1. Està bé, però manca una part de la reflexió sobre la negociació: què passa si no s’accepta el pacte amb tota la parafernàlia de fraus que oferia l’Estat?

    Primerament cau en barrina l’hegemonia del pensament falangista que contra tot pronòstic continúa essent totalitàriament el pensament únic de la democràcia borbònica, la qual ha aconseguit de moment mantenir intactes totes les bases imperials després del gran pacte de la transició que no és res més que un habilidós pacte de la nomenclatura franquista hereva del naufragi imperial espanyol, de repartiment de papers entre el falangisme de dretes, el falangisme d’esquerres i el falangisme regionalista (l’única novetat de la monarquia).

    La inestabilitat imperial espanyola probablement emprenyaria de forma notable els socis europeus, molt especialment Itàlia on el model francés permet totes les màfies dels diferents “Termitaïi”, i França que encara avui és l’Imperi més vigorós. Per tant les pressions sobre els falangismes diversos que s’han apoderat del govern autònom amb evident traidoria democràtica, i també de la seva oposició han plogut de dins i també de fora que són menys públiques però molt més eficaces.

    Segonament, per coherència si no s’acceptava el pacte del finançament es tenia de declarar en fallida el model autonòmic des de Catalunya, i per tant desmuntar la paradeta, reconèixer l’error que fou el model resultat del 23-F, i fer una autocrítica terrible per part de totes les forces polítiques dels claudicats en aquell moment i claudicats encara ara, autocrítica que és la negació de les essències falangistes i per tant avui per avui impossible.

    Ara la fallida s’ha ajornat i algú enterrarà el darrer. S’ha guanyat doncs temps a una situació de gravetat extrema i en darrer terme quan la cosa sigui enormement evident, la fallida catalana formarà part de la fallida espanyola, i per tant continuarem “unidos en lo universal”.

    Des de Catalunya, al meu entendre, no hi ha consciència de la gravetat de la fallida total de l’economia espanyola. És inacceptable per a qualsevol falangista que la fallida espanyola no sigui també la fallida catalana, i per tant, les sangoneres espanyoles al caure, que estan caient, necessiten fer caure l’economia catalana que és menys dependent dels monopolis, el poder i el control financer. (Aquest darrer ara veu l’abisme del descontrol).

    Tercer, la no acceptació de l’acte de violència econòmica que és el pacte posava al descobert amb tota crueltat la naturalesa violenta i immoral de l’estat espanyol, donava ales al petit moviment de “reconquesta” de les veritables institucions sobiranes i con-federals de l’antiga Corona d’Aragó, i per tant tots els actors del pacte falangista de la “transición” que justament es fa per evitar això, quedarien políticament fora de joc, quan avui dominen sense fissures l’arc parlamentari en la seva totalitat. Pel poder, la fidelitat al pacte falangista és més important que totes les lleis, estatuts, i altres normes fatigoses i enutjoses.

    Una violència més, tampoc és novetat i a més la població en general ho veu com normal i forma part de la docència falangista més autèntica: el càstig per voler ser alló que som i no ser allò que ells volen que siguem. Tots els falangistes convençuts que han sobre-actuat, estaven doncs d’acord amb el final que no podia ser altre que el que ha estat. (CiU simplement s’ha reservat com alternativa per mantenir el frau pedagògic i en cas que els electors la fessin govern autònom, es faria un altre sainet amb un resultat en darrer terme idèntic, perquè la violència quan s’accepta en aquest grau malgrat la irrealitat de les amenaces militars, ja no és qüestió de grau sinó de simple covardia, i la covardia és l’element identificador del falangisme regionalista més extés).

    Fixem-nos que al carrer no hi ha cap reacció, i els diaris i informatius i els intel·lectuals orgànics ens diuen que l’acte de violència no ho és tant, que si bé s’han dit coses gruixudes i tot queda per més endavant, tot plegat forma part de les lluites democràtiques normals (i és ben cert que aquí són normals que per alguna cosa aixó és un camp de presoners), i que al cap i a la fi tindrem sort dins de tres o quatre anys si tot va bé, quan tots saben que no hi anirà, i així ja han preparat la coartada pel segons lustre que ve.

    Quarta, s’entraria a més gràcies al domini dels mitjans de comunicació principals, en una guerra de trinxeres sobre paràmetres econòmics, que sembla que solament són aptes per als experts, perquè un dels éxits falangistes és que tothom s’ha cregut que les sumes i les restes són cosa d’experts extraordinaris. I per tant els falangistes dissidents, dissimularien que ho són, però com que ho són com a mínim mentalment, mai sabran explicar-se i mobilitzar la població que està majoritàriament adormida.

    En definitiva, tot extraordinàriament previsible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.