ROCKVIU

The Killers, Pavelló Olímpic (Badalona), 21 de març de 2009

A Catalunya va ser una senyera, a Madrid en canvi van posar una gran
estanquera. Ara bé, d’aquí a que Luís Maria Ansón li dediqui una columna a El Mundo… calia?

La meva crònica

Música/The Killers
Lloc i dia: Pavelló Olímpic (Badalona), 21 de març de 2009

Humans o ballarins?

Xavier Mercadé
“Som The Killers, és dissabte per la nit i estem aquí per servir-vos” va dir Brandon Flowers només començar el concert. I com que els dissabtes per la nit es van crear per ballar, The Killers van llençar la benzina necessària per començar a incendiar la nit tocant tot seguit Human, This is your life i Somebody told me i si algú encara no havia desgastat la sola de les sabates van atacar als ritmes funk hereus del Bowie vuitanté que amaguen a Joy ride i els aires caribenys de I can’t stay. Tota una demostració de força per començar un concert que va néixer victoriós abans que s’aixequés el teló: concert canviat d’ubicació per la forta demanda d’entrades (del Razzmatazz a l’Olímpic de Badalona) i, tot i això, les entrades es van esgotar ja fa mesos, provocant un col·lapse total als passadissos i entrades del pavelló i començant a bullir l’olla de la pista abans de començar el concert.
Davant de la dicotomia antigramatical de la tornada de Human “are we human or are we dancer” (“som humans o som ballarins?”) en directe The Killers es decanten per la segona opció posant tota la pista potes amunt des del primer minut fins el darrer acord. Amb un escenari decorat al més pur estil de la capital del joc amb un jardí envoltat per tota mena de llums de neó, un teló de llum de fons (que va lluir una senyera immensa al final del concert) i una gran K al davant de tot tapant el teclat de Brandon Flowers. Brandon, mormó practicant, es va convertir en el centre d’atenció de tot l’escenari mentre que els seus companys de grup i els músics de suport quedaven en un segon pla. Cada cop més a gust amb el paper de lider que li ha tocat, tot i que encara li queda molt camí per recórrer si pretén convertir-se en  el Bruce,  Bono o Chris quan es puja a sobre dels altaveus per fer moure les masses mentre sona All these things that I’ve done, que fa estremir als primers acords de Mr. Brightside, que esclata a Starman i que fins i tot arriba a emocionar a When you were young.
Ja es veia venir des de que van actuar al Razz el 2006 que The Killers no era una banda que es conformés amb la modèstia dels petits escenaris. Un grup nascut a Las Vegas només pot pensar a l’engròs i en convertir-se en una sensació d’estadis capaç de moure multituds anònimes amb només un moviment de maluc. A més, el seu tercer disc, Day and age, convida a l’hedonisme i a l’exhibicionisme de la pista de ball, el moment per gaudir de l’èxit i deixar créixer el fenomen com l’escuma. Ja arribarà més endavant el moment de fer discos introspectius i redimir-se dels seus pecats de supèrbia (com per exemple no deixar treballar als fotògrafs professionals en els seus concerts).