La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys
de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès
la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal
Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de
Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el
rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts
Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en
referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la
primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt
tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels
electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa
davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels
esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el
Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana
lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita
en
democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze
magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència,
ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola
maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un
altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot,
quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com
a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició
sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis
Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les
vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan
avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de
cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per
respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en
diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més
al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de
l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que
potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya
integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer
la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i
les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els
punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves
versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està
optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb
cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola.
Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés;
acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu
bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la
mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible
la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja
que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència
sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat
institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució,
que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal
Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet
interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un
PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos
constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la
dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més
important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el
canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves
generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa
supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització
que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en
joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més
virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és
imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre
sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han
de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho
sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent
atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen
percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica,
idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a
Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans
paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el
seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten
la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la
capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que
el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en
lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu
escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per
descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat
d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva
dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important.
Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies
específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda
de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no
existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret,
raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència.
Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític
sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les
inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el
diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les
contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada
a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem
pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges,
però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement
de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un
finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les
infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment
plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari,
la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una
societat responsable.

  1. El text sembla d’una correcció impecable, gairebé brillant. La referència a Solidaritat Catalana, en el centenari de la seva defunció també és un encert.

    Des d’un punt de vista independentista el millor seria una sentència “hispano-espanyola”. L’estatut del 30 de setembre podia valer la pena. Aquest no.

     

    Tanmateix planteja un debat difícil: recolzem ara els autonomistes que duen 3 dècades bramant un estat plurinacional impossible (PSOE i CiU) o tirem pel dret i ho aprofitem per deixar al descobert la inviabilitat de l’autonomisme?.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.