Exaltació de l’eufòria

Franz Ferdinand, Pavelló Olímpic (Badalona), 5 de desembre de 2009

La crònica a “vull llegir la resta de l’article”

Crònica publicada a El Punt el dia 8 de desembre de 2009

La màfia del ball

Fa poc més d’un any els Franz Ferdinand no van acabar de convèncer
quan van presentar en petit comitè les cançons del seu tercer disc, Tonight: Franz Ferdinand,
al desaparegut Espai Movistar. Però després de dotze mesos foguejant el
repertori i rodant el directe en tota mena de festivals (a Benicàssim
van arrasar) han aconseguit dissimular els errors i mantenir fidel un
públic que encara no ha tingut oportunitat ni d’envellir ni de fer un
canvi generacional. A base de píndoles de musculós pop amb efecte
immediat, el grup s’ha convertit en referent i nom bàsic d’aquesta
dècada.

Alex Kapranos, perfectament clenxinat i amb el serrell
gairebé tallat a mida, un bigotet que li donava un aire a Tom Cody
(l’heroi de la memorable pel·lícula de 1984 Streets of fire),
pantalons estrets, un elegant vestit, sabates enllustrades i corbata,
va marcar distàncies amb la resta del grup, situant-se com a líder de
la banda que només amb un «bona nit» de rigor ja va tenir el públic als
seus peus. Qui encara no estigués convençut que la nit era de Franz
Ferdinand ho va saber als primers acords de No you girls amb el públic començant a embogir. I ni els més escèptics no van poder quedar-se asseguts a les seves butaques quan va sonar Do you want to,
que va convertir l’Olímpic en una olla a pressió amb prop de deu mil
parells de braços enlaire. I tot això, en menys d’un quart d’hora
d’actuació. Sense gairebé xou escènic, només els quatre músics de la
banda de Glasgow i una intermitent pantalla de LED que omplia tot el
fons de l’escenari, Franz Ferdinand van demostrar que en tenen prou amb
les seves cançons per convèncer tothom i convertir el concert en una
exaltació de l’eufòria col·lectiva. Aquesta eufòria va augmentar quan
Kapranos va llançar el micròfon al públic a This fire i va arribar al seu zenit amb Take me out,
quan encara no s’havia arribat als quaranta minuts de concert. Amb la
victòria assegurada per golejada abans de mig partit, els escocesos ja
podien fer el que volguessin que el públic ho rebria amb el braços
oberts, des de posar amb calçador més de la meitat de les cançons del
seu tercer disc, llençar 40′ per les pendents del funk envoltats d’una bandera escocesa, dedicar What she came for als teloners The Phenomenal Handclap Band i acomiadar-se abans dels bisos amb un Outsider
que va acabar amb els quatre elements de la banda fent una batucada al
voltant d’una bateria transparent. Als bisos ens van fer descobrir que
quan siguin grans volen ser com els LCD Soundsystem, versionant All my friends i donant corda a la febre del dissabte nit amb el final carregat d’electrònica de consum de Lucid dreams i un loop repetitiu i hipnòtic que es va allargar mentre s’acomiadaven un a un durant gairebé un quart d’hora.


Lloc i dia: Pavelló Olímpic de Badalona. 5 de desembre de 2009

Quant a rockviu

Des de l'any 1984 fotografio i escric de tot allò que es mou a sobre d'un escenari.
Aquesta entrada ha esta publicada en Crònica. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*