ROCKVIU

Fotos i cròniques del món del rock, per Xavier Mercadé (Totes les imatges són © Xavier Mercadé / rockviu@yahoo.es)

Arxiu de la categoria: Crònica

No, no és el mateix

BACKSTREET BOYS, Sant Jordi Club (Barcelona), 20 de febrer de 2014


Va intentar quedar amb les amigues de la colla. Amb la majoria ja havia perdut el contacte des de que van acabar secundària però amb algunes encara el mantenia el pel Facebook. Moltes d’elles ja havien esborrat de la seva memòria aquells temps de bogeria però ella encara recordava aquelles nits davant d’una emissora de ràdio o contant les hores a que comencessin els seus concerts al Palau Sant Jordi amb la cara pintada amb les inicials del grup. Aquella histèria col·lectiva que les portava a folrar totes les seves carpetes amb les cares dels cinc nois i tenir parets i sostra plens de pòsters i fotografies retallades del Súper Pop. Però no, no trobava a ningú que l’acompanyés, ningú que volgués reviure aquells anys. Bogeria de joventut. Ella va recordar aquella cartolina que va fer amb retoladors on deia matusserament “BSB For Ever” i va decidir tirar endavant i complir-ho. Aquella nit el seu ex es quedaria amb la nena i ella aniria a veure a aquell grup que tantes nits li va robar a finals dels 90.

La situació havia canviat, no va esperar-se tota la nit a la porta del Sant Jordi Club, només hi va anar una hora abans i va poder col·locar-se en una bona posició. El que l’envoltava tampoc era el mateix, hi havia nervis però sense histèria, més ganes de reviure el passat que no pas el present de la banda. El primer xoc el va tenir quan els va veure sortir a l’escenari mentre sonava “The Call”. Sí, eren els cinc nois de sempre però ja havien crescut. Per sort no tenien panxeta però si que la edat se’ls hi notava en els rostres i en els rutinàries passes de ball. Poc a poc tot s’anava desinflant. A sobre l’escenari només hi eren ells… però on eren els músics? Quan van venir l’any 2008, just abans de tenir la nena (tindria alguna cosa a veure? ha de mirar el calendari…), tot i ser només quatre components, portaven una bona escenografia i sobretot els acompanyava una banda en directe. I a les gires del 1998 i del 1999, també. Amés a la del 99 van sortir volant pel Sant Jordi a sobre de taules de surf, recorda. Ara res, només hi ha una gran pantalla de fons, coreografies i, si, les cançons que li porten records d’una adolescència ja superada: “As long as you Love me”, “Quit playing games” o “Everybody”, però poc més. Res no l’anima gaire, ni tan sols el set acústic en que conviden a les fans a l’escenari. Ella no gosa ni intentar-ho, no sap encara ni quina cara faria si es trobés amb en Nick Carter cara a cara passats tants anys del seu enamorament platònic.

Amb els any s’ha tornat més exigent, no es conforma només en veure’ls moure el culet amb tota la música enllaunada. Ni s’espera que s’acabi el concert i surt decebuda abans de que s’acabi, no sigui que no trobi ni un taxi per tornar a casa: demà s’ha d’aixecar d’hora per anar a buscar a la petita i portar-la a l’escola. Fa molts anys l’esperava el seu pare amb cara enfadós a la porta del Sant Jordi a la sortida dels concerts dels Backstreet Boys mentre ella sortia amb un somriure d’orella a orella convençuda d’haver guanyat una llarga batalla. Avui no hi ha pares, hi ha molts marits esperant que la seva muller surti del recinte després de reviure uns anys passats. I no, no és el mateix.

 

 
 
Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

Days like this

VAN MORRISON, Gran Teatre del Liceu (Barcelona), 21 de desembre de 2013

Amb solemnitat i fermesa, ell segueix sent el putu amo i decideix quan ha de començar i acabar una cançó. Els músics havien d’estar atents a cada moviment que Van Morrison marcava amb la mà. Tot amb un so i una qualitat a la que només li va faltar un xic més de potència per arribar a la perfecció. Només calia veure al tècnic de só passat-s’ho teta al darrera de la taula. Deixava ben clar que amb uns músics així donava gust treballar.

El lleó de Belfast, com sempre, va ser garrepa en salutacions, somriures i prevendes al públic. Tot i que en aquesta ocasió no hi havia (o al menys jo no el vaig veure) el rellotge marcant el compte enrere, el timing no va canviar: va estar exactament noranta minuts a sobre de l’escenari. I entre l’actuació de 3 temes de la seva filla Shana fent de telonera i el llarg final de “Gloria” sense estar ell a l’escenari (ni al Liceu) i amb la banda lluint-se amb els solos, la cosa va quedar en les dues hores. De totes maneres va ser una classe magistral amb majúscules, enlairant el seu repertori de greatest hits (“Days Like This” enllaçada amb “Moondance”, “Brown Eyed Girll” o la ja citada “Gloria”), realçant el temari present (“Retreat and View” és tota una joia del seu darrer disc “Born To Sing: no Plan B”) i posant-lo a l’alçada de les versions (“I Can’t Stop Loving You” o “Baby, Please Don’t Go”) sortint de la seva gola i el seu micròfon daurat.

Un bon concert de Van Morrison? Tots ho són, sense excepció. El millor? impossible, el nivell d’autoexigència de Morrison ho impediria.


SHANA MORRISON, Gran Teatre del Liceu (Barcelona), 21 de desembre de 2013


 
 
Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

Vindran dies millors

Publicat el 1 de juny de 2013 per rockviu
SOL LAGARTO, sala Music Hall (Barcelona), 31 de maig de 2013

Sí, aquest 2013 és un any que ha nascut espatllat, n’hi ha alguna cosa que no funciona, que no acaba de rutllar. Ens deixen veus tan necessaris com la de George Moustaki, les guitarres d’Alvin Lee o les de Jeff Hanneman del Slayer o els teclats de Ray Manzarek (The Doors). La puta crisi no es deixa en pau. La sangria s’ha endut ara la revista Go Mag mentre la resta fem malabarismes sobre una corda fluixa esfilagarsada per sobreviure mes a mes. I per si fos poc ahir ens va deixar la millor banda de rock and roll d’una ciutat que en algun moment de la història va voler ser moderna i que avui en dia no és més que un miratge enganyós. El comiat de Sol Lagarto no va ser un enterrament trist i gris. No, allò va ser tota una festa de celebració, d’amor pel rock and roll, per les guitarres i per l’actitud sempre positiva envers les adversitats.

Els recordo l’any 2002 tocant a Calladrons (hi ha la foto més avall), un poble aragonès de la Franja de Ponent tan petit que ni surt als mapes. No els coneixia ni cristu ni tenien cap disc al mercat, les condicions tampoc eren les millors: tocaven a sobre d’un camió davant d’un públic més predisposat a “Paquito el chocolatero” que no pas als Black Crowes. Però van donat tota una lliçó de professionalitat amb la força d’un directe arrabassador que va captivar la comarca sencera. L’organitzador d’aquell concert se la va jugar, ell confesava haver vist el futur del rock and roll, però, com tants d’altres, no la va acabar d’encertar. Una mostra més d’allò que algun autor posaria dins del sac de “bales perdudes”. Possiblement Sol Lagarto no la van encertar ni en el moment ni en el lloc, però segur  que tot ho van fer amb convicció i credibilitat. Resulta inevitable pensar que els M-Clan els hi van treure el lloc, però quan els murcians van decidir abandonar les carreteres polsegoses, el que les llargandaixos van trobar seguia sent un terreny erm i dur de rossegar.

Possiblement sigui el desencant, qui sap si la maduresa o potser el conjunt de tot plegat que els ha fet tirar la tovallola. Tot i no amagar el somriure dels bons moments passats, ahir no va deixar de ser un dia agredolç pel rock barceloní.


SOL LAGARTO, Calladrons, 16 d’agost de 2002


//

 
 
Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

La primera comunió

JUSTIN BIEBER, Palau Sant Jordi (Barcelona), 16 de març de 2013

No hi ha gaire a discutir sobre Justin Bieber. Ha trobat el sen níxol de mercat i es dedica a explotar-lo fins l’extenuació. Sap que el temps no perdona a ningú i encara pot exprèmer algun any més la seva condició d’adolescent. El millor de tot es que ho fa amb un arma força convincent com és embolcallar el producte amb un espectacle a l’alçada de les circumstàncies. Un potent espectacle destinat a excitar i complaure  les ments més impressionables. I els petards, efectes visuals i lumínics, coreografies i explosions sempre són divertides, tot i haver-se de combinar amb cops de meluc de la criatura, veure’l gratant-se els collons compulsivament i canviant-se de samarreta només per lluir el parell de tatuatges talegueros que porta al pit.

I la música? A qui li importa si l’efecte de tot plegat es principalment excitar les hormones de cossos en creixement? Del repertori que va fer, nomes “Baby” la vaig poder retenir mes de cinc segons, possiblement perquè va ser la darrera en sonar al concert. La resta, material de desfeta amb un us força acurat de l’auto-tune.

Curiositat:  la manifestació multitudinària de pares angoixats amb el mòbil enganxat a l’orella buscant les seves criatures a la sortida del concert mentre tenien els cotxes aparcats en segona o tercera filera. Molts d’ells també feien cara d’alleujement al pensar que per fi s’havia acabat el malson i la tortura dels dies de nervis i histèria que han hagut de patir.

Fotos: xungo, tres cançons des de la taula de so (més allunyada del que és habitual) i a peu de públic.


//

 

 

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

Tot és mentira

ALBERT PLA, Teatre Artèria Paral·lel (Barcelona), 29 de novembre de 2012

Iconoclasta, incorrecte, bèstia, immoral, subversiu, cru, àcid, innocent, naïf, cabró, irreverent,  antisocial, miserable, tendre, dramàtic, geni i figura: Albert Pla al 100%. Només una hora i quart i més teatral que musical, però amb la quota d’animalades assolida sobradament.

 
 
Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

Massa gran per fer-se jove

MIKA, sala Razzmatazz (Barcelona), 20 de novembre de 2012

Ja vaig dir en la primera visita de Mika que era massa jove per fer-se gran. Va voler crèixer tant que l’arròs se li ha covat, el públic li ha crescut i les audiències han disminuït. La maduresa que vol plasmar en el seu darrer disc, “The Origin of Love”, no li ha servit per arribar a nous públics per un músic que per altra banda era massa adolescent pels gays i massa gay pels adolescents. Així que el senyor Mika ha passat de fer un Palau Sant Jordi més o menys ple amb un show espectacular, ple d’efectes, coreografies i nines inflables a haver-se de fer valer a ells mateix en una sala Razzmatazz i gairebé sense cap menta d’atrezzo més enllà del seu carisma i les seves passes de ball desenfadades. El més trist de tot plegat és que la efervescència de cançons com “Grace Kelly” o “Relax” s’hagin evaporat amb el pas dels anys.

El set-list de Mika


//

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

Tempestes imaginàries

LISABÖ, Sala Apolo (Barcelona), 27 d’octubre de 2012

El concert de Lisabö del passat Primavera Sound em va quedar com una assignatura pendent, un concert que havia de viure amb intensitat en alguna altre ocasió en que els bolos de 2.543 bandes no es solapessin a la mateixa hora. Al Fòrum només els vaig poder gaudir les preceptives tres-primeres-cançons-sense-flash però en vaig tenir prou com per quedar-me bocabadat davant la força de la renascuda banda d’Irun. I a l’Apolo no em van defraudar gens ni mica. Brutalitat i força, emoció i energia, ràbia i puresa per un so intens que neix al cervell i esclata als budells sense baixar mai la guàrdia ni tan sols per afinar una corda al mig d’una cançó: les tempestes no poden esperar.



AMA SAY, Sala Apolo (Barcelona), 27 d’octubre de 2012

I de teloners uns altres històrics del rock basc, els pares putatius de Lisabö, els històrics Ama Say que després d’una aturada de 13 anys van tornar l’any 2008 als escenaris amb energies renovades.

Els set-lists d’Ama Say i Lisabö


//


Setlist Lisabö


Setlist Ama Say

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

Els homes també ploren

RICHARD HAWLEY, Sala Apolo (Barcelona), 26 d’octubre de 2012

“Flipo amb la gent que va als concerts i no paren de xerrar. Deveu ser molt rics, pagar per passar-se el concert parlant. Sabeu que us dic? que us bombin, fuck off!”, així de clar va estar Richard Hawley només acabar de tocar la primera cançó de la nit i dirigint-se a algú molt concret de la barra. Venia hooligan i amb ganes de brega però també de festa ja que era el darrer concert de la gira de presentació d'”Stading At The Sky’s Edge”. Sobre l’escenari de l’Apolo i competint amb el soroll d’un aparell d’aire condicionat espatllat (el va presentar com el sisè membre de la banda), va tornar a expandir la seva classe habitual impregnada per aquella elegància que va crear i patentar Roy Orbison i que va saber fer seva Chris Isaak. Melodies tristes per nits plujoses no exentes de moments eseperançadors, tot i que també carregades de mala llet, sobretot les del darrer disc. Guitarres que sabien sonar intimistes o tempestuoses en perles com “Tonight The Streets Are Ours”, “Open Up Your Door” o la immensa “The Ocean” amb que va clausurar un concert d’aquells de pell de pollastre i somriure còmplice.


//

 
Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

Primer prendrem Manhattan

LEONARD COHEN, Palau Sant Jordi (Barcelona), 3 d’octubre de 2012

Fa no gaire em vaig quedar sorprés al comprovar que el que vaig escriure sobre el so al concert de Leonard Cohen l’any 2009 era exactament el mateix que ja havia escrit l’any 1993 a la revista Neon sobre el concert que el canadenc va oferir a l’antic Palau d’Esports (aquí teniu un apunt d’aquell concert). Ahir de nou ens va tornar a demostrar que és possible sonar i sonar bé al Palau Sant Jordi. Cohen no ho fot tot pel broc gros, cuida els detalls i en el seu cas el so és molt més important que no pas l’imatge (igualment cuidada). Si es tracta de transmetre sentiments, de nou el mestre ho va aconseguir. I encara millor si a axiò li afegim un públic devot i respectuós.

Tot ben nivellat, amb cada músic al seu lloc i amb un paper cabdal en cada cançó. Sense estridències ni sortides de to, tal i com mana el cànon establert en els bolos de Leonard Cohen. Només va fallar un lleuger ressó i el maldestre funcionament de les pantalles de vídeo. I també va fallar quan va dir al principi del concert que “aquesta nit us donarem tot el que tenim”: del set-list que hi havia programat va saltar-se tres cançons dels bisos (“If It Be Your Will”, “Clossing Time” i “I Tried To Leave You”). Però després de més de tres hores de concert impecable, no hi ha res per retreure-li.

Set-list de Leonard Cohen


//

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

Un parell de cràpules


JOAN MANUEL SERRAT I JOAQUÍN SABINA, Palau Sant Jordi (Barcelona), 13 de setembre de 2012

Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina són un parell de desvergonyits, uns cràpules que saber fer el seu paper. Però en un gran escenari com el del Sant Jordi qui te totes les de perdre és Serrat davant d’un Sabina que sembla jugar al seu propi camp encara que s’hagi d’esforçar en parlar en el català que li surt al telepromter (no ens enganyem, fins i tot Serrat el va utilitzar per cantar “Mediterraneo”).

Però la pregunta és: al nano del Poble Sec li cal tot aquest circ al darrera? Sens dubte Serrat va lluir molt més quan va cantar “Pare” només amb una guitarra, un piano i una flauta que no pas amb tota la fanfàrria a les espatlles. I es que a aquestes alçades, amb la veu sense les millors condicions i un cos que li hauria de demanar tranquil·litat i no balls de claquè, hauria de reivindicar-se més com a cantautor que no pas com a showman. Un vestit que li va massa gran tot i les sinergies que pot generar amb el seu company d’escenari.

Sabina ho va deixar clar: “només ens separen dues coses: la meva enveja i el seu talent”. Ho va reblar amb la versió que va fer de “Señora”, una lectura matussera que va fer encara més gran, immensa, a la que van fer fa uns quants anys Los Enemigos.


//

 

 

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

L’exèrcit de les set nacions


JACK WHITE, Sala Razzmatazz (Barcelona), 2 de setembre de 2012

“Ja hi van haver uns Led Zeppelin, cal repertir-ho?” em comentava un col·lega veteraníssim i bregat en mil batalles rockeres sense amagar la seva indignación. Es evident que el llegat de Page i Plant és fonamental en la obra de Jack White, però també és cert que gràcies al seu magisteri està portant els racons de l’ànima rockera a un públic que ni per casualitat s’hagués acostat a una cosa tan bruta i primitiva com és el rock and roll. Tampoc cal caure en el parany i veure’l com una taula de salvament de l’autenticitat. És només un músic inquiet amb immens talent compositiu, que estima el so analògic i que no te ni puta idea del que és l’autotune i ni falta que li fa. I s’ha de reconèixer que també són un grapat de virtuts força apreciables avui en dia.

Per un Razzmatazz en procés de reformes, va passar una gira que està realitzant amb dues bandes diferents: una de noies i una altre amb nois darrera els instruments i un repertori que canvia cada nit. Aquí ens va tocar el sector femení. Suposo que així pot suportar l’estrés de la gira, tot i que hi ha qui jura que al concert de Madrid es va acomiadar ja amb un “I love you Barcelona!”. Per cert, no va faltar qui maliciosament digués que ara necessita sis noies per fer el que abans feia amb una.

El particular sentit de l’estètica de White va portar a que tot l’equip, des de pipes fins a tècnics, anessin tots fets uns pinxos i que tot el Pop Bar de la segona planta estigués ple de flightcases on portaven tot el vestuari de la gira.

El pitjor: una il·luminació basada única i exclusivament en blaus i blancs. La vista es cansava i, evidentment, el resultat gràfic se’n ressenteix.

Gran detall de l’equip de Jack White al recordar que aquell era un concert per veure’l amb els ulls i no des del visor d’una càmera i demanant a tothom que se les guardèssin a les butxaques. No els hi van fer gaire cas, però al menys l’avís ja estava donat.

Des d’aquí vull ‘agrair’ a tots els hooligans i futboleros que han aconseguit que “Seven Nation Army” sigui ara per ara una de les cançons més odiades del món mundial. Com es pot pervertir d’aquesta manera una cançó?

Si algú vol l’ADN de Jack Withe i clonar-lo, tinc la tovallola on es va eixugat la suor abans de llençar-me-la sobre la càmera.


//

 
 
Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

La millor part de l’aventura

Publicat el 1 d'agost de 2012 per rockviu
ELS AMICS DE LES ARTS, Teatre Grec (Barcelona), 31 de juliol de 2012

“A Rússia posen a la garjola a un grup punk i aquí Els Amics de les Arts toquen al Teatre Grec. Així estem com estem”, més o menys una piulada com aquesta (la poso de memòria, si l’amo apareix per aquí que em rectifiqui i li posaré l’autoria) em despertava ahir al matí. Els Amics de Les Arts ja fa unes temporades que s’han convertit en un objectiu fàcil, massa i tot. Aquella diana a la que tots als que els hi agradaria carregar-se el pop català actual (com ho van fer al rock català dels 90) poden llençar els seus dards enverinats plens d’ironia. Un coixí de boxa on deixar anar uns quants cops de puny carregats d’impotència i ressentiment.

I quina és la realitat? Ben diferent. Ja és difícir negar el caràcter mainstream d’Els Amics, agraden a tots, grans i petits amb una fòrmula simple i amb marca registrada. Fan que l’èxit d’una gira només sigui superada per la següent sense més ambició que la de sortir a un escenari i mostrar les seves cançons. I això a alguns els hi fa molta ràbia.


En Pep Guardiola com espectador de luxe

El set-list d’Els Amics de les Arts


//

//

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

I surten els llops

RANCID, Sala Razzmatazz (Barcelona), 30 de juliol de 2012

És paradoxal que fa poc més d’una setmana els Blink 182 esgotessin les entrades per la seva pobre i rutinària actuació al Sant Jordi Club i en canvi els Rancid haguèssin de canviar de sala i conformar-se amb un Razzmatazz, tot i tractar-se de la seva primera visita a la ciutat en solitari (només van venir com a teloners de RATM el mes de maig de 1996). Uns Rancid que en el seu moment de glòria (“…And Out Come the Wolves” de l’any 1995) va haver algun agossarat que va voler comparar-los amb The Clash. I si amb els Blink era tot quitxalla amb hormones revolucionades i sense alcohol a les barres, amb Rancid va haver una bona representació de la vella escola, les cerveses volaven pels aires i els terra ràpidament es va convertir en una massa enganxifosa.

Els temps han estat durs però no cruels amb Rancid. Tot i que en algunes estones semblaven desganats, van poder construir un concert a l’alçada de la seva llegenda i sense caure en pallassades (com els NoFX) o pixar fora de test. Directament a la jugular, amb un repertori on no hi faltava res i fent que el preu de l’entrada s’amortitzés sobradament amb una sessió de sauna gratuïta per tots els assistents.


ÚLTIMO ASALTO, Sala Razzmatazz (Barcelona), 30 de juliol de 2012


KLASSE KRIMINALE, Sala Razzmatazz (Barcelona), 30 de juliol de 2012

El set-list de Rancid


//

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

La batalla per al sol

PLACEBO, sala Razzmatazz (Barcelona), 29 de juliol de 2012

No tenien cap nou disc que presentar ni a ningú a qui convèncer. El darrer treball, “Battle of the Sun”, ja el va presentar el 26 d’octubre del 2010 al Sant Jordi Club i venien de menjar-se el món la nit anterior al Low Cost Festival (Benidorm). Així que Molko i els seus companys van sortir tranquils i amb un somriure de guanyador abans de tocar ni un sol acord amb una sala Razzmatazz amb tot el paper venut i a un pas de passar a engreixar el rànquing de nits mítiques de calor inhumà a la sala del Poble Nou (el rècord absolut encara l’ostenten els Nine Inch Nails l’any 2005). Energètics i guitarrers, Placebo van voler donar un pas endavant per abandonar el pop i passar-se a la lliga del rock encara que sigui per la tangent. Així que sense res a perdre i molt a guanyar, el grup va sortir a emmirallar-se, gaudir de les seves virtuts i enterrar les seves mancances en un espectacle hedonista i complaent. Divertir i divertir-se.


THE LAST 3 LINES, sala Razzmatazz (Barcelona), 29 de juliol de 2012

Els set-lists de Placebo i de The Last 3 Lines


//

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari