Alguna lliçó de les Eleccions franceses
Ahir vaig rebre un interessant article d’Antoni Gutiérrez-Rubí, expert en e-democracia. Gutiérrez-Rubí fa un anàlisi de les eleccions franceses des del punt de vista d’ús de les noves tecnologies per mobilitzar el seu electorat. A més de recomanar-vos la lectura de l’article a tots aquells que us agrada aquest món, la seva lectura també em porta a un reflexió pròpia sobre aquestes eleccions.
Des del meu punt de vista Ségolène Royal ha perdut les eleccions perquè ha tingut un discurs menys netament francès, sobretot en un moment en que França està en una certa crisi identitària. De fet, l’eix de la campanya francesa ha estat el tema nacional, el futur de França. Al llarg de la campanya hem sentit propostes que com la de regalar una bandera francesa a cada llar, o la de vincular l’adquisició de la nacionalitat francesa al coneixement de la llengua o d’un curs de ciutadania… Ségolène ha pecat del que acostumen a pecar els socialistes arreu, de creure que el fet nacional és un fet menor i residual als nostres temps i ha arribat tard alhora d’entendre-ho i corregir l’error.
Com demostren un cop més les eleccions franceses i l’alt índex de participació, el debat sobre el que volem ser col·lectivament és ben viu a Catalunya, a França i arreu. sarkozy.fr ha estat més potent que desirsdavenir.org. El .fr ha tombat l’impersonal .org una lliçó que l’esquerra catalana de la pluja fina i el catalanisme social no hauria d’oblidar.
Coincideixo quant a la importància dels sentiments col.lectius, identitaris. Vull posar l’accent en el concepte d’orgull propi com a poble, del sentiment de respecte o no respecte a aquest "orgull" propi per part dels forans.
Per aquests paràmetres es mouen les arrels de fenòmens tan importants i diversos com l’Islamisme o com el nou Bolivarisme. En tots dos casos parlem de pobles que se senten trepitjats.
Qui sap brandar la bandera adequada en el moment adient, té molt de guanyat per a la seva causa (sigui quina sigui).
Ara, històricament el .fr té més a veure amb el .es que amb el .cat. I amb això no vull dir que no en poguem treure ensenyances.
El cas francès és el d’un país que se sent en davallada en el concert del món, i el d’un poble acostumat a uns avenços socials que la globalització posa en perill.
El cas espanyol, contràriament, és el d’una nació que ha progressat notablement durant les darreres dècades.
I el cas català? Em sofert una pèrdua de pes evident dins Espanya. Ens sentim trepitjats per l’stablishment espanyol. Veiem la nostra llengua en perill però ja no ens ve de nou. L’adscripció identitària o nacional de la nostra població no és comparable amb l’homogeneïtat (i la força que ve de tenir un estat) dels països reconeguts i sobirans.