Catosfera 2010. Partits Polítics i Política 2.0

Aquesta tarda ha tingut lloc al CDigital 2010 la taula sobre Partits Polítics i Política 2.0 que moderava en Marc López el qual ha formulat una sèrie de reflexions que al llarg del matí a la terrassa de La Troca hem estat reflexionant uns quants malalts com: Roc Fages, José Rodríguez, Icaro Moyano, Edgar Rovira, Albert Medran, Marc López i jo mateix. Aquestes reflexions passaven per debatre sobre si podem seguir pensant que l’elaboració de polítiques públiques és només dels governs, partits i Parlaments. Sobre com afectarà la política 2.0 a les estructures dels partits o si internet és una eina de comunicació amb la ciutadania o una eina no només a disposició dels partits.

A la taula els tres ponents Jose Antonio Donaire (PSC), Carles Puigemont (CIU) i Ignasi Llorente (ERC) havien debatre sobre aquesta qüestió:

José Antonio Donaire
(PSC). [Bloc] Ha començat dient que cal distingir polítics 2.0 de la societat 2.0 que fa política. Per ell un polític 2.0 ha de complir dos condicions:

– ser responsable del que diu (li puc demanar comptes) i

– I tenir un discurs propi que a vegades no és del partit, ni el de l’organització.

És a dir, per Donaire la principal qualitat d’un polític 2.0 és ser transparent i que dir el que pensa. Passar d’un model de comunicació unidireccional, a passar a ser un comunicació bidirecccional. Per Donaire el polític 2.0 ha d’utilitzar les xarxes per aprendre, per a ser un node en una xarxa de comunicació i no tant per controlar.

Sobre la societat que fa política 2.0. On és la ciutadania?.Li sembla que ens equivoquem si la societat que fa política 2.0 vol dir decidir, la xarxa no serveix per a decidir. Per Donaire la democràcia participativa és un error i ha posat com exemple el fracàs de l’elecció de chikiliquatre per a Eurovisió. En canvi el que si és la política 2.0 és un espai deliberatiu, i on construir discursos. Però la xarxa 2.0 és autojeràrquica.

Carles Puigdemont (CiU). [Bloc]  Per l’amic Puigdemont el 2.0 ha superat diversos obstacles, el de la incomprensió o sornegueria que es mirava als polítics que començàvem amb els blocs o el twitter que erem considerats uns “frekies”. Després hem superat l’obstacle de l’accessibilitat gràcies a l’augment de la nostra perícia i al desenvolupament tecnològic que ha simplificat les aplicacions. Però per Puigdemont ara ve la prova del nou que és veure si tot el que hem fet servirà per canviar la societat. Per canviar les organitzacions i les institucions, per millorar la relació amb el ciutadà i recuperar el prestigi de la política. Aquest és el desafiament.

Puigdemont ha afirmat que CiU pensa entomar aquest canvi sense complexos i arriscant, perquè amb aquest nou entorn haurem d’aprendre dels errors i perquè tenim una trajectòria puntera a internet (CDC va ser el primer partit polític a Internet de l’Estat). En aquest sentit, ha posat d’exemple d’aquesta aposta de CiU la xarxa ning de CATivistes que es va posar en marxa fa una setmana i ja ha arribat al 1.000 usuaris. Per Puigdemont, CATivistes és una eina que ens ha d’ajudar a interactuar, a dialogar amb la gent, a recuperar el rol del militant i de l’activista que pot fer política activa des de casa. En definitiva és una forma d’entomar aquest desafiament definitiu, amb l’esperança que aquestes eines ens retornin el prestigi que la política ha perdut.

Sobre la política com a domini públic, Puigdemont augura que fer prospectiva del que pot passar és absolutament inútil. I que un cop superat l’esforç del desprestigi del principi i el somriure que despertava, tot això del 2.0, és impossible que només sigui propaganda. Que sigui una trasal·lació dels vicis dels partits a la xarxa. Els polítics 2.0 pensem que això són eines al servei al ciutadà i que poden ajudar a millorar la vida dels ciutadans. El desafiament és saber si això s’acabarà en retòrica, en jocs, o si d’aquí a pocs anys la gent entendrà que hi ha una nova administració, una nova manera de fer política.

Finalment Ignasi Llorente
(ERC)
ha dit que els lideratges dels 80 no es poden repetir pel canvi dels sistemes de comunicació i que els partits polítics hem d’evolucionar amb l’arribada de les noves tecnologies. Haurem de canviar la forma de comunicar però també d’organitzar-nos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*