Resum i impressions de “La política a l’era de les xarxes socials” amb Daniel Innerarity

Avui he assistit a la sessió web “La Política a l’era de les xarxes socials” amb Daniel Innerarity [web]. M’ha semblat molt interessant en el sentit de desmitimicar alguns conceptes i valors associats a les xarxes socials i al seu ús. Sóc dels que sempre he pensat que les xarxes socials són un instrument (al servei del que sigui, bo o dolent) i no un fi en si mateix. Com ha passat al llarg de la història qualsevol canvi tecnòlogic l’associem a unes idees i a canvis socials que no sempre es duen a terme. 

Al món de les xarxes socials hi ha també els seus aiatol·lans que volen dir-nos que i com usar-les, i de quina manera afecten a la societat. Però això, com sempre, ho deicideix l’evolució i el pas del temps. Nosaltres simplement surfegem sobre les onades que aquests canvis en duen, uns amb més traça i altres amb menys.

Us destaco algunes frases de la seva intervenció que més m’han agradat:

El gran problema de les nostres societats és el populisme. La dificultat de construir un interès general des de la responsabilitat. Hi ha massa mecanismes d’irresponsabilització.

– La utopia de la desintermediació s’associa a les xarxes socials. Hi ha una fascinació exagerada per les xarxes socials i la participació. Estem en una societat que va a la caça i captura de l’intermediari. Les professions amb problemes són les d’intermediació (polítics, periodistes…).

Hem arribat un punt en que la gent prefereix el filtrador que el periodista, a google que al professor i una ONG més que al govern.

No ens adonem que en el fons l’ideal de desintermediació sorgeix del món dels mercats. Es basa en el neoliberalisme que creu que el mercat s’autoregula. I no existeix un mercat que s’autoreguli.

La societat viu en la utopia que tot està a l’abast i no val res. És la consagració de l’aficionat.

– Un dels eslògans més repetits el 15M pel moviment dels indignats és: “els nostres somnis no caben a les vostres urnes”. Cal preguntar-se si els somnis d’alguns no són els malsons d’uns altres com ha passat diversos cops a la història.

Una societat madura és quan ha après que la política és sempre decepcionant. La qualitat d’un polític es mesura no pels seus ideals sinó pel que està disposat a acceptar com a segona opció, com a renúncia.

La política és una activitat inseparable del compromís. El compromís i l’acord implica per definició la renúncia i per tant porta a la decepció. La política no es fa per aconseguir el que un vol sinó el que és millor per al conjunt o per l’interès general. Ara hi ha gent que diu que els polítics estan lluny de la gent, per a mi el problema és que estan massa a prop i això els porta a no prendre decisions que són impopulars. Es governa a cop d’enquesta o de titular.

En els darrers anys hi hagut una proliferació de grups d’opinió i de pressió a l’entorn dels partits ( han proliferat els Tea Party que són grups de pressió radicals que no tenen una segona opció). Als entorns dels partits hi ha més fanatisme que als partits mateixos.

Partit és una gran paraula perquè vol dir que ets una part de la societat i no el tot.

El món de les xarxes socials permet el contacte d’un amb els homogenis. Sovint crea massa espais homogenis que es retroalimenten. Una visió massa homogènia és l’avantsala del fanatisme. La gent que ens porta la contrària ens protegeix de la nostra pròpia bogeria.

– Ara que ja portem un cert temps a la xarxa comencen a aparèixer balanços crítics de les xarxes socials. Tota innovació tecnològica ha anat acompanyada d’una utopia social. Les xarxes socials porten associada la utopia de la societat plana, de la participació… Perquè hi hagut tant hippies que ha acabat en centres tecnològics (Steve Joobs per exemple)?. Perquè han pensat que el que no van aconseguir amb la política ho podrien aconseguir amb la tecnologia. Karl Marx també creia que la xarxa de ferrocarrils a la Índia acabaria amb les castes…

Hi ha una ingènua creença que la tecnologia democratitza. Però el ciberutopisme beat no ha entès que és la tècnica, el poder i l’estructura social. S’ha pensat que la tècnica flueix en un espai buit. Però la tècnica sempre es produeix en un context social i aquest en determina el resultat. La informació no flueix en el buit. La tecnologia no té efectes democratitzants, ho fa el cotext en que es produeix. Un exemple el tenim en la frustració d’alguns davant l’ús del twitter a la primavera àrab i el resultats electorals posteriors amb l’increment de grups islamistes.

Un altre tòpic és que les xarxes socials globals van en contra del poder i anul·len les asimetries. Això no és així. D’entrada l’arquitectura d’internet no és això. Internet no elimina les relacions de poder sinó que els transforma. A la xarxa hi ha una jerarquia estructural, una jerarquia econòmica (els grans actors de la xarxa: Google, Apple..) i una jerarquia social (hi ha un cert tipus de persones sobrerepresentats). Hi ha gent que pensa que l’activisme del núvol t’eximeix i és substitutiu del carrer. Actuar en el web no t’eximeix d’actuar al món real. L’organització és fonamental per transformar la societat.

El fet que internet es basi en la facilitat i la confiança també és el seu punt feble.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.