ROCKVIU

Fotos i cròniques del món del rock, per Xavier Mercadé (Totes les imatges són © Xavier Mercadé / rockviu@yahoo.es)

Fiesta a Tiana amb The Pogues

Publicat el 13 d'agost de 2012 per rockviu

THE POGUES, Tiana, 7 de maig de 1988

Sis de maig de 1988, a la sala Zeleste no hi cabia ni una agulla i els cossos que l’omplien estavan amarats de suor. La festa era grossa, d’aquella que es queden a la memòria pels segles del segles. Els The Pogues arrivaben al seu millor moment just quan els disocs Red Roses for Me (WEA, 1984) i Rum Sodomy & the Lash (WEA, 1984) havien aplanat el camí per que el grup visqués el seu any de glòria gràcies sobretot a les cançons de If I Should Fall From Grace With God (Island, 1988). Era el grup que va aconseguir aplegar en la seva nombrosa formació l’esperit punk anglès més destraler amb la música d’arrel irlandesa més propera a la disbauxa. Amb una secció de vents perfectament engreixada i una banda festera on només li faltava la benzina adulterada que oferia el seu cantant i fundador Shane MacGowan. Un personatge únic i irrepetible, amb la dentadura en pitjor estat que la de Johnny Rotten (Sex Pistols), que semblava viure pendent del contingut de la seva ampolla i que podia aconseguir que un concert de la banda acabés en un gran èxit o en una bronca descomunal.

If I Should Fall From Grace With God és d’aquells discos que han sabut aguantar amb molta dignitat el pas dels anys. Amb fusta de clàssic i una excel·lent producció d’Steve Lillywhite, el disc incloia un bon grapat de cançons per cantar alçant l’ampolla de cervesa mig tèbia (“Bottle of Smoke”), fusions d’estils (“Metropolis”), acostaments a altres cultures (“Turkish Sond of the Damned”), cançons amarades en l’enyorança (“Thousands are Sailing”, “Lullaby of London”) i fins i tot una diamant pulit com va ser “Fairytale of New York”, una nadala fora de temporada cantada a duet amb la personalíssima veu de Kristy McColl. Però si aquell disc serà recordat per alguna cançó, sens dubte ho serà per “Fiesta”, cançó que ha sobrepassat temps i espai per convertir-se en un clàssic popular. Addictiva des de la primera escolta, la cançó es va composar en el desert d’Almeria on la banda participava en el espatarrant western Straight To Hell, dirigida per Alex Cox l’any 1987. Alla la banda anglo-irlandesa sortia fent un paper de mexicans i compartien cartell amb Dennis Hopper, Courtney Love o Grace Jones. La lletra és senzillament una anada d’olla cantada en spanglish i parlant de fires, nines xoxones, brandys i ‘bingos’ que poguessin rimat amb ‘gringos’. Però al mig de la disbauxa també hi ha algun dard enverinat que envien a la seva exbaixista Cait O’Riordan que va deixar la banda per casar-se amb Elvis Costello, que havia estat el productor del seu segon disc i que feia poc havia editar el disc King of America (Demon, 1986).

Doncs al que anavem, estavem a la sala Zeleste completament suats, l’actuació havia acabat, però pel terra de la sala hi havia uns paperets que convidaven a la gravació del nou vídeo dels Pogues per la cançó “Fiesta” i convocaven a tots els que volguessin anar-hi al dia següent a la plaça major de Tiana. El vídeo va ser dirigit per ni més ni menys que Adrian Edmonson, conegut a casa nostre sobretot pel seu paper de Vyvyan, el punk demolidor de la sèrie “The Young Ones”. Amb uns ingredients així només podia sortir un vídeo delirant i absurd carregat de tòpics vergonyosos amb toreros i bailaoras de flamenco. Però també surten imatges del seu concert celebrat la nit anterior a la sala Zeleste, del grup disfressat ballant al terrat de la casa Batlló i a Tiana on tota la troupe irlandesa es va dirigir amb una bona ressaca per muntar-la grossa. La plaça estava convertida en una fira de Festa Major, Shane MacGowan anava vestit de torero i la banda s’esperava dins d’un camió. Era divertit veure la reacció de les iaies encuriosides davant d’aquell enrenou un dia de diari i mirant horotizades com dues grupies es barallaven per enrollar-se amb MacGowan mentre aquest jugava amb una navalla entre cervesa i cervesa. Com es pot veure al vídeo la festa va durar fins altes hores de la nit.

Els The Pogues van tornar de nou a Barcelona l’any 1989 multiplicant la seva capacitat de convocatoria amb fent un Palau d’Esports compartint cartell amb UB40 i Dead Pakirri & The Pantojas. Però a partir d’aleshores ja res seria el mateix, l’addició a l’alcohol estava afectant a Shane havent d’ingressar en clíniques de desintoxiació. El seu lloc, això si, seria sustituit per un suplent d’excepció, l’exThe Clash Joe Strummer durant una temporada. La banda s’aniria desfent poc a poc fins desaparèixer l’any 1986 i tornar l’any 2001 amb les piles carregades, el cantant rehabilitat, la reedició de luxe dels seus set discos i un treball nou en directe.

THE POGUES, Sala Zeleste (Barcelona), 6 de maig de 1988


//

  

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.