Arxiu d'etiquetes: SantFeliu

Gràcies La Pinya

L’Associació Cultural La Pinya dels Cingles de Bertí, era des de 1994 la responsable de l’edició de “la revista del poble”. Un mitjà de comunicació de proximitat fet per la gent del poble i que tenia un notable èxit i acceptació. La Pinya ha estat una escola per a molts periodistes locals i sobretot ha estat una eina de comunicació i de fer poble imprescindible, sobretot abans del sorgiment de la ràdio o les xarxes socials.

Diferents revistes de La Pinya. Foto: El 9 Nou
Diferents revistes de La Pinya. Foto: El 9 Nou

La Pinya també havia construït un important arxiu fotogràfic, d’escrits, de vivències, de col·laboradors –jo mateix en vaig ser durant una etapa- que aprenien a través de les seves pàgines a estimar el poble i aprendre sobre ell. Cal agrair a tota la gent que ha passat per La Pinya i que de forma desinteressada ha dedicat unes hores a fer poble i fer país. Des d’en Cassart al David Baret, des de la Gemma Pemanyer o la Mireia Claramunt a la Maria Colom, diferents fornades de periodistes han crescut a La Pinya.

Per aquest motiu he rebut amb una barreja de tristesa i indignació la dissolució de l’entitat. Totes les entitats, tenen alts i baixos, millors  i pitjors èpoques. Però el tancament de la Pinya és un símptoma més de la despersonalització del poble. I no tant el seu tancament sinó com  s’ha gestionat la seva dissolució. La pèrdua del valuós arxiu fotogràfic i altra documentació que, segons afirmen, hauria llençat a la deixalleria fa uns quants mesos el seu darrer director, Enric Parellada és d’una inconsciència, incompetència i incapacitat de donar valor a la memòria i les vivències i els esforços de molta gent que deixa fred. Amb la distància justa, però és una sensació similar a la que produeix veure la destrucció de les restes romanes de Palmira per part de les ordes barbares d’estat islàmic. Doncs bé, de bàrbars locals també n’hi ha.

Faríem bé els subscriptors o els antics directors d’emprendre algun tipus de mesura, no tant per restituir un patrimoni que ja s’ha perdut per sempre, sinó per la memòria del que La Pinya és i era i ha representat del poble i per evitar que un fet així es pugui repetir i quedi indemne. També és sorprenent el paper de l’Ajuntament, qualsevol alcalde com cal hauria evitat per tots els mitjans que una entitat així no hagi de plegar. Sempre m’ha fascinat aquesta progressia estètica que deixa a les inclemències del mercat la cultura, les entitats i els aspectes més socials. Justament és aquí on ha d’intervenir la res pública!.

Per últim, no vull acabar sense agrair a La Pinya i la molta gent que l’ha fet possible l’haver-nos informat, el haver-nos entretingut, encuriosit, enfadat i rigut… però sobretot el haver-nos fet sentir més vius i més aprop dels nostres conciutadans i del nostre poble. Us trobarem a faltar!

L’art de recuperar Eugeni Xammar

foto 1

Aquest cap de setmana la delegació d’Òmnium del Vallès Nord-Cingles de Bertí va dur a terme la realització d’un mural homenatge a Eugeni Xammar a Sant Feliu de Codines.  L’acció es va fer a través d’un mural pictòric fet pels artistes Pere Piquer i Carles Azcón [web] en el que al llarg dels tres dies que va durar s’hi va poder anar apropant i participant qualsevol persona. De fet no ha estat una acció sinó una activitat de 3 dies en que la gent ha pogut participar i conèixer i informar-se sobre la figura d’aquest periodista de la nostra comarca.  Xammar encara és un personatge desconegut per al gran públic; forma part d’aquell conjunt de grans homes enterrats encara per la llosa del franquisme. Però Xammar és, a més d’un gran periodista, el referent de la nostra diplomàcia i una estructura d’estat absolutament necessària si volem ser actors en el concert de les nacions.

De fet el Govern de la Generalitat disposa del programa Eugeni Xammar que és el responsable de coordinar i impulsar la relació amb els mitjans internacionals i que tant s’ha notat en els darrers mesos i anys. Tot i els esforços de l’Estat per silenciar el cas català, la veritat és que Catalunya és més present que mai als mitjans globals i internacionals. I això, és en part, gràcies a l’ambició col·lectiva que Xammar ens va ensenyar.

Per tant l’esperit de Xammar és ben viu, el que potser falta és donar a conèixer aquesta figura entre la gent. Per això l’acció d’Òmnium té una especial rellevància, en un país de mitgeres i parets fer-ne servir una per reivindicar a través de l’art a figures poc conegudes pel gran públic però cabdals per a la nostra història i per al nostre futur és una gran idea.