ROCKVIU

The Meteors, sala Zeleste (Barcelona), 15 de gener de 1987

A Maristes, suposo que com a totes les escoles, existien diversos tipus diferents de professors. A aquells amb algun defecte físic o tic visible i fàcilment identificable, la seva fama corria d’aula en aula a una velocitat de vertígen. Com no recordar del senyor Canut que d’un dia per l’altre va aparèixer davant dels seus alumnes amb un perruquí amagant una calba que si ja en aquells temps era mítica, desde aquell moment va passar a la història amb majúscules en forma de cançons i acudits de mal gust.

N’hi havia que tenien clar que el millor que podia passar era poder acabar amb més o menys seny les hores de classe i que passés el que deu volgués. [Recordo a un que el primer dia a 8è d’EGB va preguntar “alguno de ustedes fuma?”, el més xungo de la classe va aixecar la ma i va dir “jo!”, “vale, pues cada dia quiero un cigarrillo en mi mesa y un encendedor. Cada 20 días te daré el dinero para que compres una nueva cajetilla”. Ell primer dia va aconseguir posar-se al personatge més perillós de la classe a la butxaca… ja no es fan professors així…  No és pot dir el mateix de la primera generació de professors/es de català, duraven poc més d’una setmana i acabaven tots plorant després de cada classe. No, no trobaven gaire recolçament des de la direcció del centre.]

Jo també vaig passar per la sensació de ser el preferit d’un professor però per raons ben diferents, no calia portar-li aquest vicis si no uns altres. Ni tan sols recordo el seu nom, se que era de matemàtiques i el tenia a primer de BUP. Era el clàssic professor anònim, sense cap tic ni defecte visible més que un bigoti normalet. Aquest eren els pitjors: donaven les seves classes, feien els exàmens i ens suspenien.

(i què va pasar?)

Un dia al mig d’un exàmen se’m va acostar dient-me “tu, Mercadé, dèjame
este Rock Espezial que asoma por tu cartera”. Acollonit esperant una de les bronques que fotien habitualment els
hermanos sense cap raó i amb una cara de capullo com la que fa Paul Fenech a la foto d’aquest post, li vaig passar. El profe va tornar a la seva taula i
es va endinsar en una lectura atenta a la revista que el ve fer oblidar l’exàmen i als
alumnes que havia de vigilar. Evidentment tots ens vam posar a
copiar com a desesperats, com mai ho havíem fet en un exàmen.

A partir d’aleshores la
relació entre aquell professor i jo es va estrènyer tot i que
casualment jo portava les revistes de música (només el Rock Espezial,
del Popular 1 en renegava) a la cartera només el dia d’exàmen. Si me’n
oblidava els meus companys de classe ja s’encarregarien d’apallissar-me.