Monkey Gone to Heaven
Pixies, Barcelona, 2 de juny de 1989
Un dia em van trucar a la revista Sound (nota: un dia he d’escriure una batalleta sobre aquesta revista i la seva editorial) i em van dir si volíem anar a la roda de premsa d’un grup que prometia molt, era el hype de la temporada que al dia següent tocaven a la Zeleste i encara quedaven entrades per vendre. Si, eren el Pixies que amb Surfer Rosa van tenir un excel·lent debut i Doolittle s’acavaba d’editar feria menys de dos mesos.
A mi em van agafar completament en pilotes, en aquell moment no en tenia ni punyetera idea ni de qui eren ni molt menys en qui acabarien sent i per si fos poc el disc no em va entrar a la primera escolta. El meu company de pis d’aquells anys, en Aitor Ramos, em va animar a anar-hi: “fem un parell de fotos, posem la gravadora al mig, aprofitem el que es pugui i després muntem l’article”.
Dit i fet, ens plantem a l’hotel però, oh sorpresa!, només s’han presentat quatre mitjans de comunicació a la roda de premsa. Els de la discogràfica van veure la gran oportunitat de lluir-se i quedar com reis. Ho tenen molt clar: “quatre periodistes = quatre músics”. Tot quadra i a l’Aitor i a mi ens tanquen en una habitació amb Kim Deal i una traductora.
Jo sense haver-me preparat absolutament cap pregunta, totalment verd, pixant fora de test i la bona de la Kim aguantant com bonament podia tanta manca de professionalitat. Finalment, captius, desarmats i derrotats li vam reconèxier a la futura líder de The Breeders la nostra cagada. Ella ens va entendre i, per decència, no vam presentar cap article a la revista: de les preguntes que vam fer no hi havia absolutament res de presentable.
Si, va ser una ocasió desaprofitada, un moment que vist amb perspectiva històrica va ser llençat a les escombraries. Un exemple més de fotuda de pota, d’ensopegada, que em va ajudar a millorar una miqueta en aquest món de rock. Per què n’aprenem tant de les hòsties?