ROCKVIU

Il Divo, Palau Sant Jordi (Barcelona), 3 d’abril de 2009

Mai m’havien aplaudit en un concert, però encara menys m’havient esbroncat. Per tant, que ahir al concert de Il Divo em passessin les dues coses em va donar noves sensacions en aquests estranys móns del rock and roll.

Després de que la guiri de torn ens situés en el lloc suficientment allunyat de l’escenari per fotre al màxim la nostra feina, vam descobrir que allà tapàvem a un bon sector del públic. No vam trigar gaire a sentir una forta esbroncada i crits de “fotógrafs fora” dels espectadors afectats. El súmmum va arribar quan dues senyores que entrarien perfectament en la deifinició serratiana de “tieta”, armades amb els seus bolsos, es van plantar davant nostre al crit indignat de “nosaltres hem pagat setanta cinc euros i volem veure el concert!”. Davant d’aquest contundent argument no hi havia discussió alguna.

ovació de gala? (i el set list de Il Divo)

Finalment, mentre veiem que la guiri no movia ni un dit i que ja
començaven les amenaces serioses (“cridarem a l’organització!”, “escriurem una carta al diari!”), vam
decidir ajupir-nos provocant a les nostres espatlles una sonora ovació.
Finalment veient lo ridícul de  la situació vam insinuar a la guiri que
podiem desplaçar-nos uns metres, a una boca on no tapariem a ningú però
estariem un metro més endevant del lloc previst. Després de pensar-s’ho va dir que si. Aleshores si, la
ovació va ser de gala. Una sensació estranya.