ROCKVIU

Josep Puntí, Festival Acústica-Figueres, 27 d’agost de 2009

Aquest matí m’ha costat enfrontar-me a la carpeta que hi ha al meu ordinador titulada “Josep Punti/Acustica Figueres 27.08.09” on hi ha les fotos del concert d’ahir i tornar a recordar-ho tot.

Fa dos anys Josep Puntí va renèixer de les seves cendres en un memorable concert que va oferir al festival Acústica de Figueres. Un puntí pletòric, genial, sol a l’escenari defensant les seves cançons amanit amb un recomanable ram de locura. Però ja l’any passat, també a l’Acústica, em vaig trobar perdut pels carrers de Figueres a un Puntì que era una ombra del que va ser, un Josep/Adrià que tant plorava a les meves espatlles com reia com un condemnat o es llençava pel terra. En dos anys aquell mite s’ha esvaït, ahir Puntí va agafar el seu prestigi i  el va fer miques, llençant les cançons a una tramuntana que no va bufar caient a terra estrepitosament.

Quan portava dues cançons —bé, mes aviat dos esboços sense acabar— el músic va baixar al públic i va dir “aquí s’acaba la meva la feina!”. El que en un principi podria semblar una broma, un truc per trencar en gel amb el públi, es va descobrir com una cruel realitat durant la hora següent en que va fer de tot menys cantar una cançó sencera.

Acompanyat per un grup arreplegat dels carrers de Cadaqués, Josep Puntí va intentar fer sonar cançons com “El bulevard dels xiprers”, “Jeu”, “Ull per ull”, “De muda en muda”… Però en el seu estat era impossible, les petites espurnes de genialitat que sorgien es veien immediatament sepultades per un ego sense mesura, per un Puntí crepuscular, eclipsat per la seva pròpia llegenda.

Deien Els Pets que una retirada a temps és molt més que una victòria, però en el país que tenim, podem prescindir dels genis?

Crònica

Crònica publicada a El Punt el dia 29 d’agost de 2009

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Times New Roman”;
panose-1:0 2 2 6 3 5 4 5 2 3;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:50331648 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
table.MsoNormalTable
{mso-style-parent:””;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Puntí decepciona
el seu públic a l’Acústica

Xavier
Mercadé/Figueres

Fa dos anys Josep Puntí va renèixer de les
seves cendres en un memorable concert que va oferir al festival Acústica de
Figueres. Però en aquesta edició del festival s’ha vist tot el contrari, en la
seva actuació al Claustre Ramon Muntaner Puntí va fer miques el seu prestigi
llençant les seves cançons a una tramuntana que no va bufar i les va fer caure
a terra trencant-les estrepitosament.

El passat dijous quan Josep Puntí portava
només dues cançons —bé, mes aviat dos esboços sense acabar—va baixar al públic
dient “aquí s’acaba la meva la feina!” mentre seia a les cames de la primera
noia que trobava i agafava una cervesa d’un altre espectador. El que en un
principi podria semblar una broma, un truc per trencar en gel amb el públic, es
va descobrir com una trista realitat durant les dues hores següents en que va
fer de tot menys cantar una cançó sencera. Va tocar el piano, va desafinar una
guitarra, va voler despertar els fantasmes de Bob Dylan, Tom Waits i l’ànec
Dònald; va explicar acudits que només ell podia entendre, va parlar pel seu
mòbil, va insultar al públic i va reclamar aplaudiments i ovacions per cançons
trencades que neixien però no creixien, cançons que es perdien en una jam descoordinada
i imprevisible. Acompanyat per un grup de músics arreplegat dels carrers de
Cadaqués, Josep Puntí va intentar fer sonar cançons com El boulevard dels
xiprers, Jeu, Ull per
ull, De muda en muda. Però
en el seu estat era impossible, les petites espurnes de genialitat que sorgien
es veien immediatament sepultades per un ego sense mesura, per un Puntí
crepuscular eclipsat per la seva pròpia llegenda. El públic va aguantar amb més
o menys paciència però al cap de dues hores de performance i d’anades i
vingudes, Josep Puntí va abandonar l’escenari en silenci, sense cap
aplaudiment, mentre que l’organització s’encarregava de tornar els diners a qui
ho reclamés (era un dels tres concerts de pagament d’aquesta edició).

Per la seva banda Gertrudis van donar un caire
totalment diferent a la nit amb una actuació enquadrada dins la seva ‘política
verbenera’ habitual. Tot i que pretenien fer una posada en escena reposada i en
format acústic, finalment els taburets on s’asseien van fer més nosa que no pas
falta per desplegar uns ritmes rumbers creats per Peret, de qui van fer una
gran versió de El mig amic.

L’Acústica 2009 viurà avui la seva jornada més
intensa amb les actuacions de Mazoni, Sidonie, Jorge Drexler, Élena, Cesk
Freixas i un tribut a Sau.