Days like this

VAN MORRISON, Gran Teatre del Liceu (Barcelona), 21 de desembre de 2013

Amb solemnitat i fermesa, ell segueix sent el putu amo i decideix quan ha de començar i acabar una cançó. Els músics havien d’estar atents a cada moviment que Van Morrison marcava amb la mà. Tot amb un so i una qualitat a la que només li va faltar un xic més de potència per arribar a la perfecció. Només calia veure al tècnic de só passat-s’ho teta al darrera de la taula. Deixava ben clar que amb uns músics així donava gust treballar.

El lleó de Belfast, com sempre, va ser garrepa en salutacions, somriures i prevendes al públic. Tot i que en aquesta ocasió no hi havia (o al menys jo no el vaig veure) el rellotge marcant el compte enrere, el timing no va canviar: va estar exactament noranta minuts a sobre de l’escenari. I entre l’actuació de 3 temes de la seva filla Shana fent de telonera i el llarg final de “Gloria” sense estar ell a l’escenari (ni al Liceu) i amb la banda lluint-se amb els solos, la cosa va quedar en les dues hores. De totes maneres va ser una classe magistral amb majúscules, enlairant el seu repertori de greatest hits (“Days Like This” enllaçada amb “Moondance”, “Brown Eyed Girll” o la ja citada “Gloria”), realçant el temari present (“Retreat and View” és tota una joia del seu darrer disc “Born To Sing: no Plan B”) i posant-lo a l’alçada de les versions (“I Can’t Stop Loving You” o “Baby, Please Don’t Go”) sortint de la seva gola i el seu micròfon daurat.

Un bon concert de Van Morrison? Tots ho són, sense excepció. El millor? impossible, el nivell d’autoexigència de Morrison ho impediria.


SHANA MORRISON, Gran Teatre del Liceu (Barcelona), 21 de desembre de 2013


 
 

Quant a rockviu

Des de l'any 1984 fotografio i escric de tot allò que es mou a sobre d'un escenari.
Aquesta entrada ha esta publicada en Crònica. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*