El cas Millet o la fi del miratge de la societat civil

Aquests dies tot el país està perplex davant la magnitud de l’estafa del Cas Millet a uns símbols com el Palau de la Música i l’Orfeó Català. Dos dels símbols més potents del que era i és la societat civil catalana. Però en el fons aquest cas és, des del meu punt de vista, el “tocar fons” d’aquesta societat civil tan reclamada i posada en boca de tothom. El Cas Millet és el fons més baix d’una societat civil que fa anys que ha deixat de fer el seu paper d’impuls, de control, de capacitat de fer coses pel bé comú al marge de les administracions. Avui dia aquella societat civil, aquella burgesia que construïa el Palau de Música sense cap subvenció ni ajut i d’esquenes al poder públic, no en queda res.

La societat civil d’ara s’ha acostumat anar a remolc, a remolc dels poders públics. A viure pendent de la subvenció i funcionar a partir d’ella. Aquest petit canvi d’actitud és el pitjor virus que ens ha inoculat Espanya. I porta  l’arrel d’aquest virus la picaresca d’aquell que confon el que és de tots amb el que no és de ningú. Abans a principis de segle, quan teníem una societat civil forta, independent, no depenent de ningú, el Palau de la Música era de tots i sobretot d’aquells que havien posat diners i esforç per aixecar-lo. Fins i tot, Domènech i Montaner el seu arquitecte va dissenyar el Palau com una joia arquitectònica. La façana que no s’havia de veure que quedava oculta, i que és l’actual entrada, es va fer igual que la que donava al carrer. Es pensava en gran i amb vocació universal.

Qui li havia de dir a Domènech i Montaner i aquella gent que va aixecar el Palau del no res que 100 anys després seria objecte d’una estafa més pròpia del sud d’Itàlia que d’aquella Catalunya emergent que mirava el nord.

Tenim una crisi, però l’econòmica és només una de les que patim. Tenim una crisi identitària, una crisi política amb un president de la Generalitat que ha rebaixat aquesta figura a la d’un president d’una diputació tronada. Tenim una crisi de valors i de projecte que es reflexa en una societat civil que ens seguim posant a la boca però que és l’ombra del que havia estat.

  1. Hi estaria d’acord si no fos que crec que no l’encertes en l’origen del problema. Aquest virus que dius no ens l’ha inoculat Espanya; és un virus ideològic que se’ns ha encomanat, i amb més força a Catalunya que fora de catalunya.

    Ens hem deixat enlluernar per les ideologies que potencien el paper de l’Estat, i ara no sabem estar-nos-en. No pot ser que la primera idea que té qualsevol col·lectiu que intenta engegar una cosa nova sigui anar a demanar una subvenció. Durant el darrer franquisme la societat civil encara funcionava prou bé, i es feien – o es projectaven – coses que avui no serien possibles. El diari Avui i la Gran Enciclopèdia Catalana es van iniciar des de baix, amb pocs recursos i amb l’Estat en contra.

    Ens confondríem si consideràvem només que avui cal fer coses noves, enfocades d’una altra manera. Això és evident; no cal discutir-ho gaire. Però el problema no és únicament el què, sinó espacialment el com. La paradoxa és que un nou Espar Ticó o un nou Max Canher que emprenguessin les coses que cal fer ara tindrien més dificultats que les que van tenir en el seu moment els autèntics Espar Ticó i Max Cahner.

    Tots aquests fòrums sobiranistes que presumeixen de tants i tants milers d’adhesions, quantes en tindrien si per acceptar-t’hi et demanessin 10 euros a l’any?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.