys als Almacenes Capitol, John Cale és un músic capaç de demanar un plat d’espinacs a les set de la tarda per berenar o fer un concert de dues hores que no va deixar a ningú indiferent. Amb el cabell tenyit de coloraines (tal i com el va lluir a Acords amb Leonard Cohen), fa una setmana que l’hi ha arribat l’edat de jubilació.
Just abans de començar el concert un presentador va establir les regles del joc que s’havien de mantenir durant tota la nit: no fumar per problemes de laringe del músic ni fer cap fotografia o enregistrament de l’actuació des del públic. Si aquestes no és complien, el músic podria agafar els trastos i anar-se’n. El presentador també va advertir que aquest seria un concert de rock and roll, per si a cap espectador exigent se li ocorria demanar cadires. Però ni les cançons ni els concerts de John Cale van ser fets per ballar. Els membres de seguretat de la sala es van prendre amb un excés de zel les prohibicions, remenant totes les bosses a l’entrada i registrant a tot el públic per si a algú pensava fer una foto desenfocada i moguda amb el seu cel·lular o trencar la llei anti-tabac que ja s’aplica habitualment a la sala.
El seu concert de dimecres a la sala Apolo, geològicament parlant, va tenir diferents estrats. El primer, a la escorça, ens vam trobar a un Cale que es va presentar als primers temes carregat d’electricitat i rocker. Una base dura durant la qual va anar desenvolupant un concert amb massa pujades i baixades. A la segona capa, d’una espessor considerable,  el músic va deixar la seva guitarra per parapatejar-se al darrera dels teclats. Va ser l’hora de concert més difícil de pair, on va sortir el John Cale més experimental i avantguardista que va tenir el seu zènit en una ireconeixible versió del Heartbeak hotel amb la veu distorsionada més propera als Residents que no a Elvis Presley. Una part del recital on es van salvar una versió marciana de Sold Motel, Ghost story i Perfect tot i el seu ritme sintètic. El nucli dur i pur del concert va arribar a la segona hora, quan amb la guitarra acústica va signar la part més amable de la nit, donant peixet als que volien escoltar clàssics i desenterrant la seva viola per fer un memorable Venus in furs de la Velvet Underground. En aquesta darrera part es va poder escoltar una sentida lectura de Gravel driver, una intensa You know more than I know carregada de mala llet o una tranquil·la Buffalo ballet. Tot i tenir fama de murri, John Cale va agrair constantment l’actitud del públic (respectuós a les bases, xerraire a les barres) acabant el concert amb un "us recordaré" abans d’acomiadar-se amb un Chorale dedicat a la desapareguda sala de concerts neoyorkina GBGB.

Quant a rockviu

Des de l'any 1984 fotografio i escric de tot allò que es mou a sobre d'un escenari.
Aquesta entrada ha esta publicada en Crònica. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*