Diletant i dissonant

“Aquest Nadal ja són al mercat els primers productes de quatre empreses catalanes que han participat en el projecte Ecojoguina.” Així ho anuncia el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat i ens explica que és el resultat d’una col·laboració entre empreses del sector i diversos organismes de l’administració catalana i el Grup d’Investigació en Gestió Ambiental de l’Escola Superior de Comerç Internacional.

Reben el nom d’ecojoguines perquè s’hi han aplicat criteris d’ecodisseny en la millora de les característiques d’aquests productes. El mateix Departament proporciona una àmplia guia sobre els objectius i els procediments que s’han seguit per tal de garantir la correcció ambiental d’aquests quatre primers productes. Tot plegat, d’entrada, em sembla una molt bona iniciativa.

Picat per la curiositat, doncs, he indagat més sobre aquestes joguines. N’hi ha dues que podríem qualificar de culturals. L’una explica contes; l’altra es basa en el clàssic joc de preguntes i respostes. Tanmateix, els pares conscienciats que demanin als reis que duguin aquestes ecojoguines als seus fills hauran de renunciar que hi juguin en català. Perquè aquestes ecojoguines avalades pel Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat només ofereixen versions en castellà (bé, n’hi ha alguna que també en portuguès). Si més no, jo he estat incapaç de trobar-les en català després de navegar una bona estona pels portals de les empreses fabricants.

Algú dirà que filo massa prim i que la prioritat del Departament de Medi Ambient i Habitatge ha de ser garantir que es fabriquin joguines amb criteris de sostenibilitat.  En discrepo. No crec que ignorar la qüestió lingüística sigui compatible amb la sostenibilitat. És impossible defensar la diversitat biològica i la qualitat del medi ambient si es prescindeix de la diversitat lingüística i la qualitat de les cultures. N’estic absolutament convençut: crec que totes dues aspiracions neixen d’idèntics principis morals.

És cert que aquest punt ens podria dur a una llarga –i no pas per això ni tediosa ni innecessària– discussió. I, de fet, m’encantaria de poder-la fer en un marc més ampli, obert i enriquidor que el proporcionat per la difusió d’aquests comentaris. Per això, em remeto a un altre interrogant: és acceptable que la Generalitat posi les famílies en el dilema d’haver de triar, a l’hora de comprar una joguina, entre medi ambient i llengua? És lícit que els pares i les mares hagin de decidir quin dels dos aspectes és més important? Em sembla, senzillament, que no.

Com que és Nadal i ens ha d’animar el bon cor, desitjo ferventment que tot aquest comentari sigui inadequat perquè hagi estat la meva imperícia internàutica l’única responsable de no haver trobat aquestes ecojoguines en versió catalana. Si és així, em comprometo a demanar cent vegades perdó.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!