El signe dels temps
Muse, Palau Sant Jordi (Barcelona), 24 de novembre de 2009
Sembla increïble, però tots aquests puntets blancs que hi ha entre el públic éren càmeres compactes i telèfons mòbils que van tenir oportunitat de fer millors fotos que els que suposadament som (o intentem ser) professionals.
En els darrers anys els concerts de rock en grans recintes s’estan convertint en espectacles temàtics atordidors, veritables bufetades de llum i so i on el músic és un simple figurant envoltat de pantalles de leds (cada cop més rebuscades), estructures giratòries, raigs làser, torres mòbils i efectes visuals de tot mena (eps, nanos de Muse: us vareu oblidar de llençar globus i confetti!!). Volen fer pagar a la gent per sensacions suposadement extremes on la música és només la excusa. És per això que potser ja no els interessa que podem captar la gota de suor regalimant pel front del cantant, l’expressió de la nota encertada, el somriure de complicitat, el moment del toc de bateria precís o com es transforma la cara de músic quan afronta l’acord amb que encendrà a tot el públic i cremarà el local amb la seva música.
El que ara interessa és mostrar l’espectacle de masses, el pur circ, mentre el músic està en el seu pedestal inamovible i cada cop més estàtic… i per això ens envien a la quinta forca per fotografiar-ho.
Si, el senyor Matt Bellamy ja no fa les carreres que es pegava abans alternant veus, teclats i guitarres. Ara es passa la major part del concert davant del seu micro, sense el nervi d’altres gires, mentre l’espectacle es desplega al seu voltant i tothom treu la seva càmera per enregistrar un vídeo pixelat i mogut de “Plug in baby” per penjar-ho al dia següent al Youtube i poder dir als seus amics del Facebook “jo vaig estar al concert de Muse”.
Em costa molt enfrontar-me al concert amb optimisme sense la descàrrega d’adrenalina que suposen les tresprimeressenseflash de cada concert!!!
Veig que coincidim en les mateixes sensacions i conclusions post-concert de Muse, Xavi. Anit en arribar a casa vaig escriure-les en aquesta ressenya al Last.FM.
Estava a primera fila i quan vaig veure que no entraven fotògrafs al fosso, ja m’imaginava que us havien confinat a la graderia superior. Però tu mateix has donat amb la clau: Muse ha passat a la llista de grups que ho fan tot pel broc gros. Ja no importa el músic, el detall, la subtilesa. El que importa és l’efectisme y l’enlluernament per l’equip de so més bèstia del mercat i un joc de llum “resultón”.
Vaig sortir decebut i entristit: si aquesta és l’evolució musical, anem malament: jo no penso adorar músics vinguts a menys pujats al seu altar.
Comento aquest apunt en un apunt.
:-p
Salut!