ROCKVIU

Fotos i cròniques del món del rock, per Xavier Mercadé (Totes les imatges són © Xavier Mercadé / rockviu@yahoo.es)

Capítol IV: Barcelona andergroun. El fanzine VollKer.

Xavier Mercadé, Phil Manzanera i Andy MacKay, Recta de l’Estadi (Barcelona), 23 de setembre de 1985 (NOTA: ni jo era Bryan Ferry ni aquesta era la nova formació de Roxy Music!)

Les visites a les botigues de discos em van portar a descobrir el carrer Tallers i Riera Baixa però també una petita botiga del carrer Torres i Amat. Es feia dir Informe amb el subtítol de “De modos y modas”. La botiga la portava una noia prima, sinistra i molt simpàtica anomenada Juana, ella i el seu company, Christian, tenien un grup amb el modest nom de Dios. Per la botiga no era difícil trobar-s’hi al llarguerut aquell d’El Clot, als presumtes obrers amb botes i tirants (en realitat treballadors de l’achungtament que tant criticaven), als germans Gil de Brighton 64, el Koke dels Kangrena, o als germans Joni D. i Ferran que feien fanzines com N.D.F. (Niños Drogados por Frank Sinatra) o grups com Anti/Dogmatikss. Dissortadament en Ferran ens va deixar fa uns anys, però en Joni amb els anys ha sabut convertir-se en, possiblement, el professional més honrat del món múndial. També en aquells ambients vaig coincidir amb Xavier Castillón quan feia el ‘zine Teorías Histéricas juntament amb l’Albert Aquilué. Allà hi venien roba, calçat, discos, k7’s, fanzines… i s’informava (el nom ja ho deia) de tot el que passava a l’underground barceloní.


Dios, sala Zeleste (Barcelona), 22 de novembre de 1985


Anti/Dogmatikss, sala Zeleste (Barcelona), 13 de gener de 1985

Aquella va ser la meva porta d’entrada a un submón encara més desconegut, a un espai que no sortia ni a les revistes especialitzades. Encara és més, un món ocult on confluïen la música, la moda, les diferents propostes socials, les formes de vida alternatives, el còmic, el disseny o el pensament polític més crític i que tenia els seus propis mitjans per comunicar-se: els fanzines i les ràdios lliures. Lo de les ràdios ho veia massa complicat, però el món dels fanzines em va semblar fascinant: qualsevol podia fer el que volgués, explicar el que li donés la gana, escriure o dibuixar el que li petés, enganxar-ho a sobre d’uns papers, fer-li fotocòpies i distribuïr-ho per la petita xarxa que hi havia en una Barcelona que ni tan sols somniava en unes olimpíades. Si, aixó que molts en van dir el “do it your self”, fes-t’ho tu mateix i que ara alguns en dirien “bloc” o “blog”.

VollKer, la marca del fanzine!

Descobrir que jo mateix podia ser el meu mitja de comunicació em va
fascinar. Primer van ser proves amb els companys de l’escola amb el
Kultura Muzikal i després vaig llançar-me en solitari: Wild Puppets,
Eructos de Barna, La Banguardia, Papers… a cada nou ‘zine li canviava
la capçalera fins que finalment em vaig establir sota el nom de
VollKer, un acrònim de Voll-Damm i pòker i que alguns supervivents
d’aquella època encara utilitzen per referir-se a mi.

Fer-los
era el més divertit de tot. Descobrir noves bandes, buscar nous
mitjans, aconseguir entrevistes, parlar dels discos que m’havia comprat
i de les pelis que havia vist, fer collages de tota mena, jugar amb les
tipografies del Letraset, tallar i enganxar el que em sortia dels
nassos i començar a fer fotos als concerts amb la càmera de la família
per no haver de retallar les fotos de les revistes. Tot d’amagat de la
família que, en aquella època, no  haguessin entés res de res i crec
que tampoc ho entendrien ara.

No posava el preu al fanzine fins
que acabava de fer les fotócòpies als garitos insalubres de la Plaça
Castella. El que em costava ho dividia per les còpies que havia fet
(més un petit marge per les còpies bordes) i ho posava a la portada.
Després de dues setmanes passava a cobrar-ho i amb aquell import o bé
feia una segona edició (30 o 40 còpies) o bé em decidia a donar un pas
endavant i treure un altre número. Cada cop que en treia un de nou em
passava pel programa que el dibuixant Montesol tenia a Radio Juventud i els seus col·laboradors
Ferran Riera i Luís Hidalgo m’entrevistaven.

Pel VollKer van
passar entrevistats gent tant variada com Barricada, Tijuana in Blue,
Felipe y los Ingleses, Los Cardíacos, Elektroputos, King Kurt,
Kingsnakes (a qui vaig entrevistar al seu guitarrista, un jovenet
anomenat Manuel Chao que era l’únic que parlava castellà), El Último
de la Fila
, Negativos, The Bluebells, The Explorers, Los Ilegales (amb cop de puny inclós), El
Hombre de Pekín, Aurelio y los Vagabundos, Con el Permiso de la Dama,
Cacao Pal Mono, Nacha Pop, Decibelios, Claustrofobia, Gatos Locos i
fins i tot Hombres G i Ramoncín. Tot això entre 1984 i 1987 i la
majoria eren converses fetes a peu de camerinos un cop acabades les
actuacions.

Va ser curiós l’augment de correu postal que vaig
rebre aquells anys, en alguns casos hi va haver autèntiques relacions
epistolars com la que vaig mantenir amb Pedro Burruezo dels
Claustrofobia mentre patia una hepatitis. Però per altre banda rebre
també cartes de pres@s del GRAPO em va acollonir una mica.

Poca
feina, diran alguns. Doncs si, tenen tota la raó. Quan em vaig posar a
treballar com assalariat en una empresa d’importació de peixos
tropicals (tranquils, aquesta part prefereixo obviar-la de les meves
memòries) vaig deixar de fer els fanzines tot i tenir una mica més de pasta
per finançar-los i fotocopiadora a l’empresa. També a partir
d’aleshores vaig començar a col·laborar en premsa normal, aquella que
es pot comprar en un quiosc, i sis anys després (1993) vaig crear amb
altre gent la meva pròpia revista… però aquesta és ja una altre
història que s’explicarà en el seu moment.


  1. Company,

    deu n’hi do els records que em portes… Però ara tampoc hi ha queixa, com saps la lluita continua… Les fotos son autentics incunables, ets una mica el nostre cervell, igual que Infor-me era la nostra casa. Cuida’t…
    Salut.
    Joni.

  2. Ostres tu, Xavi, quants noms desconeguts per mi!! És molt interessant i em fa molta gràcia les teves primeres trobades amb l’Hidalgo i en Riera o l’apunt “Kingsnakes (a qui vaig entrevistar al seu guitarrista, un jovenet
    anomenat Manuel Chao que era l’únic que parlava castellà)”. I, a la foto, a primer cop d’ull m’ha semblat com si el Carles Sabater li copiés el look al d’Anti/Dogmatikss… 🙂 Salut i fins aviat CRACK!!

  3. Salut, Xavi.

    Trobo d’allò més encertada aquesta sèrie retrospectiva que t’has inventat aquest estiu i que m’ha fet trobar novament en tu un aliat per a la causa que jo anomeno Barcelona-ja-existia-abans-del-92 i de la qual en Kiko Amat o en Mike Ibañez, i cada cop més altra gent, en comparteixen filosofia. Ah, i no per això deixem de ser menys moderns ara (amb permís de l’Angelina) i no ens aturem al crit de “més pop i menys hip-hop!”. Aquella Barcelona guarra dels vuitanta era la de la suor als concerts, la d’intentar posar cara de mala llet amb 15 anys perquè no t’atraquessin, la de la recerca de botiguetes de barri on tinguessin aquella puta maqueta d’Skatalà o dels Últimos de Cuba que no vaig trobar mai i la de fer-nos grans a base de fanzins. Carai, d’aquests del Vollker, ja té mèrit barrejar Felipe y los Ingleses (els vaig veure a l’H unes festes) amb ses iconoclastes majestats Manolo i Quimi. Han passat molts anys però això també és memòria històrica.

  4. Hola Xavi , et felicito per la teva feina de tants anys , realment es magnífica , per casualitat , tens alguna foto dels Extramonio? , també vam tocar al antic Zeleste ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.