El bloc d'en Roc Fernàndez

Aquest cap de setmana hi hagut eleccions a Galícia i Euskadi. En ambdós nacions hi hagut una consolidació del partit que governava. Una possible lectura transversal d’aquest fet és que la crisi econòmica ja no és tant intensa i tampoc el descontent de la gent. També és provable que, almenys en el cas gallec, hi hagi hagut una tendència a recolzar el partit de govern degut al creixent desconcert que provoca la situació de desgovern de l’Estat i la possibilitat que hi hagi unes terceres eleccions.

Ciutadans, el partit de Rivera que semblava que tot li bufava a favor, un dels exponents de l’anomenada “nova política” ha embarrancat tant a Galícia com a Euskadi. Ni a Euskadi, ni a Galícia ha obtingut cap escó als seus respectius parlaments. Des del meu punt de vista el motiu d’aquest fracàs és un clara demostració del fet diferencial català que ells justament s’entesten a negar.

Allà on l’anticatalanisme no serveix de gasolina Ciutadans fracassa. A Euskadi Ciutadans va emprar la mateixa fórmula que a Catalunya. Si a Catalunya Ciutadans s’ha erigit per qüestionar el model lingüístic d’immersió absolutament consolidat i assumit per a tothom, a Euskadi van buscar el mateix model de confrontació amb el concert econòmic però és clar, allà qüestionar els furs és com vendre gelats al pol nord.

Ciutadans fins ara s’ha estès i funcionat en aquelles latituds on l’anticatalanisme atrau. Però, tal i com li va passar a Lerroux, és un vot sentimental i per desfogar-se que, un cop s’ha exercit, la tendència natural és tornar al teus de debò. Curiosament, Ciutadans a l’únic lloc on té una raó de ser és al país del qual nega l’existència com a subjecte polític. A Catalunya, Ciutadans és el partit dels que estan en contra del procés d’independència, en contra de la immersió, en contra de tot allò que té una aire de catalanitat. A tots el països que han arribat a la independència hi hagut un partit que representa els antiindependentistes. Però paradoxalment  aquest espai no existeix fora de Catalunya i el fet que Ciutadans sigui fort només a Catalunya reforça el fet seu diferencial.

Fa dies que sentim enquestes i projeccions que auguren la irrupció de “noves” forces polítiques en el proper cicle electoral. Algunes d’aquestes forces polítiques venen esperonades per grups mediàtics que les cataloguen com a “nova política”. Estic parlant especialment de Ciutadans i Podemos, que són la mateixa fórmula a dreta i esquerra.

El curiós d’aquestes dues forces polítiques és que les dues neixen a força de plató televisiu, d’hores d’una presència desmesurada per sobre de qualsevol quota de pantalla raonable en base a la seva representativitat i una capacitat de fer arribar al missatge fora de l’abast de qualsevol partit dels dits de la “vella política”. Es tracta de la platocràcia, la democràcia i el partit construït a còpia de plató i d’una presència mediàtica constant i embafant.

Que la platocràcia té resultats sobre la intenció de vot i que tindrà un resultat electoral en forma d’escons i vots és evident. El que poso en dubte és que aquesta platocràcia representi una “nova política” entesa com una millora dels mecanismes de gestió i control de l’exercici del servei públic. Tampoc crec que representi una major transparència, sobretot, quan ni tant sols sabem què, ni qui porta a que el Pablo Iglesias o l’Albert Rivera de torn es passin tantes hores en les prime time de determinades cadenes. Molts dels seus possibles votants s’haurien de preguntar qui hi ha al darrera d’aquesta estratègia, per quins motius i interessos per no dur-se a desengany. El que la lògic em porta a pensar és que aquell que pretén trencar un statu quo de debò ho té força magre per tenir accés a tots els platós.

Des del meu punt de vista, la substitució de la democràcia per la platocràcia amb la seva alta dosi de populisme, la recuperació del discurs frontista (i en alguns casos de l’odi de classe) no ens farà millors. Lemes com el que fa servir Podemos  “Su odio nuestra sonrisa” no inciten a un debat democràtic, de contrast de les idees i dels projectes. No incentiven una superació de l’actual model i sistema de partits per l’aprofundiment democràtic i una major participació i transparència, sinó que recuperen el pitjor estil de la política dels anys 30 del S.XX de nefastes conseqüències. La nova política no pot ser el confondre l’adversari polític en un enemic.

Un altre element comú de la platocràcia és l’animadversió als sentiments identitaris, sempre i quan no siguin l’espanyol, és clar. Ciutadans neix de la confrontació lingüística amb el català i amb l’increment del sobiranisme i Podemos recupera la vella idea que el sentiment identitari és petit burgès. Per Podemos l’important és la persona i la lluita de classes però feta en castellà i de matriu espanyola. Ser espanyol, no és ser identitari és normal, lo altre és un invent, per això es diuen Podemos  i són molt anti casta fins que és l’hora de tocar estructures bàsiques del centralisme espanyol com Aena.

No deixa de ser curiós que aquesta “nova política”, que impregna tots els platós de TV tingui com a nexe en comú l’animadversió als sentiments identiraris, potser per això els que els fan sortir a la TV els hi interessa tant passar de la democràcia a la platocràcia.