Intents de censura

Poques
vegades una jornada de l’Acústica ha començat amb un ple tan absolut,
amb la plaça de l’Ajuntament de Figueres plena d’un públic expectant
que va respondre a la crida de Cesk Freixas amb un esperit constructiu
i «combatiu des de la tendresa», tal com va definir el seu recital
només començar. Els intents de censura de Ciutadans i del Partit
Popular es van transformar en el reconeixement popular d’un cançoner
que beu directament de les fonts de Silvio Rodríguez, Ovidi Montllor i
Raimon, de qui va fer una emotiva versió de Al vent. “He vingut
a trencar el silenci, a reafirmar-nos com a treballadors de la cultura”
va dir a mig concert i es va acomiadar amb un agraïment al festival per
la seva aposta i la voluntat de “seguir demostrant que la cançó d’autor
segueix sent necessària”.

Per la seva banda La Brigada van
aprofitar el concert a l’Acústica per presentar fins a quatre temes
nous que anaven des de la influència de Pau Riba a Nit d’hivern a referències frontereres de Calexico a Motius,
tot amarat amb la clàssica lírica sentimental del grup de Vilanova i la
Geltrú. Lídia Pujol i Élena van aconseguir que el seus concerts se
seguissin en un silenci respectuós a les dues places, plenes de gom a
gom.

Sol·licituds i experiments

Jorge
Drexler va dir que havia escapat d’unes vacances a Cantàbria i va
agrair haver pogut sortir «de l’enclaustrament per anar al claustre»
–en referència al nou escenari de l’Acústica–. A la tercera cançó, ja
feia cas al seu públic i cantava la petició Garota de Ipanema. Les sol·licituds es van combinar amb experiments acústics de l’uruguaià. Va interpretar versions per a milonga (de Billy Jean de Michael Jackson i de Dance me to the end of love de Leonard Cohen), una picada d’ullet a l’auditori català (Club Tonight de Gossos) i els grans èxits Polvo de estrellas, Eco i Sea.

Mazoni va presentar les cançons d’Eufòria 5-Esperança 0,
en un format reduït i més acústic del que és habitual en ells, amb la
qual cosa les van portar cap a camps més psicodèlics. Sidonie va causar
estralls a la plaça de l’Església. Les cançons del seu nou disc, El incendio,
creixen al damunt de l’escenari a les mans d’una banda, per a la qual
sembla haver estat feta a mida l’expressió «glamur rocker».

El Tribut a Sau
que va cloure la nit de dissabte no va acabar de reeixir completament,
ja que potser hi va faltar un presentador que introduís els artistes,
una banda més conjuntada i una major implicació d’alguns dels cantants
convidats. A tot això, però, es va sobreposar el cançoner de Sau, que
continua vigent en l’imaginari col·lectiu, tal com va demostrar el
públic que va omplir la plaça de l’Ajuntament fins a quarts de tres de
la nit.