Arxiu de la categoria: Sobre Sant Feliu de Codines

Escrits i reflexions sobre el meu municipi.

Gràcies La Pinya

L’Associació Cultural La Pinya dels Cingles de Bertí, era des de 1994 la responsable de l’edició de “la revista del poble”. Un mitjà de comunicació de proximitat fet per la gent del poble i que tenia un notable èxit i acceptació. La Pinya ha estat una escola per a molts periodistes locals i sobretot ha estat una eina de comunicació i de fer poble imprescindible, sobretot abans del sorgiment de la ràdio o les xarxes socials.

Diferents revistes de La Pinya. Foto: El 9 Nou
Diferents revistes de La Pinya. Foto: El 9 Nou

La Pinya també havia construït un important arxiu fotogràfic, d’escrits, de vivències, de col·laboradors –jo mateix en vaig ser durant una etapa- que aprenien a través de les seves pàgines a estimar el poble i aprendre sobre ell. Cal agrair a tota la gent que ha passat per La Pinya i que de forma desinteressada ha dedicat unes hores a fer poble i fer país. Des d’en Cassart al David Baret, des de la Gemma Pemanyer o la Mireia Claramunt a la Maria Colom, diferents fornades de periodistes han crescut a La Pinya.

Per aquest motiu he rebut amb una barreja de tristesa i indignació la dissolució de l’entitat. Totes les entitats, tenen alts i baixos, millors  i pitjors èpoques. Però el tancament de la Pinya és un símptoma més de la despersonalització del poble. I no tant el seu tancament sinó com  s’ha gestionat la seva dissolució. La pèrdua del valuós arxiu fotogràfic i altra documentació que, segons afirmen, hauria llençat a la deixalleria fa uns quants mesos el seu darrer director, Enric Parellada és d’una inconsciència, incompetència i incapacitat de donar valor a la memòria i les vivències i els esforços de molta gent que deixa fred. Amb la distància justa, però és una sensació similar a la que produeix veure la destrucció de les restes romanes de Palmira per part de les ordes barbares d’estat islàmic. Doncs bé, de bàrbars locals també n’hi ha.

Faríem bé els subscriptors o els antics directors d’emprendre algun tipus de mesura, no tant per restituir un patrimoni que ja s’ha perdut per sempre, sinó per la memòria del que La Pinya és i era i ha representat del poble i per evitar que un fet així es pugui repetir i quedi indemne. També és sorprenent el paper de l’Ajuntament, qualsevol alcalde com cal hauria evitat per tots els mitjans que una entitat així no hagi de plegar. Sempre m’ha fascinat aquesta progressia estètica que deixa a les inclemències del mercat la cultura, les entitats i els aspectes més socials. Justament és aquí on ha d’intervenir la res pública!.

Per últim, no vull acabar sense agrair a La Pinya i la molta gent que l’ha fet possible l’haver-nos informat, el haver-nos entretingut, encuriosit, enfadat i rigut… però sobretot el haver-nos fet sentir més vius i més aprop dels nostres conciutadans i del nostre poble. Us trobarem a faltar!

L’art de recuperar Eugeni Xammar

foto 1

Aquest cap de setmana la delegació d’Òmnium del Vallès Nord-Cingles de Bertí va dur a terme la realització d’un mural homenatge a Eugeni Xammar a Sant Feliu de Codines.  L’acció es va fer a través d’un mural pictòric fet pels artistes Pere Piquer i Carles Azcón [web] en el que al llarg dels tres dies que va durar s’hi va poder anar apropant i participant qualsevol persona. De fet no ha estat una acció sinó una activitat de 3 dies en que la gent ha pogut participar i conèixer i informar-se sobre la figura d’aquest periodista de la nostra comarca.  Xammar encara és un personatge desconegut per al gran públic; forma part d’aquell conjunt de grans homes enterrats encara per la llosa del franquisme. Però Xammar és, a més d’un gran periodista, el referent de la nostra diplomàcia i una estructura d’estat absolutament necessària si volem ser actors en el concert de les nacions.

De fet el Govern de la Generalitat disposa del programa Eugeni Xammar que és el responsable de coordinar i impulsar la relació amb els mitjans internacionals i que tant s’ha notat en els darrers mesos i anys. Tot i els esforços de l’Estat per silenciar el cas català, la veritat és que Catalunya és més present que mai als mitjans globals i internacionals. I això, és en part, gràcies a l’ambició col·lectiva que Xammar ens va ensenyar.

Per tant l’esperit de Xammar és ben viu, el que potser falta és donar a conèixer aquesta figura entre la gent. Per això l’acció d’Òmnium té una especial rellevància, en un país de mitgeres i parets fer-ne servir una per reivindicar a través de l’art a figures poc conegudes pel gran públic però cabdals per a la nostra història i per al nostre futur és una gran idea.

Un trànsfuga és un trànsfuga

foto

Aquesta setmana hem assistit al circo mediàtic que ens ha muntat l’Alcalde per fer la darrera fase

de serial de la seva estripada de carnet del PSC. Una estripada anunciada i explotada al màxim al llarg dels anys.

Revestit per quatre indocumentats com a heroi nacional, ell que va ser qui va fer entrar el quadre del Rei d’Espanya i la bandera espanyola a la Sala de Plens, ell que va posar tots els impediments per fer la consulta del 28 de febrer de 2010 a Sant Feliu, ell que va posar totes les traves possibles a la instal·lació d’una estelada al municipi i que vam acabar havent-la de posar a fora, resulta que ara, ha vist la llum.

Però per més que se’ns disfressi d’heroi, un trànsfuga és un trànsfuga. Com diu la definició de la Wikipedia: Trànsfuga[1] és una denominació atribuïda en política a aquells representants que, elegits en les llistes d’un partit, no abandona el càrrec després de separar-se del partit que el presentà com a candidat.

I això és exactament el que és el nostre Alcalde a dia d’avui. No està d’acord amb la línia del PSC, ho celebrem, jo tampoc i fa més anys que ell. No està d’acord amb el que diu l’Iceta, ostres quin descobriment!, jo tampoc i ja has trigat en adornar-te’n. Ara bé si no estàs d’acord amb el que diu el partit i els seus dirigents és molt fàcil, plegues, renuncies a l’acta i si vols el 2015 et presentes com el que vulguis.

La resta, és enganyar als votants que van fer confiança a una llista i un projecte que era el del PSC. Aprofitar-se que el PSC, ja no sigui aquell partit fort amb capacitat entre d’altres, de reestablir l’odre a Sant Feliu i quadrar la seva llista a Sant Feliu, encara és més greu i més oportunista.

Entenc perfectament el desencís del Sr.Pladevall amb el discurs nacional del PSC, celebro que finalment “hagi vist la llum”, però que no ho utilitzi com a pretext per buscar una sortida personal. EL procés està per damunt de les persones i al final un trànsfuga és un trànsfuga.

 

Trobada de comerciants i empreses amb el Conseller Felip Puig

Dimarts va tenir lloc al Centre Cívic “La Fonteta” una trobada entre comerciants i empresaris del poble i el Conseller d’Empresa i Ocupació de la Generalitat, Felip Puig acompanyat pel Cap de llista de CiU, Joan Fontseré.

L’acte organitzat per part de l’Agrupació local de Convergència i Unió de Sant Feliu van assistir 45 comerciants i empresaris i es van abordar diferents temes: horaris comercials, competència deslleial, la necessitat de disposar d’un model de centre amable que faciliti l’accés del comerç, la reordenació del centre i del trànsit.

També es va parlar del procés de la consulta per dotar-nos d’eines que ens permetin afrontar millor els problemes del país: hisenda pròpia (administrar els nostres recursos en funció de la nostra estructura econòmica i del teixit comercial i empresarial), gestió de les infrastructures necessàries (per exemple la variant de Sant Feliu).

Des del meu punt de vista la trobada va servir per constatar, un cop més, la manca de projecte de poble del govern municipal socialista. Un exemple que va sortir a la trobada va ser la reclamació de variant de Sant Feliu. Quan hi havia diners no es volia (només cal recordar l’Alcalde actual plantant creus quan es va fer el tercer carril) i ara que es vol no hi ha diners. Però a més, no només cal exigir la variant i tenir-ho clar, cal preparar-s’hi. I que estem fent per preparar-nos per la variant? La resposta és res.

També va sobtar l’absoluta manca d’acció per part de l’Ajuntament pel que fa al comerç de proximitat. Ja sabem que tenim el regidor de comerç avocat a “l’alta política” i per qui a política municipal actua només com a trampolí. Una bona mostra, l’absència reiterada a plens i Juntes de Govern es veu que ho té tot fet!. Però és palpable la manca d’una estratègia pel comerç del poble: peatonalització del centre comercial, fer parking conjunt a Can Comas per facilitar l’accés al comerç, pacificar el trànsit i ordenar-lo, assessorar des de l’Ajuntament a nous establiments i als existents, formació, campanyes de fidelització i de valoraització del producte de proximiltat, promoció del poble en base a atractius turístics properes: Sant Miquel del Fai o els Cingles… es poden fer tantes coses que actuar com si estigués tot fet és de jutgat de guàrdia.

 

CAN COMAS (i 2). Un nyap amb forma d?alcaldada

El passat ple municipal de l?Ajuntament es va presentar una qüestió important per Sant Feliu. Una proposta que té l’objectiu de trobar solucions a la mobilitat del centre i que ja contemplàvem en el programa electoral de CiU, una proposta la nostra que segueix vigent, i que venia motivada per un anàlisi previ i acurat que cada dia es troba més a faltar.

Així doncs, i malgrat la mancança de projecte del poble, volíem felicitar a l?Alcalde perquè era un bon pas endavant, però no va poder ser. No va poder ser perquè malgrat que l’objectiu és correcte, la manera com assolir- lo no ho és. En política no tot s’hi val i es va presentar un expedient mancat de rigorositat que els nostres ciutadans i els comerciants de Sant Feliu es mereixen.

Després de la caòtica situació que s?ha generat amb el trànsit al poble provocada per la deixadesa municipal, ara finalment s?han adonat de la necessitat de disposar d?una zona d?aparcament a peu pla al centre del poble, Can Comas, que faciliti l?accés al comerç del nostre municipi però no es pot fer d?aquesta manera pels següents motius:

  1. L?edifici té una qualificació apte per uns usos que no inclou l?aparcament públic. Cal demanar aquest canvi a la Comissió d?Urbanisme, i presentar el projecte pertinent. I no s?ha demanat.
  2. L?espai, per a ús públic i aparcament, necessita un mínim d?adequació. No hi ha cap estudi/projecte tècnic, ni la partida pressupostària per pagar l?adequació.
  3. Al ser un bé immoble, al fer-ne un lloguer (pagament per compensació) es genera una facturació amb l?IVA corresponent i no hi ha la reserva pressupostària. (Fa molts mesos que se?n parla, i entremig es vàren aprovar els pressupostos sense incloure aquesta partida tampoc).
  4. En el conveni s?obre la possibilitat a utilitzar altres espais, que no estiguin ocupats per la propietat, però també s?indica que la mateixa voldrà cobrar-ne aquest ús, valor que no es detalla si es el mateix…0,7?/m2, ni com es pagarà.
  5. Es tracta d?un conveni a 6 anys, on la propietat es reserva el dret d?actualitzar els comptes el darrer mes del 6è any en el cas que no s?hagi avançat amb el Peri CentreSud.
  6. Per últim el conveni té l?informe DESFAVORABLE de la Secretaria-Interventora més que justificat.

En el mateix Ple, vàrem demanar retirar el punt i treballar abans la proposta, i ens vàrem oferir per col·laborar-hi, però es va votar amb 9 vots a favor del Grup del PSC-PM (el Regidor de Comerç, Sr Arnau Ramírez, no va assistir a un Ple on es debatia un punt prou important pels comerciants…) . El senyor Alcalde va fer servir la majoria absoluta per fer un nou nyap al poble, una  aprovació que sense tots aquests requisits bàsics (projecte, autorització i pressupost) és una greu irresponsabilitat i ens situa de nou ?si és que n?hem sortit mai- a la República bananera de Pere Pladevall.

Can Comas

Fa uns dies els comerciants de Sant Feliu han rebut una carta del “desaparegut” regidor de comerç, Arnau Ramírez [Bloc]explicant que han tingut una idea. Sí, una per fi. Es tracta d’adequar CAN COMAS com aparcament municipal. Recuperat de l’estupefacció que em provoca recordar com a les municipals, ell i l’Alcalde Pere Pladevall criticaven la nostra proposta de fer un aparcament a CAN COMAS (podeu veure-ho en el debat de les municipals), llegeixo, que ara ho proposen ells, però més tard, més car i com és marca de la casa de manera improvisada. 

L’actual equip de Govern el 2011 rebutjava el nostre projecte de reforma i peatonalització del centre per adequar-lo als temps, al comerç i a les persones. Un projecte que pretenia recuperar el poble per les persones i dinamitzar-ne el comerç i l’economia. La proposta que fan ells ara només pot ser fruit de la desesperació de veure com tenen el poble, brut, lleig desordenat i caòtic i les conseqüències d’aquesta mala gestió, en un mes han hagut de tancar 6 comerços. La seva política clientelar ha dut a una permissivitat extrema amb les normes bàsiques de convivència i de circulació i tenim un poble i sobretot un centre del poble per als cotxes i no per a les persones.

Només aquesta constatació els ha dut a improvisar de nou una solució a mitges, que és recuperar CAN COMAS, que tant havien criticat com a aparcament. Cap problema!. Celebrem el canvi d’idea, els regalem la proposta i oblidem les seves pocs fonamentades crítiques que ens van fer.  Ara només demanem que per un cop pensin les coses i les facin bé.

CAN COMAS és un espai centre del poble que permet un cabuda de 72 places, no pas de 30 i pico com estan mirant de fer a corre cuita. La proposta que fèiem permetia l’accés al centre a peu pla, però també convertia l’edifici en un viver d’empreses i un espai de formació per afavorir els nostres joves que no hagin de marxar del poble per treballar. Era un projecte integral i no un nyap per sortir del pas.

CAN COMAS no era només un aparcament pels cotxes, sinó que permetia afrontar la peatonalització, dignificació i pacificació del centre. Poder fer un centre del poble net, bonic i homologable als dels altres pobles. CAN COMAS no és un bolet on aferrar-se per resoldre temporalment la total absència de projecte pel poble, és un espai que cal pensar i articular en conjunt amb el poble i el seu centre, el seu cor. No ens fa res que ens copiïn senyors, però copiïn bé!.

Memòria històrica, si us plau

Aquest mes de febrer a Caldes i el proper mes de març a Sant Feliu de Codines, Òmnium Cultural del Vallès Nord – Cingles del Bertí està fent una exposició i un cicle de xerrades sobre la Retirada republicana del febrer de 1939.

La caiguda de Barcelona el 26 de gener de 1939 després de perdre la batalla de l’Ebre provoca la fugida precipitada de desenes de milers de persones que passen pels punts fronterers de el Portús, Cervera i la Guingueta d’Ix, així com els colls d’Ares i de Pregon.

L’exposició són un recull de fotos inèdites fetes en molts casos pels propis protagonistes, persones que es van veure abocades al drama humà de deixar el seu país, la seva casa, part de la família i amics i fer centenars de quilometres a peu per buscar un futur incert. Sovint aquest drama humà, ara només el veiem ara per la televisió en països llunyans i no tant llunyans però som aliens a la seva realitat. Però la tragèdia d’una guerra, de la derrota, de l’exili no fa pas tants anys que es va viure per part dels nostres avis o pares.

Crec que en parlem poc, i mirem poc el passat. Del passat podem aprendre erros per no repetir-los en el futur. Em preocupa sovint la banalització que la nostra societat actual fa d’alguns períodes de la nostra història recent.

Ara mateix, podem veure alguns adjectius de la caverna mesetària que vinculen el procés sobiranista al nazisme. I justament ho fan alguns dels decendents ideològics directes dels vencedors de la guerra civil amb l’ajut directe del feixisme italià i del nazisme alemany.

O quan fan apologia de l’odi al fet català. Estem tant acostumats que no veiem la gravetat. Ens imaginem per un moment que passaria si el que es diu dels catalans és fes parlant dels jueus o de la gent de color?. Provablement l’escàndol seria majúscul i amb conseqüències penals.

No hem de caure en la trivialització del feixisme i del nazisme, ni tampoc en la retòrica d’alguns moviments que es presenten com a nous però que són el pur populisme sense fonament que l’única avantatja que tenen és que van despullats sense la motxilla de les conviccions ideològiques, el pes del coneixement i dels arguments sòlids i la rigidesa del llenguatge correcte i no ofensiu. Reivindico el “políticament correcte” tant sovint denostat, la correcció política evita patiments i odis i repetir el errors del passat que podem veure reflectits en aquesta exposició d’Òmnium.

 

Incivisme municipal a Sant Feliu #sfc182

El famós discurs de Marc Antoni de William Shakespeare hi ha una frase lapidària que diu “el mal que fan els homes els sobreviu, el bé s’enterra amb els seus ossos”. Aquesta frase descriu perfectament una de les majors amenaces que té l’home i especialment un gestor públic.

A Sant Feliu això és veu a simple cop d’ull. Des de fa mesos, anys, per pur electoralisme i caciquisme l’actual equip de govern ha permès, tolerat i fomentat una absoluta manca de respecte a les normes de circulació. Vehicles sobre les voreres a totes a les principals vies del poble, i no pas per anar a fer un encàrrec, sinó per anar a fer la copa o per deixar-lo tota la jornada. Fins i tot, darrerament alguns ja es permeten estacionar a banda i banda de la Travessia o la Quintana.

Tot això amb permissivitat total d’una policia local que ha esdevingut un dels serveis municipals més cars i alhora més absolutament inútils i ineficients. I no pas per culpa d’ells sinó perquè l’Alcalde i l’equip de Govern s’atorguen la potestat de demanar-los que no facin respectar les normes de circulació vigents.

Alguns que llegeixin l’article pensaran que va bé i que quin mal hi fa. Però les normes de circulació existeixen per garantir i facilitar la vida, en especial als més febles. Sant Feliu s’ha fet hostil i impracticable per la gent gran, pels nens que van a les escoles i per passejar-hi tranquil·lament.

L’equip de govern ha regalat el poble al cotxe. De res serveix pintar rutes escolars “segures”, l’adjectiu segures veient les voreres del poble fa riure. Cap pare o mare deixaria anar el seu fill a l’escola en un poble on no es respecta l’espai per a vianants. Això per no parlar de la gent amb algun tipus de discapacitat o simplement que li costi caminar, o els pares amb cotxets amb nadons. El que ha perpetrat el govern municipal i l’Alcalde (que és el primer que aparca on vol donant mal exemple) és un atemptat contra el feble: els nens, la gent gran i els persones amb dificultats.

Segur que és impopular, desagraït i políticament incorrecte davant dels molts que fan ús d’aquesta permissivitat, però cal dir-ho: les voreres són pels vianants, el poble és per les persones. I cal recuperar el poble per a la gent, per a poder-hi passejar, per anar a comprar, per gaudir-lo.

Peu de foto: La imatge que il·lustra aquest post és del passat 2 maig de 2013 el dia que es presentaven els itineraris segurs per anar a les escoles a peu. De traca!

NOTA: Aquest article forma part de la meva col·laboració mensual amb el mitjà digital NacióGranorllers.cat 

A Sant Feliu anem tal com bufa el vent

Ja hem passat l?equador de la legislatura i de tot aquell munt de propostes inconcretes i irrealitzables del programa socialista, res de res. I això que al 2011 ja sabíem tots el pa que s?hi donava. Però aquest no és el problema, som conscients que aquests anys de vaques magres no són propensos a grans inauguracions. Ara bé, això no eximeix de disposar d?un projecte de poble sòlid. I a Sant Feliu l?alcalde i l?equip de govern fan de penell.

A les municipals des de CiU vam presentar el projecte de fer un viver d?empreses i aparcaments a Can Comas. Doncs bé, dos anys després resulta que venen allà on érem, però després de gastar els pocs  diners que ens queden en projectes irrealitzables, perdre el temps i haver-nos dit de tot per una proposta que ara es fan seva. Endavant ja regalem la patent!  però que facin alguna cosa que superi l?urbanisme de Pepe Botella i Otilio movent panots de les voreres.

Un exemple flagrant és la Llei de barris. En el seu  moment, quan es va aprovar ja vam apuntar que no es compliria perquè entràvem en crisi. Es veia clar que hi hauria una manca de recursos de la Generalitat (que encara  està eixugant el dispendi d?anys enrere) i per l?altra per l?endeutament creixent que la gestió municipal socialista havia produït a les finances municipals.
 
Però hi ha una part de la no execució de la Llei de Barris que respon a una absoluta manca de projecte municipal. Com volem la plaça (amb trànsit o sense, amb sorra o sense)?. Com resoldre la problemàtica de l?aparcament a banda de deixar aparcar damunt de totes les voreres?. I així anem, mitja legislatura i tenim bloquejats els següents projectes que figuraven a la Llei de Barris:
 
 – Urbanització de la plaça Josep Umbert Ventura (473.426 ? assignats i gastats un 5?05% Déu sap en què).

 – Parc Municipal de l?escletxa i aparcament (469.502 ? assignats i gastat el 10% en el projecte d?un aparcament havent alternatives més raonables i econòmiques).

– 
Urbanització de la plaça de la Font dels Àlvers 2a fase. (214.153 ? assignats i gastat el 4?78% Déu sap en què).

 – 
Urbanització Av. Generalitat. (153.524 ? assignats).

–  
Peatonalització del carrer Vic (280.000 ? assignats i gastat 4.726 ? en bandes per molestar el veïns i rebentar els cotxes)

En canvi si s?ha fet:

–  La remodelació del casal de la gent gran: 222.035 ? assignats i gastats (una bona obra)

 – 
Millora de la xarxa del clavegueram 180.000 ? gastats, l?eliminació dels tubs de fibrociment i desdoblament d?aigües del bògit per uns altres 180.000 euros per facilitar la venda de l?aigua de Sant Feliu a CASSA. Obres que si s?havia de privatitzar l?aigua podia assumir la nova concessionària.

Però s?han gastat un munt de diners sense abordar les grans assignatures pendents del poble. Alguns exemples:

– Pacificació del trànsit (94.913 ? gastats). Sembla un acudit de mal gust veient el poble.

 – Adaptació dels jardins del centre cívic per a l?ús de mares i infants (92.790 ? gastats). Encara busquem el jardí.

–  
Participació ciutadana (37.408 ? gastats). Si la participació ciutadana és aquella comissió de claca amb ordre del dia tancat. Ja em direu!.

–   
Polítiques d?acollida a nouvinguts (47.421 ? gastats i un 105% del pressupostat).

–  
Aparcament adaptat a cotxets infantils, carrets de compra i bicicletes a la plaça. (11.238 ? gastats). No he vist mai cap d?aquest objectes aparcats a la plaça!.

 – Adequació del Telecentre i Casal de joves al Centre cívic (180.000 ? gastats). El telecentre és anterior al 2007…

En definitiva, sovint la manca de projecte troba la millor justificació en la manca de diners. Però és justament quan no hi ha diners que cal saber en què i com es gasten. Tenim un govern municipal que gestiona les coses amb la improvisació d?una barca sense rumb enmig d?una tempesta que va com bufa el vent o sotmès a les rauxes de l?Alcalde.

Això és imparable!

Les mostres que el desig de llibertat no té caducitat són constants. Ja som a un any de la manifestació de l’11 de setembre i els que preveien que un cansament de l’independentisme han errat novament el tret. Els balcons segueixen plens d’estelades (algunes hi duen mesos i anys), en qualsevol acte cultural aquest estiu acaba amb crits d’independència i les iniciatives ciutadanes a l’entorn del dret a decidir són constants.

Una mostra més és Sant Feliu de Codines on després de la negativa de l’Alcalde de posar l’estelada, un seguit d’entitats del poble (Òmnium Vallès Nord – Cingles de Bertí, Assemblea Nacional Catalana, CiU, ERC; Solidaritat Catalana; el Centre Excursionista de Sant Feliu, Esbart Codinenc, Endavant Sant Feliu, Amics de l’Art de Sant Feliu i el Gremi de Sant Antoni Abat) han posat en marxa una iniciativa per fer-ho per la via de la subscripció popular. La campanya que porta per nom Plantem l’estelada a Sant Feliu de Codines feta en ple agost i amb molta gent de vacances està sent un èxit. La campanya ja gaudeix del 90% de la recaptació on-line a banda dels bons que s’han fet. L’èxit de la mesura ha dut a l’Ajuntament a rebatejar a corre cuita una plaça amb el nom d’herois del 1714 i posar-ne una senyera. Una iniciativa que hagués estat bona si no tingués com a rera fons l’intent de mitigar l’efecte de la campanya plantem l’estelada i l’oposició de l’alcalde a fer onejar una estelada al municipi.

Però aquest fet mateix demostra en sí la importància del moment que vivim i que obliga a tothom a reaccionar. A Sant Feliu un Alcalde que fa un temps anava d’internacionalista, de no nacionalista i anticlerical, es veu en l’obligació de rebatejar una plaça en el dia del Patró de Sant Feliu (1 d’agost) amb el nom de 1714. Benvinguts els canvis encara que siguin per la força imparable de la gent!.

NOTA: Aquest article també el trobarà a NacióGranollers.cat