Els homes també ploren

RICHARD HAWLEY, Sala Apolo (Barcelona), 26 d’octubre de 2012

“Flipo amb la gent que va als concerts i no paren de xerrar. Deveu ser molt rics, pagar per passar-se el concert parlant. Sabeu que us dic? que us bombin, fuck off!”, així de clar va estar Richard Hawley només acabar de tocar la primera cançó de la nit i dirigint-se a algú molt concret de la barra. Venia hooligan i amb ganes de brega però també de festa ja que era el darrer concert de la gira de presentació d'”Stading At The Sky’s Edge”. Sobre l’escenari de l’Apolo i competint amb el soroll d’un aparell d’aire condicionat espatllat (el va presentar com el sisè membre de la banda), va tornar a expandir la seva classe habitual impregnada per aquella elegància que va crear i patentar Roy Orbison i que va saber fer seva Chris Isaak. Melodies tristes per nits plujoses no exentes de moments eseperançadors, tot i que també carregades de mala llet, sobretot les del darrer disc. Guitarres que sabien sonar intimistes o tempestuoses en perles com “Tonight The Streets Are Ours”, “Open Up Your Door” o la immensa “The Ocean” amb que va clausurar un concert d’aquells de pell de pollastre i somriure còmplice.


 

Quant a rockviu

Des de l'any 1984 fotografio i escric de tot allò que es mou a sobre d'un escenari.
Aquesta entrada ha esta publicada en Crònica. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*