ROCKVIU

Entre el públic que va anar al Razzmatazz 2 veient a Sean Lennon, hi havia Marc Ros dels Sidonie, un element que podria ser considerat perillós en aquest context: en un article publicat recentment a l?edició espanyola de Rolling Stone sobre David Bowie, va fer una irònica apologia a la figura de Marc David Chapman, l?assassí del pare de la criatura. Per sort, dificilment el bo d’en Marc buidaria el carregador contra ningú.

Article publicat a El Punt, el dia 18 de febrer de 2007

Música/Sean Lennon
Lloc i dia: Sala Razzmatazz 2 (Barcelona), 16 de febrer

El fill del mestre

Xavier Mercadé

Explica la llegenda que Yoko Ono va voler immortalitzar els crits, renecs i plors del part de Sean Taro Ono Lennon en una gravació que sens dubte ha de ser un dels documents sonors més esgarrifosos que es puguin escoltar. Un enregistrament que per altra banda, va significar l?inici més prematur de la carrera musical de Sean amb els primers plors. Una carrera que tampoc ha estat gaire prolífica: només dos discs en vuit anys,  Into the sun el 1998 i Friendly fire el 2006, a més de col·laborar en infinitat de grups de la escena underground de Nova York.
Tot i que Sean Lennon vulgui fugir de les obvies referències del seu cognom oferint un concert amb un repertori majoritàriament propi i sense cap referència explícita a la obra del seu pare, l?ADN el delata: la fesomia, les ulleres rodones, el to de veu i fins i tot una americana passada de moda mostren al fill del seu pare. Però les diferències també són palpables: John Lennon mai hauria demanat a la gent que passes per la parada de marxandatge a comprar samarretes i dubto que s?hagués disculpat per encendre una cigarreta en públic.
Sean Lennon no és un estrany en els escenaris barcelonins, ja va debutar l?any 1998 a la sala Apolo com a teloner dels francesos Air, Les cròniques d?aquell concert parlen d?un músic confús i d?una banda amateur. Les coses han canviat, el nivell del quartet que l’acompanyava era força alt i les idees ja les te molt més clares encara que no ha perdut la timidesa que intenta superar com bonament pot. A Sean Lennon però li va fallar el factor de risc. A més de la influència de la seva mare, en la seva carrera ha format part de grups experimentals i sorollosos com IMA o Cibo Matto i ha col·laborat en discs de Lenny Kravitz, Vinicius Cantuaria o Soulfly. El concert que va oferir divendres en una mig plena sala Razzmatazz 2, en canvi va sonar massa convencional, remetent inequívocament als Beatles però del sector més proper a McCartney que no pas de Lennon, tot i que algunes vegades la seva veu va recordar també a Elliott Smith o Ryan Adams. Cançons marcades per la melangia, d?un disc, Friendly fire, composat des la tragèdia: està dedicat a l?amic que li va pispar la nòvia (l?actriu Bijou Philips) i que va morir en accident de trànsit. Una improvisació amb la guitarra elèctrica del Masters of reality de Black Sabbath i una versió còsmica del Word I be the one de Marc Bolan van ser les excepcions a un repertori massa lineal. De les seves pròpies cançons van destacar Parachute i Falling ouf of love, dos grans temes que no admeten discussions.