La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Els quinze llibres més atacats o censurats per la nova inquisició “constitucional” espanyola.

Als segles XVI i XVII la censura de llibres la protagonitzà la Inquisició amb els seus “Index Librorum Prohibitorum et Derogatorum”.

En el XVIII van ser les prohibicions de Carles III, Carles IV i Floridablanca, al XIX va ser Fernando VII el que va revocar la llibertat d’impremta de les Corts de Cadis. Isabel II també va prohibir diaris.

Al segle XX hem patit la censura amb Franco i amb Joan Carles I i ara mateix, al segle XXI, els nous “Torquemades” pretenen perpetuar-la, encara que ara a la llista de inquisidors s’hi han sumat nous censors sota l’aparença de tres noves figures: els diaris, els bancs i les editorials.

El coneixement és poder, i si la població en té, això li atorga poder.
És per aquest motiu pel que els nous “Torquemades” espanyols censuren sense pudor tot tipus d’informacions i de publicacions que puguen atemptar contra els seus interessos, el seu poder o els seus privilegis.

A continuació vaig a presentar una llista amb alguns dels 15 llibres més perseguits en els darrers anys pel règim constitucional actual espanyol, com tots bé sabem un règim què es diu ser garant dels drets i llibertats de tots els ciutadans espanyols, pero que en realitat n’és el garant bàsicament dels de la casta depredadora madrilenya (i satèlits a les perifèries) que domina l’Estat espanyol: la monarquia, els polítics de la partitocràcia i l’oligarquia empresarial espanyola.

Aquests són aquests llibres:

Primer llibre: “23-F, el Rey y su secreto” de Jesús Palacios.

La censura cap a aquest llibre la justificaven en el Grup Prisa amb el qualificatiu d'”extrema dreta”, quan el seu autor, professor a la Universitat Complutense sense militància política, es limità a recollir i documentar el testimoni de l’ambaixador dels EUA a Madrid, Terence Todman, al qual s’hi ha sumat també el de Lothar Lahn, ambaixador alemany.
Cada vegada sorgeixen més testimonis que acrediten com el cop d’Estat va ser organitzat pel rei al costat dels principals polítics de l’època (Felipe González, Enrique Múgica, Santiago Carrillo, Solé Tura i Manuel Fraga, entre d’altres) per tal d’enderrocar Adolfo Suárez i formar un “govern de concentració”. Com Suárez no empassava, per aconseguir els seus fins i aprofitar el descontentament militar, van jugar a dues bandes amb múltiples ambigüitats i després, quan se’ls va anar de les mans per la “opereta” del coronel Tejero al ser aquesta retransmesa inesperadament per una càmera de TVE, es van presentar a l’opinió pública com a víctimes.
D’aquell monumental engany als espanyols, que va gaudir de la complicitat dels principals periodistes i polítics de l’època (que fins i tot es van enriquir amb el seu silenci), va sorgir un dels principals mites de l’actual partitocràcia, a hores d’ara ja molt deteriorat, d’ací la importància de censurar aquest llibre.

Segón llibre: “Adios Princesa” de David Rocasolano.

Encara que se li ha titllat de “vendetta” del cosí de Letizia, la veritat és que si prescindim dels “acudits” roses i dels assumptes més privats (l’avortament de la princesa és un d’ells), el llibre documenta una suculenta informació de primera mà sobre el funcionament quotidià de la Casa Reial, els seus protagonistes i el veritable caràcter dels seus personatges, cosa que no es trau habitualment a la llum pública per manca de testimonis directes.
Els fariseísmos i corrupcions de la Família Reial, són el més sucós d’aquest llibre.

Tercer llibre: “Un Rey golpe a golpe” de Patricia Sverlo.

Aquesta biografia molt ben documentada de Joan Carles I podia haver estat un clamorós èxit de vendes, però els mitjans de comunicació es van conjurar per silenciar-la tot el que van poder, amb l’argument que havia estat editada per un periodista condemnat per terrorisme.
Però això va ser una manipulació més: la seua autora, hui professora a Barcelona, va haver de refugiar-se en un pseudònim per tal d’evitar represàlies, i només va trobar possibilitat de publicar el llibre en l’entorn abertzale a França, la qual cosa la va condemnar a no ser llegida a Espanya i ser titllada de “terrorista”.
El llibre circula lliurement per internet.

Cuart llibre: “El Rey que no amaba a los elefantes” del Coronel Amadeo Martínez Inglés.

Des que a la primavera de 2008 va eixir a les llibreries el llibre d’aquest díscol Coronel de l’exèrcit espanyol “Juan Carlos I, el último Borbón”, Martínez Inglés ha estat implacablement perseguit, atacat i menyspreat pels grans distribuïdors complaents amb el poder, a fi de què les greus denúncies i els presumptes delictes que s’hi revelaven en relació amb la figura del rei Joan Carles I  no foren de domini públic en aquest país.
Malgrat tot, la primera edició del llibre (amb alguns milers d’exemplars editats) es va esgotar ràpidament, però l’editorial que el va publicar (Styria de Barcelona) es va veure bloquejada en totes les seues vendes fins que va haver de tancar a finals de 2010.
Aquest llibre n’és una segona edició, corregida i augmentada en tres nous capítols, en els quals s’aporten més informacions que s’amaguen sobre la figura de Joan Carles, i en particular sobre l’incident de la cacera d’elefants a Botswana.
La censura de les editorials ha fet impossible la seua publicació, de manera que el Coronel Martínez Inglés va decidir fer-ho públic de manera gratuïta a través de diverses plataformes digitals a internet.

Cinqué llibre: “Una monarquía protegida por la censura” d’Iñaki Anasagasti.

Llibre silenciat i un autor al qual se li ha intentat desprestigiar per la seua condició de “nacionalista” (sic).
Iñaki Anasagasti deia del monarca espanyol que “l’actual Monarquia espanyola apareix en totes les enquestes com la institució més valorada perquè se sap molt poc d’ella, i el que se sap està dissenyat per fer-nos creure que tota la muntanya és orenga. La seua vida privada no és gens exemplar, les seues despeses i relacions amb amics comissionistes són impropis i la seua manca de responsabilitat davant el delicte és una cosa única en una Europa democràtica”.
Anasagasti exposa en el seu llibre les vivències i reflexions d’un home que durant quasi dues dècades, unes sis vegades a l’any i en qualitat de diputat portaveu del PNB, anava al Palau Reial als sopars oficials allà organitzats. Es a dir, hi va anar al voltant de 100 vegades, en les què va a gaudir de la companya del Monarca, a “la sala Gasparini, amb cafè i pur obsequiats per uns elegants patges amb levita” disposats per l’ocasió.


Sixé llibre: “Zaplana, el brazo incorrupto del PP” d’Alfredo Grimaldos.

En aquest llibre l’autor tracta de desenredar tota la complexa trama de negocis i corrupteles que Eduardo Zaplana ha realitzat al llarg del seu pas per la política.
El llibre posa en evidència a la figura del portaveu del PP al Parlament espanyol, servint-se d’ investigacions i dades extrets en la seua major part de sumaris i sentències en què Zaplana va estar implicat: el cas Naseiro, Terra Mítica, etcètera.
El llibre compta amb un annex en el qual es reprodueix la conversa de Zaplana amb Salvador Palop, extreta del sumari del cas Naseiro.
A les poques setmanes de la seua arribada a les llibreries i malgrat disposar-ne de grans quantitats en els departaments de llibres d’El Corte Inglés, la direcció dels grans magatzems varen donar instruccions de retirar el llibre d’Alfredo Grimaldos.
La història d’El Corte Inglés pel que fa a persecucions i segrests de llibres no és nova. Ja en 1992 va aconseguir que desapareguera del mercat l’obra “Biografia de El Corte Inglés”, de JavierCuertas, on es desvetllava la cara oculta d’aquests grans magatzems.

Seté llibre: “Gaviotas que ensucian su propio nido” d’Illy Nes.

El fundador de la Plataforma Popular Gai (PPG), Carlos Alberto Biendicho, es va confessar davant els dos periodistes que van escriure aquest llibre abans de morir víctima de la SIDA.
Els dos escriptors van contrastar i ampliar el seu punyent testimoni, que fa miques un dels últims tabús de la societat espanyola: la visibilitat homosexual en un àmbit tan opac i poc permeable com el conservador, tant en el pla polític com social.
En el llibre tampoc s’amaga un altre dels secrets que és objecte de nombroses remors a Espanya i que ací s’aborda documentada i rigorosament: la eixida de l’armari de l’actual president del Govern, Mariano Rajoy,
 així com d’altra mitja dotzena més de coneguts dirigents del Partit Popular (homes i dones, com Rita Barberá, Miguel Ángel Cortés o Luisa Fernanda Rudi, l’actual presidenta del govern d’Aragó).
 

Vuité llibre: “Cisne, yo fui espía de Franco” de Luis González Mata.

Luis González Mata va ser un dels principals espies dels serveis secrets del règim.
A la fi de la seua vida es va decidir a “cantar” tot i publicar-ho en un llibre. Infiltrat en la major part dels moviments antifranquistes, González Mata revela com els russos van vendre a Franco la informació que els havia proporcionat Santiago Carrillo sobre la infraestructura del PCE a Espanya, a canvi de la informació que el dictador tenia sobre els americans en la negociació les bases militars.
No s’entén com la importantíssima documentació que aporta aquest llibre sobre aquest i altres successos no forma part del patrimoni històric d’Espanya, si no és per la pervivència d’una censura que arriba no només als vius, sinó als morts que puguen posar en dubte el relat històric d’un règim que ha estat realment una continuïtat del franquisme.

Nové llibre: “Jordi Pujol: en nom de Catalunya” de Féliz Martínez i Jordi Oliveres.

Jordi Pujol va aconseguir eradicar de les llibreries el volum que aflorava els abusos financeres del seu pare, Florenci Pujol, expert en evasió de capitals i empresonat per evasió de divises, i de la seua família.

Desè llibre: “Florentino Pérez, retrato en blanco y negro de un conseguidor” de Juan Carlos Escuder.

A Espanya ningú li estranya que només es permeta construir gratacels a la Castellana a un sol constructor, o que la llotja del Real Madrid s’ompli habitualment de banquers, polítics, empresaris i periodistes per tal d’organitzar un fabulós tràfic d’influències a costa del contribuent.
Tampoc que un president dilapide centenars de milions d’
euros cada temporada, i mentre que els clubs van exportar el 2013 per primera vegada a l’extranger 150 milions d’euros en jugadors, ell sol va desequilibrar la balança de pagaments a l’Estat espanyol amb els quasi 100 milions que ha gastat amb el futbolista gal.lès Bale.
Però això són només algunes significatives qüestions futbolístiques d’un president malgastador. Perquè “realment” estem davant d’un dels membres més famosos de la “casta depredadora i extractiva espanyola”, conegut en el món sencer per les seues malifetes, malbarataments i negocis sempre a l’empar del sector públic espanyol i del poder polític (vos sona la plataforma ” Castor” i els seus terratrèmols al Baix Ebre?).
Aquest llibre el desemmascara, però la censura mediàtica el va condemnar a galeres.

Onzè llibre: “Teoría pura de la República” d’Antonio García Trevijano.

Aquest vell pensador i filòsof, referent del republicanisme a Espanya, s’ha convertit en un testimoni incòmode de la Transició que ha aconseguit sobreviure a quasi tots els que van trair les idees demòcrates a la mort de Franco.
Morts Manuel Fraga, Santiago Carrillo, Peces Barba, Solé Tura i Gabriel Cisneros, malalt Adolfo Suárez,  jubilat Jordi Pujol, amagats i vivint de l’erari públic Alfonso Guerra i Herrero de Miñón, enriquits i opulents Felipe González, Miquel Roca, Pérez Llorca i Enrique Múgica, l’advocat García Trevijano els va conèixer a tots en la intimitat, just quan es tractava de construir un nou règim democràtic a Espanya.
Va deixar escrita la seua “Teoria Pura de la República”, on explica com hauria de començar a construir–se una arquitectura democràtica i política a Espanya digna de tal nom. Però Trevijano va pati del silenci, quan no de l’atac dels que no suporten la seua decència moral i el seu ingovernable esperit crític.
Aquesta miopia general i l’absència d’altura de mires impedeix que progressen encara més les seues idees.
És simptomàtic que el seu llibre de referència i tota la seua biblioteca només es puga llegir a internet.

Dotzè llibre: “Cervantes en Sanabria. Ruta de Don Quijote de la Mancha” de Leandro Rodriguez.

El cervantisme oficial és un pròsper negoci a Espanya, encara que siga a costa de mantindre desinformats i en la ignorància, tant en esperit com en la lletra, l’emblema de l’idioma i la cultura espanyoles.
Igual que les elits polítiques han segrestat la democràcia, les elits sindicals han substituït els treballadors i les elits empresarials, bancàries i financeres han saquejat el país, les elits acadèmiques s’han apropiat de la figura de Cervantes i no suporten discrepància o heterodòxia alguna al voltant de la mateixa.
Comanden aquesta partida el filòleg Francisco Rico, que ha teixit un empori editorial al voltant de la seua ortodòxia, amb milionàries subvencions, i Francisco de la Concha, actual responsable de l’Institut Cervantes i exdirector de l’Acadèmia de la Llengua.
Fora d’aquest abeurador, el cervantisme no oficial gaudeix de la riquesa de les relectures i les investigacions contemporànies i independents, i ací figuren dos noms excepcionals: Leandro Rodríguez i Cèsar Brandariz (autors de “Cervantes descodificat ” o “L’home que parlava difícil “).
Acreditats investigadors sòlidament formats, però sense el “plàcet” de les autoritats, les seues conclusions posen en solfa la imatge que de Cervantes han transmès els governants de la cultura espanyola.
Els seus llibres figuren en el més alt del “Index expurgatorius”, i la seua menció en els cercles acadèmics o mediàtics de la cultura oficial suscita l’anatema o l’atac de nervis.

Tretzè llibre: “La geografía secreta de América” de Jacques de Mahieu.

Amb aquest llibre al voltant d’una altra de les figures mítiques de la cultura espanyola, Cristobal Colón, passa el mateix.
El seu autor, acusat de “nacionalista-socialista” o “comunista” (i no sense certa raó), ha estat desacreditat pels seus adversaris acadèmics utilitzant raons polítiques.
No obstant això, en aquest volum sobre el descobriment d’Amèrica, sòlidament construït i documentat, es contextualitza millor el mite de Cristobal Colón, encara que destrueixi centenars d’investigacions i apriorismes al voltant d’aquell fet.
L’antropòleg Mahieu, malgrat les seues idees i quimeres polítiques, va introduir una nova percepció històrica sobre el “descobriment” d’Amèrica que els historiadors oficials s’entesten a enterrar i vilipendiar, però que emergeix de manera cada vegada més diàfana i evident.
 

Catozè llibre: “África versus América. La fuerza del paradigma” de Luisa Álvarez de Toledo, Duquessa de Medina Sidonia.

Els arxius de la Casa de Medina Sidonia són, sense dubtes, dels més complets que hi existeixen sobre la conquesta d’Amèrica.
Llibre molt ben documentat sobre la desmitificació del descobriment d’Amèrica, és el resultat de diversos anys de treball exhaustiu i de localització de manuscrits, d’interpretació de texts i d’anàlisi comparativa de dades, que la pròpia història oficial no sol tindre en compte, quan no els amaga directament.
El seu discurs sòlid i suggerent va ajudant a descobrir, a poc a poc, que l’alteració dels texts per raons polítiques i religioses ha estat pràctica comuna, i que la història que vam aprendre té més d’aquestes extrapolacions que de narració certa.
El llibre fa palés el fet de què l’història d’Espanya que estudiem a l’escola i a la universitat va ser més fruit del consens i dels interessos d’una classe ètnic-confessional, que de la voluntat real de conèixer un passat que poguérem reconèixer com a més o menys nostre.
Les grans fites sobre les quals descansa la memòria col.lectiva dels espanyols, claus identitàries de tota una comunitat, feta a força de tribunals de fe i de massacre exemplaritzant, no només fan aigües, sinó que sense remei s’ofeguen entre les evidències.

Quizè llibre: “Descoberta i conquesta catalana d’Amèrica ” d’Enric Guillot.

Aquest llibre exposa amb arguments algunes de les proves documentals que ha trobat l’autor al voltant de la presència dels catalans en les gestes de la descoberta d’Amèrica.

És una edició trilingüe (català, castellà i anglès) i en gran format il.lustrat a tot color, permetent veure d’una forma clara i concisa gran part de la iconografia i cartografia en què es basa l’autor. Conté 4 mapes, portolans i gravats (s.XV-XVIII) de museus de tot el món, així com diversos mapes històrics per a poder situar-los en el seu context.
La gran novetat d’aquest llibre és que la investigació s’ha fet íntegrament emprant internet com a eina de recerca. I així ho explica l’autor en el pròleg: “…navegant per la xarxa vaig trobar un mapa antic amb una senyera catalana sobre el continent americà. El mapa anava acompanyat del següent text explicatiu: Mapa de l’Atlàntic Nord, cartografia portuguesa del segle XVI…”.
El llibre revisa les teories tradicionals que plantegen l’origen català de Cristòfor Colom (teoria de Lluis de Ulloa i Cisneros), com també d’altres conqueridors, i la major o menor contribució catalana i valenciana a la magna empresa de la colonització d’Amèrica.
Les conclusions a què arriba han despertat més recels que no alabances entre la comunitat acadèmica, però en canvi estan guanyant seguidors entre la gent i alguns investigadors de dins i fora del país. 

 

Quinze obres amagades, atacades o directament censurades per haver comès la gosadia de ser discrepants del pensament únic “constitucional” espanyol actual.

Patraix, València (L’Horta), a 21 d’octubre de 2013.



  1. Oblideu els llibres de Nova Història:els de Jordi Bilbeny sobre Colom català (C. C. príncep de Catalunya) i molts més  i Lluís M. Mandado sobre el quixot Català El Quixote va esborrar el Quixot.
  2. L’anarquisme, fet diferencial català
    Influència i llegat de l’anarquisme en la història i la societat catalana
    contemporània
    Autor: Xavier Diez
    Editorial: Virus
  3. Una llista esplèndida de material. Manca saber com de contrastat és tot el que es diu, donat que a les persones ens és fàcil bastir veritats paraleles.

    En aquest sentit, hi ha llibres que no mereixen gaire estar a la llista, senzillament perque no donen la talla intelectual. No es que estiguin proscrits, és que no valen gran cosa.

    Per exemple “La geografía secreta de América” de Jacques de Mahieu. Una cosa és afirmar que hi ha contactes anteriors a la descoberta d’en Colom, un fet comprobat, i una altra pretendre un origen ari als pobladors americans. És tant forasenyat que, si no hi havia prou amb la morfologia, les noves tècniques basades en anàlisis dels marcadors genètics ja han dit que la població americana és d’origen asiàtic.

  4. Ja que comentaves aquest tema, podries citar la font: insurgente org/index.php/mas-noticias/cultura/item/7612-conozca-los-diez-libros-prohibidos-en-este-imperio-borb%C3%B3nico Ja que en la font a més hi ha enllaços.
  5. S’hi podria afegir un títol que va poder circular però també va patir un dràstic tall en la seva lliure circulació…. 

     Simson, Vyv

    Los Señores de los anillos : poder, dinero y doping en los juegos olímpicos / Vyv Simson, Andrew Jennings ; traducido por Helena Uribe de von der Walde
    Barcelona : Transparència, 1992
  6. Aquest aricle és interessantíssim i molt ben documentat.

    Però trobo inacceptable que un lingüista mínimament expert no l’hagi revisat abans de la publicació, ja que hi ha una pila d’errades lingüístiques que m’estalviaré d’enumerar, perquè que domini mínimament la llengua ja sabrà veure.
     

  7. La barretina mediatica también tiene sus Torquemadas, no creáis. Aquí os dejo dos más: El manicomio catalán de Ramón España y Adios Cataluña de Albert Boadella

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent