Diplomàcia digital una nova estructura d’estat

Ahir vaig assistir a la Jornada “Digital Diplomacy: Fostering a collaborative engagement” que organitzava Diplocat [web]. Va ser una de les primeres jornades que veig que s’organitzen al país en un tema que fora de les fronteres està agafant força. Es tracta de veurecom influiexen i com pots utilitzar els mitjans socials com a eina “per fer país” al món.

Us acompanyo algunes de les principals idees que vaig trobar més interessants dels diferents ponents:

Els mitjans socials no poden substituir la diplomàcia tradicional, ni compensar les males polítiques. Són una eina, no un objectiu en sí mateix.

Ara bé tenir una presència a la web i en xarxes socials (bàsicament twitter) és imprescindible i és una eina clau per a recollir intel.ligència de fonts obertes. ELs objectius d’aquesta presència han de ser:

1.- Escoltar. (Intel.ligència en fonts obertes).

2.- Comunicar-se. Difondre i donar a conèixer el país en sentit ample.

3.- Relacionar-se (engagement). Fer xarxa i comunitat

Les plataformes socials són fonamentals, et permeten reaccionar immediatament a, per exemple, articles hostils o poc acurats. També et permeten fer un bypass als mitjans de comunicació tradicionals, pots enviar directament el teu missatge, sense dependre dels periodistes.

Els mitjans de comunicació social han forçat els líders mundials a observar i escoltar.

El Twitter és una manera de que un país tingui més influència del que correspon al seu pes. Permet augmentar la visibilitat de les petites nacions, jugar a la mateixa lliga que els grans. Alguns grans exemples inclouen Noruega i Suècia, petits països que han guanyat visibilitat gràcies a Twitter.

Pel que fa a aquesta xarxa social aquestes són les xifres actuals:

* 77% dels governs són presents a Twitter.

* 137 caps d’estat i govern són a Twitter.

* 47 ministres d’exteriors tenen un compte personal a Twitter.

Les eines socials li donen una “cara humana” a les relacions internacionals. També permet als ciutadans posar-se en contacte directament amb els líders mundials. Potser no responguin, però hi ha la possibilitat de posar-s’hi en contacte i de seguir-los.

Per als líders, és tracta d’interactuar i de dirigir les converses, no solament d’emetre informació. Poden mobilitzar la gent al voltant d’idees i conceptes, i és el primer cop a la història que això és possible a escala mundial.

Un exmple d’això és l’evolució de la presència de líders a les xarxes socials. El 2007 solament 5 líders eren a Twitter (inclosos USA i Mèxic), el 2008 11 més, el 2009 86, el 2010 100, el 2011 112 més.

Pel que fa a quins són els líders mundials més actius a Twitter: Venezuela té una mitjana de 41,9 tweets al dia, és el primer del ranking. 

Pel que fa al percentatge de tweets enviats com a resposta, el més elevat és el del primer ministre d’Uganda. Respon al 96% de missatges rebuts. El ministre d’afers exteriors suec també té un percentatge alt (86%). 

Què ens ensenya tot plegat? Líders, ONGs, organitzacions … fan servir Twitter per diferents motius. És una manera d’informar i educar. També poden interactuar, i connectar amb les audiències. També (sovint oblidat), poden mobilitzar les comunitats, i això ho fan informant, educant, connectant.

L’accés a converses marca l’actual era, en contrast amb l’accés a informació. Els ciutadans poden forçar els polítics a respondre en 140 caràcter o menys, quelcom que tradicionalment és difícil. Hi ha grans oportunitats per als dos costats (públic i polítics).

La transparència és un altre avantatge. El públic ha perdut la confiança en els polítics, i això ha provocat una encara més gran necessitat de transparència i obertura.