ROCKVIU

Saló del Còmic, Fira de Barcelona, juny de 1985

L’any 1985 als organitzadors el Vè Saló del Còmic se’ls va ocòrrer que potser seria una bona idea donar espai a la premsa marginal i cedir un stand als fanzines. Pobrets, no sabien el que es feien! El cartell era un dibuix de Max amb uns pirates a punt de llançar-se a l’abordatge… Que poc s’imaginaven els del Saló que acabaven de donar espai a una colla de filibusters.

A l’abordatge!!!!
Per primera i única vegada hi va haver unanimitat i consens entre fanzines
musicals, còmiqueros i socials, tots ens vam posar d’acord en que
aquell era el millor moment de fer-la grossa i donar-nos a conèixer. La
organització ens va demanar una llista de coses que poguéssim
necessitar. Aquesta llista va ser més llarga que un dia sense pa: des
de taules fins a nines inflables i tot el que se’ns passés per la
nostra malalta ment adolescent. L’organització en va fer cas com calia:
només un parell de taules. No, no hi havia
cadires ja que no estaven en el llistat del que havíem demanat. Si, crec que a partir d’aquell moment  les
relacions van començar posar-se una mica
tenses.

Nosaltres no ens vam acovardir, ans al contrari. Qualsevol element que
trobàvem camí de la fira ens podia servir, ja fos una pancarta d’Eva
Nasarre o els indicadors metàli·lics de la parada de metro de Plaça
Espanya. Les pobres senyores de la neteja havien de venir cada matí a
recuperar els cartellets d’home/dona dels lavabos.

Incomprensiblement el Saló del Còmic estava situat dins d’de la Fira Internacional de Mostres que no tenia absolutament res a veure. Allà hi havia un
stand de la secretaria de comerç de Sudàfrica. Era la època de
l’aparheid i del free Nelson Mandela, així que nosaltres com a
ciutadans conscienciats amb els problemes que ens envolten, vam afegir el
nostre granet de sorra per que fotessin fora aquell stand dirigit per rostres pàlids. Deunidó la quantitat de pasma de tota mena que vam arribar a mobilitzar el
dia que vam anar a lliurar-les!

El sector més comiquero va muntar també accions per democratitzar l’art
de la vinyeta. Un bon dia van aparèixer uns amb un rotllo de paper
d’embalar immens (a saber d’on l’havien mangat) i el van deixar anar de
banda a banda del saló mentre repartien retoladors i sprays a la bonica
concurrència que passejava per allà.

Després d’aquella edició crec que van trigar uns anys a incloure de nou
als fanzines dins del Saló del Còmic. Encara és més: el saló es va
mantenir dos anys en silenci, recuperant-se de l’ensurt.