Jaume Cabré premi d’honor de les lletres catalanes i alguna cosa més…
Vaig tenir el plaer d’assistir a l’entrega del Premi d’Honor de les Lletres catalanes a en Jaume Cabré [web]. Dic un plaer, i no ho dic retòricament, primer per acomanyar els bons amics Martí Cabré [bloc] i Núria Masdéu [bloc] en un dia tant importnat per a ells, i segon, perquè el discurs final de Cabré va ser de pell de gallina. Una barreja d’elegància i contudència, de proximitat i d’alta volada, de catalanitat i univesalitat. Tot en molt poques paraules, molt ben dites, molt ben estudiades i molt pensades. En poques paraules va recolllir tant sentiments i emocions!. En un moment i un temps que molta gent parla sense saber que dir -alguns dels que ho fan sovint no vàren aplaudir el seu discurs- sentir en Jaume Cabré va ser un goig per l’ànima.
Va reinvindicar la llengua, i el país però no des del to cansat, malatís, esgotat i ploramiques, sinó des de la posició d’un escriptor universal que mai ha renunciat a la llengua i al país. Va reclamar la necessitat d’un estat propi, però no des del tacticisme electoral mentre a l’altra banda jugues a fer president en Montilla, sino des de la llibertat i la plenitud del que no viu, ni busca, ni vol la subvenció i l’aplaudiment fàcil.
Cabré sempre ha parlat de la seva feina, dels seus llibres, de la literatura. Sempre m’ha fascinat escoltar-lo, aquella cultura que trasmet que et fa venir ganes de llegir i de rellegir. D’entrendre milllor allò que has passat per alt dels seus llibres. De sorprendre’t de com havent llegit el mateix se t’han passat per alt tants detalls, tanta informació o tanta música. Potser per això sentir-li dir el que va dir em va esborronar. I mentrestant a prop meu, tot un president de la Generalitat incòmode, distant i molest com un pop en un garatge, restava impassible i era l’únic que no aplaudia un discurs que ell mai serà capaç de fer.