Mia Sanahuja
Aquest divendres ens ha deixat en Mia Sanahuja. Jo sóc un dels molts que els darrers temps li havia perdut força la pista. Ens havíem anat allunyant no pas per diferències sinó perquè sovint la vida t’arrosega i t’allunya de gent que potser no voldries. Així i tot la seva pèrdua m’ha evocat inombrables rècords de joventut.
D’ell en recordo molt les reunions inacabables a local de la JNC del carrer del Nord a Terrassa. Les 24 hores de fútbol sala que vam organitzar i on feia de porter “el gat” li déiem!. També la seva etapa de regidor de la JNC a la ciutat, la seva vehemència alhora d’exposar els seus arguments i com ens imposava als més joves aquell jove amb barba que parlava tant bé i sabia tant de política municipal (PJ=3PI).
També em ve al cap la seva etapa com a president de la Federació de Barcelona comarques de la JNC. O la seva ajuda com a president de la mesa a la ponència d’organització del Congrés de la JNC de Sabadell (l’any 1996) on feia de ponent. Els que heu viscut un Congrés de la JNC sabeu que vol dir una ponència d’organització i un bon president de mesa!!!
Finalment recordo la seva etapa de subdirector a Acció cívica, la seva energia, la seva força que féien de la feina una passió. Ho era tot menys un funcionari dels d’ara que estan arrapats a la cadira fins que la força dels vots els tregui perquè no sumen. Per en Mia treballar a la Generalitat, fer de regidor o estar a la JNC era fer país, era servir a la gent. Per alguns com jo en Mia va ser un exemple d’aquella frase que tant cops havíem sentit dir a la gent gran i que tant poc se sent ara: “els catalans de les pedres en fem pans”.
Gràcies per la teva amistat i mestratge durant un munt d’anys Mia!.
Roc,
No saps com d’important és, en aquests moments, comprovar que vam ser tants el deixebles d’en Mia.
Tot el que sé de política i de Catalunya. Tot el que estimo els catalans i catalanes. Tot el que sóc… l’hi dec a ell.
Hi ha persones que passen per les nostres vides, de manera tan intensa, que et sembla que no podràs fer camí sense elles. En Mia, m’ha “perseguit” des dels 16 anys. Ara, en tinc 41. Feia una setmana que m’havia trucat per telèfon…
Darrerament, tot i que estava apartat de la política activa, seguia preocupat pel panorama del país.
Roc, gràcies, pel teu record.
Sílvia