ROCKVIU

Fotos i cròniques del món del rock, per Xavier Mercadé (Totes les imatges són © Xavier Mercadé / rockviu@yahoo.es)

Arxiu de la categoria: Batalletes

Gigografia (XII)

Operación Triunfo. MediaPark (Sant Joan Despí), novembre 2002

Santana-Ele-Nik-Ain_0068Santana amb tres de les concursants

Una agència madrilenya es va posar en contacte amb mi per proposar-me cobrir la segona edició d’Operación Triunfo. Però la única condició era fer-ho amb una càmera digital i enviar les fotos la mateixa nit. Xavi, benvingut al segle XXI i al món digital..

Kenny G Beth326Kenny G amb la Beth

Al matí del primer programa vaig trencar la guardiola i desencallar una pasta que tenia al banc per fer-me amb la D100 de Nikon. Gairebé sense mirar-me el llibre d’instruccions vaig plantar-me als estudis de MediaPark per fotografiat als nens d’OT. Una tasca que vaig compartir amb el gran fotògraf i millor persona Carles Rodríguez (sí, dos fotògrafs, una càmera) anant-hi cada dilluns. Feina fins la matinada i, sobretot, aprendre que els terminis de lliurament de les tasques cada cop s’anaven reduint més i més, però també descobrir que es podia viure de la fotografia sense haver de dependre dels rodets i els laboratoris.

Bon-Jovi_0082

John Bon Jovi al seu pas pel programa

 

Gigografia (V)

Publicat el 13 d'agost de 2014 per rockviu

The Rolling Stones, Estadi Olímpic (Barcelona), 13 i 14 de juny de 1990

-1990 Rolling-Stones272A la recerca d’un espai on poder publicar les fotos i escriure algunes ressenyes vaig anar a ensopegar amb “Neon”, una petita revista gratuïta que tenia la seva seu a uns baixos del carrer Escudellers. Era una revista que vivia dels anuncis de locals sobretot del Baix Llobregat i aquest garitos s’havien de fotografiar per fer les publis. I aquesta va ser la meva primera tasca: fer fotos a bars i disco-pubs decadents d’extraradi que pensaven que posant un anunci la gent vindria en massa als seus xiringos. De passada vaig poder ficar ma en els continguts de la revista, com per exemple fer un reportatge dels concerts dels  que van fer The Rolling Stones el 13 i 14 de juny a l’Estadi Olímpic. Dos concerts, per cert, fotografiats des del públic i colant la càmera com bonament vaig poder: objectius i rodets camuflats en entrepans i el cos de la càmera amagat allà on no sona.

-1990 Rolling Stones483

La sort em va somriure i la redacció de la revista va quedar lliure (lios de faldilles, matrimonis separats i altres qüestions que tampoc interessen gaire) i me la vaig apalancar. Gràcies a la tasca, i després d’un fracàs amb un PC, va caure el meu primer Mac, un clàssic que encara conservo i que em va costar una petita morterada, però que des d’aleshores s’ha convertit en un estri imprescindible a casa meva.

-1990 Rolling Stones446

Portant la redacció, direcció, maquetació i el que calgués, a Neon hi vaig estar 10 anys, mes rere mes, parlant de discos, concerts i fent entrevistes a tot deu, passant de cobrar una misèria a cobrar una puta merda però a canvi podia acreditar-me allà on pogués i acaparar els discos que queien de promoció. Però tot te un límit, i quan va néixer en Gerard l’any 2000 vaig dir-li al capo de la revista que o em pagava més o que s’oblidés de mi. I es va oblidar de mi.

Podeu veure més fotos d’aquest concert aquí.

 

-1990 Rolling Stones462

 

 

 

 

 

Gigografia (IV)

Publicat el 12 d'agost de 2014 per rockviu

Screamin’ Jay Hawkins, Parc de Can Soley (Badalona), 8 de juliol de 1989

1989 Screamin'-Jay-Hawki037Com que lo de “Sound” es va acabar ràpid era qüestió d’anar buscant una alternativa per anar aconseguint acreditacions i aquesta va sorgir des de la revista “Boogie” de Madrid. La forma de treballar era simple:  correu ordinari per enviar les fotos i, amb una mica de sort, un fax per enviar la crònica. Una revista que va funcionar perfectament (pagaven i tot!) mentre era quinzenal i que es va fotre la gran hòstia quan va canviar el format i van decidir fer-la setmanal.

1989 Screamin'-Jay-Hawki054

Una de les primeres fotos que hi vaig publicar va ser de l’històric Screamin’ Jay Hawkins al parc de Can Solei de Badalona. Un dels shows més impactants que he vist mai, tant  durant l’actuació com abans del concert als camerinos, ja que vaig estar fent fotos de l’entrevista que va realitzar Trashmike i Ignasi Julià del Ruta 66, una revista amb la que també vaig començar a col·laborar en aquella època i on avui en dia hi segueixo publicant les meves fotos amb la mateixa il·lusió que fa un quart de segle.

1989 Screamin'-Jay-Hawki013

Gigografia (III)

Publicat el 10 d'agost de 2014 per rockviu

Glenn Medeiros, Discoteca Apocalypse (Barcelona), gener de 1989

1989 Glenn Medeiros540

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Un dia a la passejada dominical pel Mercat de Sant Antoni el meu proveïdor oficial de K7’s pirates de concerts em va dir si volia comprar fotos també. Eren material de primera del desaparegut fotògraf argentí Gonzalo Goizueta. Li vaig dir que no calia, que jo tenia les meves pròpies. Es va interessar en el meu arxiu i em va demanar alguna mostra per algun projecte. El seu pare tenia una editorial dedicada al porno pur i dur (sí, tenien una revista que es deia “Pajas”, sense embuts!) i el nen tenia el somni de fer una revista musical. Així va néixer “Sound” i pel primer número em va encarregar una feina bruta: Glenn Medeiros, l’infecte autor de “Nothing Gonna Change my Love for you”, un clàssic one-hit-wonder amb un munt d’adolescents disposades a perdre la virginitat per ell. La feina va se divertida però el resultat no gaire. Les fotos que adjunto al post són una mostra del que he pogut recuperar d’aquelles diapos. Lamentable. De totes maneres en va sortir una portada per un número que es venia als quioscs juntament amb el llibre “Un año de rock” com a esquer… Llàstima que era l’edició d’un parell d’anys abans.

1989 Glenn Medeiros548
A partir del segon número es va començar a muntar una mica de redacció amb companys com Aitor Ramos, Pepa España, Julia o un jove Jordi Bianciotto, preparats per treure una revista que amb una mica de sort sortia cada dos mesos. Allà vaig descobrir el funcionament del tema d’acreditacions de concerts i que quan demanaves discos de promoció no els havies de tornar a la discogràfica i te’ls podies quedar. Això em va posar les piles i si ningú estava interessat en cobrir un concert o fer ressenyes de discos, me’ls quedava jo. Així va començar a augmentar la meva col·lecció de vinils i es va iniciar la meva afició a anar a tota mena de concerts. La revista només va durar cinc números, els justos per relligar els sobrants, posar-hi una portada nova i tornar a col·locar-ho als quioscs un any i mig després.

1989 Glenn Medeiros533

 

Gigografia (II)

Publicat el 7 d'agost de 2014 per rockviu

El Último de la Fila, Bellaterra, 8 de novembre de 1986

1986 Ultimo de la fila488 copia

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Un avió trencava el cel mentre el grup tocava “Aviones plateados”, la màgia sobrevolava l’ambient, era migdia i feia un sol que torrava el clatell. En Qumi va fer un salt i jo el vaig captar. Possiblement sigui el meu primer salt fotografiat. M’acompanyava la Katy, companya de l’escola de fotografia de l’EMAV (actualment directora de l’agència teatral Escena Viva i una especialista en la cultura japonesa). Ella va contactar amb el management d’El Último de la Fila i ens van demanar si els hi podíem enviar algunes fotos. Uns mesos després al comprar el disc “Nuevas mezclas” veig que surt la foto a la carpeta interior, ben petita, molt petita comparada amb la il·lusió que em va fer veure-la allà publicada. Després també s’utilitzaria com a contraportada del single “Son cuatro días”/”¿Para qué sirve una hormiga?”.

1986 Ultimo de la fila475

Era la meva primera foto publicada en un disc, i a sobre en un treball del meu grup preferit. Peles? Crec que poc o res, però això no importava, la pasta me la fondria en cerveses, en canvi la foto encara hi és. I el que el meu nom no s’acredités tampoc em va importar gaire. Avui en dia muntaria un bon cristu, però en aquell temps sabia que aquella foto era MEVA, i amb això en tenia prou.

1986 Ultimo de la fila458

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Gigografia (I)

Publicat el 4 d'agost de 2014 per rockviu

Són ja trenta anys amb una càmera formant part de la meva silueta, i aprofito aquestes dades estiuenques per fer un repàs als moments claus de la meva biografia entre bolos i actuacions (gigs en anglès): la meva gigografia. Començo pel principi i seguiré cronològicament.

15.06.1984 El Grito Acusador + Ultratruita a les Cotxeres de Sants 1984 El Grito Acusador475

Ja ho he explicat moltes vegades, però no ve de fer-ho una vegada més. L’any 1982-83 vaig començar a fer els meus propis fanzines. Al principi amb els companys del cole però després vaig decidir fer-m’ho jo solet. Era la manera de fer alguna cosa per moure l’ambient i fer créixer l’escena musical barcelonesa. Després de fer ‘zines amb diferents noms (“Wild Puppets”, “Kulthura Muzical”, “Papers”, “Eructos de Barna”…) vaig decidir plantar-me amb “Voll-ker”, un acrònim entre la cervesa Voll-Damm i el pòker. Per il·lustrar els meus textos seguia la norma del talla i enganxa deixant les revistes que tenia a casa trinxades i amb evidents forats. Vaig pensar que era l’hora de donar un pas endavant i crear jo el meu propi material. La càmera de la família em serviria i ja que sempre estava a primera filera només calia pitjar el botó. Al menys això és el que pensava. El 15 de juny de 1984 em vaig estrenar amb el concert d’El Grito Acusador i Ultratruita, un concert dins d’unes jornades cinematogràfiques a les Cotxeres de Sants.

1984 Ultratruita479

El resultat? Ja em servia per el fanzine, que era la meva única intenció. Però fer les fotos i portar-les a revelar entrada dins d’un pressupost que la setmanada no podia assolir. Aleshores vaig decidir baixar de l’armari un laboratori que era el meu germà Josep i que, poc abans de morir, em va ensenyar a utilitzar-lo. Amb un llibre a les mans, uns líquids que desconeixia i un coneixement nul del mitja sorprenentment va donar els seus fruits. Un aprenentatge autodidacte i un sorprenent descobriment que va aconseguir que m’endinsés apassionadament al món de la fotografia i que decidís l’any 1986 entrar a estudiar fotografia a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona sota les ensenyances de Jordi Peñarroja.

Fiesta a Tiana amb The Pogues

Publicat el 13 d'agost de 2012 per rockviu

THE POGUES, Tiana, 7 de maig de 1988

Sis de maig de 1988, a la sala Zeleste no hi cabia ni una agulla i els cossos que l’omplien estavan amarats de suor. La festa era grossa, d’aquella que es queden a la memòria pels segles del segles. Els The Pogues arrivaben al seu millor moment just quan els disocs Red Roses for Me (WEA, 1984) i Rum Sodomy & the Lash (WEA, 1984) havien aplanat el camí per que el grup visqués el seu any de glòria gràcies sobretot a les cançons de If I Should Fall From Grace With God (Island, 1988). Era el grup que va aconseguir aplegar en la seva nombrosa formació l’esperit punk anglès més destraler amb la música d’arrel irlandesa més propera a la disbauxa. Amb una secció de vents perfectament engreixada i una banda festera on només li faltava la benzina adulterada que oferia el seu cantant i fundador Shane MacGowan. Un personatge únic i irrepetible, amb la dentadura en pitjor estat que la de Johnny Rotten (Sex Pistols), que semblava viure pendent del contingut de la seva ampolla i que podia aconseguir que un concert de la banda acabés en un gran èxit o en una bronca descomunal.

If I Should Fall From Grace With God és d’aquells discos que han sabut aguantar amb molta dignitat el pas dels anys. Amb fusta de clàssic i una excel·lent producció d’Steve Lillywhite, el disc incloia un bon grapat de cançons per cantar alçant l’ampolla de cervesa mig tèbia (“Bottle of Smoke”), fusions d’estils (“Metropolis”), acostaments a altres cultures (“Turkish Sond of the Damned”), cançons amarades en l’enyorança (“Thousands are Sailing”, “Lullaby of London”) i fins i tot una diamant pulit com va ser “Fairytale of New York”, una nadala fora de temporada cantada a duet amb la personalíssima veu de Kristy McColl. Però si aquell disc serà recordat per alguna cançó, sens dubte ho serà per “Fiesta”, cançó que ha sobrepassat temps i espai per convertir-se en un clàssic popular. Addictiva des de la primera escolta, la cançó es va composar en el desert d’Almeria on la banda participava en el espatarrant western Straight To Hell, dirigida per Alex Cox l’any 1987. Alla la banda anglo-irlandesa sortia fent un paper de mexicans i compartien cartell amb Dennis Hopper, Courtney Love o Grace Jones. La lletra és senzillament una anada d’olla cantada en spanglish i parlant de fires, nines xoxones, brandys i ‘bingos’ que poguessin rimat amb ‘gringos’. Però al mig de la disbauxa també hi ha algun dard enverinat que envien a la seva exbaixista Cait O’Riordan que va deixar la banda per casar-se amb Elvis Costello, que havia estat el productor del seu segon disc i que feia poc havia editar el disc King of America (Demon, 1986).

Doncs al que anavem, estavem a la sala Zeleste completament suats, l’actuació havia acabat, però pel terra de la sala hi havia uns paperets que convidaven a la gravació del nou vídeo dels Pogues per la cançó “Fiesta” i convocaven a tots els que volguessin anar-hi al dia següent a la plaça major de Tiana. El vídeo va ser dirigit per ni més ni menys que Adrian Edmonson, conegut a casa nostre sobretot pel seu paper de Vyvyan, el punk demolidor de la sèrie “The Young Ones”. Amb uns ingredients així només podia sortir un vídeo delirant i absurd carregat de tòpics vergonyosos amb toreros i bailaoras de flamenco. Però també surten imatges del seu concert celebrat la nit anterior a la sala Zeleste, del grup disfressat ballant al terrat de la casa Batlló i a Tiana on tota la troupe irlandesa es va dirigir amb una bona ressaca per muntar-la grossa. La plaça estava convertida en una fira de Festa Major, Shane MacGowan anava vestit de torero i la banda s’esperava dins d’un camió. Era divertit veure la reacció de les iaies encuriosides davant d’aquell enrenou un dia de diari i mirant horotizades com dues grupies es barallaven per enrollar-se amb MacGowan mentre aquest jugava amb una navalla entre cervesa i cervesa. Com es pot veure al vídeo la festa va durar fins altes hores de la nit.

Els The Pogues van tornar de nou a Barcelona l’any 1989 multiplicant la seva capacitat de convocatoria amb fent un Palau d’Esports compartint cartell amb UB40 i Dead Pakirri & The Pantojas. Però a partir d’aleshores ja res seria el mateix, l’addició a l’alcohol estava afectant a Shane havent d’ingressar en clíniques de desintoxiació. El seu lloc, això si, seria sustituit per un suplent d’excepció, l’exThe Clash Joe Strummer durant una temporada. La banda s’aniria desfent poc a poc fins desaparèixer l’any 1986 i tornar l’any 2001 amb les piles carregades, el cantant rehabilitat, la reedició de luxe dels seus set discos i un treball nou en directe.

THE POGUES, Sala Zeleste (Barcelona), 6 de maig de 1988


//

  

 

The Man Who Sold The World

Publicat el 8 de gener de 2012 per rockviu
DAVID BOWIE, Mini Estadi (Barcelona), 7 i 8 de juliol de 1987

Avui en David Bowie compleix 65 anys, i ja en porta ja molts, massa, retirat dels escenaris. També aquest 2012 farà un quart de segle que em vaig comprar les entrades pels dos concerts que va oferir al Mini Estadi del FC Barcelona els dies 7 i 8 de juliol de 1987. I jo, com a bon fan, em vaig plantar els dos dies (amb Aviador Dro i els Stranglers com a teloners) a primera filera per gaudir com un nen amb el show de l’aranya de cristall. Sí, podem ser herois…
(Aquí i aquí ja en vaig parlar d’aquest concert, són nits que et marquen una vida..)

BANDA:
David Bowie-veus i guitarra
Peter Frampton-guitarra
Carlos Alomar-guitarra
Richard Cottle-teclat
Erdal Kizilcay-teclats i saxo
Alan Childs-bateria
Carmine Rojas-baix

BALLARINS:
Toni Basil
Melissa Hurley
Constance Marie
Victor Manoei
Spazz Attack
Stephen Nichols

El bootleg del concert aquí

I aquí el set list del concert


//

David Bowie Setlist Ministadio CF, Barcelona, Spain 1987, Glass Spider Tour

És millor ser ?cubanito? que guàrdia municipal

Publicat el 14 d'agost de 2009 per rockviu

Últimos de Cuba, Casc Antic (Barcelona), 1987

Aquesta va ser la primera sessió que em van encarregar a un grup. Eren els Últimos de Cuba, un grup adscrit a la branca més borroka, gamberra i trasher de la república independent de 9 Barris. Avui en dia en diríem “rock urbà”, però en aquells anys aquesta etiqueta encara no s’havia inventat.

Espero no equivocar-me, pero crec que va ser el mànager —o qui més o menys s’encarregava d’aquestes tasques—, l’Albertus de La Oruga (el fanzine “para la gente que se arrastra”), qui em va encarregar fer una sessió de cara al primer disc de la banda, “Un millón de ratas”. A l’Albertus encara es fàcil trobar-lo avui en dia intentant posar en ordre a una altre colla de galifardeus, en aquest cas els Mojinos Escozíos.

La sessió va ser per la part baixa de les Rambles i pel xino autèntic, el de veritat, a l’època en que encara feia por anar pel carrer Escudellers i més amb una càmera a sobre. El carrer, un contenidor, un pàrking, una caserna militar i finalment un bar van ser alguns dels espais triats sobre la marxa per fer les fotos.

Al final tot va ser un cúmul de despropósits. Vam quedar a darrera hora de la tarda i se’ns va fer fosc molt ràpid. En el resultat van coincidir la mescla entre la manca d’experiència d’un fotògraf totalment aficionat i amb pocs recursos (tot i que aleshores ja estudiava fotografia a l’EMAV) i, per una altre banda, un grup amb més ganes d’entrar al Tarkus (eps! tot un exemple de supervivència!) per buidar les existències de cervesa que no pas a ser immortalitzats en un rodet en blanc i negre. Si, finalment aquestes fotos no es va utilitzar per res… millor que fos així.

Més fotos de la penya i algun link!
Aquí us podeu baixar el disc.

Bon dia de la tovallola!

Publicat el 25 de maig de 2009 per rockviu

Michael Monroe, sala Mephisto (Barcelona), 20 d’octubre de 2000

De ben segur que la sala Mephisto no passarà pas a la història com la més adequada per aglomeracions ni pel seu aire condicionat. Tothom que va ser en aquell concert de Michael Monroe a Barcelona de ben segur que se’n recordarà de la calorada que hi fotia, amb les parets regalimant suor i els cossos al límit. Però també recordarà a un immens Monroe pujant-se per tots els racons de la sala, gronxant-se a les bigues del sostre (quin fàstic!) i posant a prova les seves reserves d’energia.

Però el cos arriba un moment que diu prou el de l’ex Hanoi Rocks ja no va poder més. Va haver de fugir de la sala si no volia patir una lipotímia i acabar la nit a l’hospital del Mar. Per sort el va acompanyar l’imprescindible Senen Armengol ben armat amb una tovallola per donar-li aire. I un cop recuperat, va tornar a la càrrega per acabar el concert
.
El dia de la tovallola?

I si algú vol saber per què avui tothom parla de tovallores, li recomanem que llegeixi el llibre de Douglas Thomas o vegi la peli “Guia del autoestopista galáctico”. Allà sabreu per què és necessària, gairebé imprescindible, la tovallola per explorar les galàxies. Aquí us en expliquen una miqueta més.

Ah! i també feliç dia de l’orgull freak!

El més gran dels pecadors

Sau, La Farga (L’Hospitalet de Llobregat), 26 d’octubre de 1991

A principis dels 90 els Sau no tenien precisament en mi un dels seus millors aliats. Ben al contrari, jo era dels que em trobava a la banda dels seus detractors. Per a mi eren, en aquella época, un fenòmen de fans comparable al d’Eros Ramazzotti i amb unes lletres de cançons que no feien gaire per guanyar-se la meva confiança. De fet això de “no em pegui/no he nascut per militar./No em pegui/no vull anar a fer el soldat” em continua produint vergonya aliena.

No, no vull amagar-me i qui vulgui i pugui ho pot trobar a les hemeroteques: sobre el concert del Sant Jordi vaig despatxar l’actuació de Sau amb un simple “Sau van estar com sempre, nyonyos i poc efectius” (Revista Neón, número 40, juliol de 1991).

Però… sempre hi ha un moment per rectificar

L’any 1991 el grup estava immers en la promoció de “El més gran dels pecadors” i a mi em tocava fer la entrevista després d’una signatura de discos en la botiga Discomanía del carrer Creu Coberta, just al costat de casa de ma mare. El més normal era fer les entrevistes en una taula de bar, acompanyat per un café, però era impossible sortir de la botiga per la gran quantitat de fans que van quedar-se a la porta de la botiga esperant que sortissin en Pep i en Carles. Així que vam haver de fer l’entrevista a la rebotiga i a peu dret, no era postura més còmode i menys amb tots el prejudicis que jo portava a sobre.

Al principi el duet no va entendre la meva postura irónica però poc a poc van anar entrant en el joc. I si alguna cosa tenia en Carles Sabater era un gran poder de seducció quan et mirava tot seriós amb aquells ulls blaus. Poc a poc em van aconseguir convèncer i vaig sortir de l’entrevista amb la sensació d’haver conegut a un parell de tipus més que interessants i amb el propòsit de canviar el meu punt de vista sobre el grup. Amb els anys la meva relació amb ells va anar millorant notablement fins al punt que l’any 1996 els vaig fer les fotos promocionals pel disc “Set” contractat per la companyia RCA.

Avui fa deu anys que ens va deixar en Carles.

Per cert, recentment s’ha acusat a Bruce Springsteen d’haver plagiat  el “I was made for loving you” dels Kiss a la cançó “Outlaw Pete”… doncs a veure qui sap descobrir a quina cançó s’assembla els primers acords d’aquest “I want you” de la banda de Detroit?:

B.B. Sin sed: Honestedat brutal

B.B. Sin Sed, sala Zeleste (Barcelona), 6 de febrer de 1988

Definitivament es fa abolutament necessària la reivindicació de B.B. Sin Sed, potser el grup més maleït del Vallès i injustament incomprés. Dos primers discos (un mini-lp homònim el 1997 i “Sed de sed” l’any 1989) que no van fer justícia a la força que teníen en directe, un tercer (“Casa doce”, 1992) que va ser un exemple de maduresa be enstesa i un quart (“Ahora”, 1997) que va quedar dormint el somni dels justos i que només em consta que se’n van editar algunes còpies promocionals. Tot un llegat que paga la pena recuperar.


(Segueix)

BB Sin Sed era una banda per creure-hi a cegues només veient-los una
sola vegada en directe. Per sort van ser força prolífics a finals dels
vuitanta per les sales de Barcelona i en vaig poder gaudir un bon
grapat de vegades. Recentment ha estat Miqui Puig que els ha reivindicat
al afegir al seu repertori de directe una gran versió de “Fenomenal”.
Però cal que la gent recordi també “Saltos del tiempo”, “No acaban las
horas”, “Infinito”, “Huracán“, “Pisa las flores”, “Lluvia sin fin”, “Sed de sed” o la versió que
van fer de “La lágrima” de Peret (les cançons linkades van a parar a un Goear i les podeu escoltar).

Un nou exemple de grup que va neixer amb un nom equivocat  (bebesinsed era un dels insults del capità Haddock) més propi d’una banda amb acnè adolescent i provocadorament punk que no pas d’un grup amb la transcendència rockera que tenien els sabadellencs.

“Acords poderosos i emocions intenses” això deia el full de promo del
seu segon disc, “un món d’aventures cotidianes que deixa ferides
difícils de tancar.” Tot això i molt més eren B.B. Sin Sed, un grup que
cal reivindicar, que es reediti en CD i, com ja vaig demanar en el seu
moment, un retorn als escenaris encara que sigui testimonial. Com ja
vaig dir fa unes setmanes: no seria nostàlgia, seria justícia.

(Les fotos són de la festa Rockdelux en que van compartir escenari amb La Fura dels Baus, Los Ronaldos, John Landis Fans i Morcillo el Bellaco y los Rítmicos).

Monkey Gone to Heaven

Pixies, Barcelona, 2 de juny de 1989

Un dia em van trucar a la revista Sound (nota: un dia he d’escriure una batalleta sobre aquesta revista i la seva editorial) i em van dir si volíem anar a la roda de premsa d’un grup que prometia molt, era el hype de la temporada que al dia següent tocaven a la Zeleste i encara quedaven entrades per vendre. Si, eren el Pixies que amb Surfer Rosa van tenir un excel·lent debut i Doolittle s’acavaba d’editar feria menys de dos mesos.

.(segueix).

A mi em van agafar completament en pilotes, en aquell moment no en tenia ni punyetera idea ni de qui eren ni molt menys en qui acabarien sent i per si fos poc el disc no em va entrar a la primera escolta. El meu company de pis d’aquells anys, en Aitor Ramos, em va animar a anar-hi: “fem un parell de fotos, posem la gravadora al mig, aprofitem el que es pugui i després muntem l’article”.

Dit i fet, ens plantem a l’hotel però, oh sorpresa!, només s’han presentat quatre mitjans de comunicació a la roda de premsa. Els de la discogràfica van veure la gran oportunitat de lluir-se i quedar com reis. Ho tenen molt clar: “quatre periodistes = quatre músics”. Tot quadra i a l’Aitor i a mi ens tanquen en una habitació amb Kim Deal i una traductora.

Jo sense haver-me preparat absolutament cap pregunta, totalment verd, pixant fora de test i la bona de la Kim aguantant com bonament podia tanta manca de professionalitat. Finalment, captius, desarmats i derrotats li vam reconèxier a la futura líder de The Breeders la nostra cagada. Ella ens va entendre i, per decència, no vam presentar cap article a la revista: de les preguntes que vam fer no hi havia absolutament res de presentable.

Si, va ser una ocasió desaprofitada, un moment que vist amb perspectiva històrica va ser llençat a les escombraries. Un exemple més de fotuda de pota, d’ensopegada, que em va ajudar a millorar una miqueta en aquest món de rock. Per què n’aprenem tant de les hòsties?

Tunos no!

Si, avui em sento una mica Ignatius J. Reilly (La conxorxa des enzes).

Ahir a l’hospital ens va venir a visitar una tuna. L’Eli Poc-Moderna en va ser testimoni d’excepció i ho va immortalitzar amb la càmera del seu mòbil, gràcies. Jo no m’ho podia creure: un grapat d’energúmens amb mitges i vestits de sota de bastos, amb l’afegit dels barrets de pare Noel, cantant el seu repertori  ranci, masclista i espanyolista amb tornades com “La española cuando besa es que besa de verdad” mentre intentaven tocar el cul a les infermeres. Ah! potser es que no havia explicat mai l’odi extrem que tinc als tunos (i per extensió, proximitat i simpatia també als mims i als torerus).

Per arrodonir l’escena, al darrera dels tunos hi havia tot un seguit de jubilats amb una acreditació que posava “Voluntaris” que ens miraven als pacients amb alegria nadalenca sense saber que acabaven de despertar els meus instints més primaris i assassins. Per sort vaig dopat i sedat, si no tindríem aquí un bon guió per una pel·lícula de sèrie Z: pacient pancreatític d’un hospital assassina sàdicament i sense pietat a un grup de tunos la vigília de  Nadal. Jo, com a mínim, me la baixaria de la mula!

Hi ha coses que m’intriguen d’aquesta infraespècie humana, aquesta particular tribu urbana: es reuneixen a algun lloc? hi ha bars de tunos? macrofestivals tuneros? el de la pandereta, te alguna virtut a més de fer saltirons? els seus pares saben que els seus fills es trasvesteixen i toquen la bandúrria? avui en dia es lliga vestit així? quan s’aparellen es treuen la roba? aquests suposats estudiants estan a favor o en contra del pla de Bolonya?
(Un dia d’aquest explicaré la meva presència a una trobada estatal de tunes que hi va haver a Palma de Mallorca l’abril de 1999 i com en Ninyin dels Sopa de Cabra va saber enfrontar-se a ells i deixar a més d’un estés a terra i amb un ull de vellut.)

I espero que avui no comencin a passejar-se per aquí tot d’esportistes i gent amb ganes de sortir a la tele fent bones obres nadalenques visitant a pacients dels hospitals. Ahir en vaig poder contenir amb la tuna, però dubto que em pogués aguantar si es plantés davant meu en Tamudo amb un barret de pare noel.

Una miqueta més de bilis…

I mentrestant estic descobrint que sí, que hi ha gent a qui li agrada, segueix i gaudeix de coses com Gran Hermano i la resta de basura que emet Tele 5. Al final ho aconseguiran i em faré fan d’aquell artefacte infecte anomenat Mujeres y hombres y viceversa, un dels programes més aberrants que he vist en dècades.