ROCKVIU

Fotos i cròniques del món del rock, per Xavier Mercadé (Totes les imatges són © Xavier Mercadé / rockviu@yahoo.es)

No, no és el mateix

BACKSTREET BOYS, Sant Jordi Club (Barcelona), 20 de febrer de 2014


Va intentar quedar amb les amigues de la colla. Amb la majoria ja havia perdut el contacte des de que van acabar secundària però amb algunes encara el mantenia el pel Facebook. Moltes d’elles ja havien esborrat de la seva memòria aquells temps de bogeria però ella encara recordava aquelles nits davant d’una emissora de ràdio o contant les hores a que comencessin els seus concerts al Palau Sant Jordi amb la cara pintada amb les inicials del grup. Aquella histèria col·lectiva que les portava a folrar totes les seves carpetes amb les cares dels cinc nois i tenir parets i sostra plens de pòsters i fotografies retallades del Súper Pop. Però no, no trobava a ningú que l’acompanyés, ningú que volgués reviure aquells anys. Bogeria de joventut. Ella va recordar aquella cartolina que va fer amb retoladors on deia matusserament “BSB For Ever” i va decidir tirar endavant i complir-ho. Aquella nit el seu ex es quedaria amb la nena i ella aniria a veure a aquell grup que tantes nits li va robar a finals dels 90.

La situació havia canviat, no va esperar-se tota la nit a la porta del Sant Jordi Club, només hi va anar una hora abans i va poder col·locar-se en una bona posició. El que l’envoltava tampoc era el mateix, hi havia nervis però sense histèria, més ganes de reviure el passat que no pas el present de la banda. El primer xoc el va tenir quan els va veure sortir a l’escenari mentre sonava “The Call”. Sí, eren els cinc nois de sempre però ja havien crescut. Per sort no tenien panxeta però si que la edat se’ls hi notava en els rostres i en els rutinàries passes de ball. Poc a poc tot s’anava desinflant. A sobre l’escenari només hi eren ells… però on eren els músics? Quan van venir l’any 2008, just abans de tenir la nena (tindria alguna cosa a veure? ha de mirar el calendari…), tot i ser només quatre components, portaven una bona escenografia i sobretot els acompanyava una banda en directe. I a les gires del 1998 i del 1999, també. Amés a la del 99 van sortir volant pel Sant Jordi a sobre de taules de surf, recorda. Ara res, només hi ha una gran pantalla de fons, coreografies i, si, les cançons que li porten records d’una adolescència ja superada: “As long as you Love me”, “Quit playing games” o “Everybody”, però poc més. Res no l’anima gaire, ni tan sols el set acústic en que conviden a les fans a l’escenari. Ella no gosa ni intentar-ho, no sap encara ni quina cara faria si es trobés amb en Nick Carter cara a cara passats tants anys del seu enamorament platònic.

Amb els any s’ha tornat més exigent, no es conforma només en veure’ls moure el culet amb tota la música enllaunada. Ni s’espera que s’acabi el concert i surt decebuda abans de que s’acabi, no sigui que no trobi ni un taxi per tornar a casa: demà s’ha d’aixecar d’hora per anar a buscar a la petita i portar-la a l’escola. Fa molts anys l’esperava el seu pare amb cara enfadós a la porta del Sant Jordi a la sortida dels concerts dels Backstreet Boys mentre ella sortia amb un somriure d’orella a orella convençuda d’haver guanyat una llarga batalla. Avui no hi ha pares, hi ha molts marits esperant que la seva muller surti del recinte després de reviure uns anys passats. I no, no és el mateix.

 

 
 
Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.