Primer prendrem Manhattan
Fa no gaire em vaig quedar sorprés al comprovar que el que vaig escriure sobre el so al concert de Leonard Cohen l’any 2009 era exactament el mateix que ja havia escrit l’any 1993 a la revista Neon sobre el concert que el canadenc va oferir a l’antic Palau d’Esports (aquí teniu un apunt d’aquell concert). Ahir de nou ens va tornar a demostrar que és possible sonar i sonar bé al Palau Sant Jordi. Cohen no ho fot tot pel broc gros, cuida els detalls i en el seu cas el so és molt més important que no pas l’imatge (igualment cuidada). Si es tracta de transmetre sentiments, de nou el mestre ho va aconseguir. I encara millor si a axiò li afegim un públic devot i respectuós.
Tot ben nivellat, amb cada músic al seu lloc i amb un paper cabdal en cada cançó. Sense estridències ni sortides de to, tal i com mana el cànon establert en els bolos de Leonard Cohen. Només va fallar un lleuger ressó i el maldestre funcionament de les pantalles de vídeo. I també va fallar quan va dir al principi del concert que “aquesta nit us donarem tot el que tenim”: del set-list que hi havia programat va saltar-se tres cançons dels bisos (“If It Be Your Will”, “Clossing Time” i “I Tried To Leave You”). Però després de més de tres hores de concert impecable, no hi ha res per retreure-li.
Tuiteja
//
