Carreró sense sortida, toca saltar la tanca
Ja fa mesos i diria que anys, que l?independentisme creix. Pels volts dels 90 ?quan participàvem de la campanya del Freedom for Catalonia al 92, per exemple ? ser independentista era anar contracorrent. La ?gent de seny? ho veia com una rauxa de joventut. Però els anys han passat i l?Estat espanyol ha anat tancant les diferents portes i camins que feien creure a la ?gent de seny? dels noranta que un encaix amb Espanya era possible.
Amb la Presidència d?Aznar s?acaba la via gradualista i amb ella l?estat de les autonomies. Aznar és el primer que enceta un procés de recentralització, que han seguit Zapatero i Rajoy, i que han adoptat els alts funcionaris de l?estat mai convençuts de l?estat de les autonomies, i que havien adoptat a contracor.
Els darrers anys, només han servit per anar fent evident aquest procés de recentralització. El fracàs del procés del nou estatut amb una agonia de 3 anys, la negociació del nou model de finançament que no va resoldre res com ara cruament es constata, la sentència del tribunal constitucional contra l?Estatut, o els intents sistemàtics d?erosionar la nostra llengua han estat les continuades evidències d?aquest tancament d?horitzons. Un tancament d?horitzons d?una miopia absoluta perquè ha abocat a molts catalans a l?independentisme. Si fa anys ser independentista era irresponsable, ara l?irresponsable és no ser-ho. Sobretot perquè la decisió a prendre no és entre quedar-nos igual o ser independents, sinó entre el ser i el no ser.
Amb la crisi econòmica Espanya ha volgut accelerar el procés d?involució amb un ofec sistemàtic de les nostres finances, mantenint l?espoli fiscal i evitant destinar els diners necessaris a les grans infraestructures que requeria Catalunya. Es tracta d?aprofitar la crisi per agafar-nos pel ganyot. Per tant, conscient o inconscientment, Espanya ha abocat Catalunya a un carreró sense sortida on l?opció que ens queda és saltar la tanca. Potser sense adonar-se han deixat sense arguments i alternativa la gent del ?no? a la independència. D?aquí la desorientació de partits com el PSC.
Les reaccions a la gran manifestació de l?11 de setembre, primer minimitzant-la, i després ignorant-ne el que implica només és equiparable a la perplexitat de l?Espanya de 1898 davant la pèrdua de la darrera colònia de Cuba. No entenen o no volen entendre el que està passant. No volen escoltar, ni tampoc entren en l?anàlisi o el judici del que està passant al país. Però posar-se la vena al ulls no resolt el problema. No només no el resolt sinó un cop més porta a decidir saltar la tanca perquè ens han dut a un carreró sense sortida.