ROCKVIU

Mishima, sala Apolo (Barcelona), 2 de juny de 2010

Els Mishima han arribat a aquell punt tan incòmode per a qualsevol que els segueixi des dels inicis. El punt en que el grup creix exponencialment i als seus concerts es comença a veure a una curiosa fauna que fins ara no els hi havien fet ni cas; gent cantant les cançons com si l’ànima se’ls escapés en cada estrofa; algun despistat que no sap ni on va ni on vé però que està disposat a estar davant del grup del moment i d’altres que converteixen el concert en un karaoke gegant. Ja no estàs sol fent seguint falset de “El temple”, ara tens al costat a una noia empenyada en deixar-se les cordes vocals a crit pelat. El secret ja no ho és, l’estrany ha crescut. I arribarem a casa, posarem la tele i veurem un anunci d’aigua mineral amb la seva música sonant de fons, i obrirem un diari estatal (sí, un d’aquells que fins fa poc qualsevol referència a la música expressada en català era gairebé insultant i plena de bilis) i en trobarem pàgines plenes d’elogis. Mishima passen d’underground a mainstream.

El grup se’ns escaparà de les mans, es convertirà en popular. Res no serà el mateix? quan hagi passat l’efervescència quedaran sempre unes cançons que ja formen part de l’adn del pop català i uns grup que sap posar la pell de gallina. I no passa res, no hi ha cap problema, ja ho vam viure fa molts anys amb El Último de la fila i recentment ho hem tornat a sentir amb Manel, Sidonie
i amb (Facto) Delafé y las Flores Azules i no per això deixem
d’estimar-los, d’anar als seus concerts i escoltar els seus discos.

El set-list de Mishima aguantat per una Poc-moderna