Arxiu de la categoria: Política

No sé si és una passió o un vici

Monarquia, República?. Nosaltres a la nostra

Sobta veure aquests dies molta gent atabalada, inclús alguns nostrats independentistes, amb l’abdicació del Rei i l’entronització del nou monarca, Felip VI.

Alguns oportunistes, com l’Alcalde Sant Feliu aprofiten el moment per fer-se la foto despenjant el retrat de la sala de plens que ell mateix va fer posar per donar carnassa al poble.  Una mostra més de la manca de principis, escrúpols i conviccions que es posa de manifest quan apareix un tema “de moda”.  Ara és popular parlar del Rei i fer-ne un tema de debat, encara que siguis independentista o republicà, es veu.

Fins i tot podem escoltar bajanades de l’estil de Felipe Gonzalez o Rubalcaba dient que són republicans però que votaran al nou Rei i arrossegant al PSOE i la sucursal catalana a trair, de nou, els seus principis fundacionals.

Per l’altra banda, sorprèn veure alguns independentistes onejat ilusament la bandera espanyola republicana. Desmemoriats que obliden que la proclamació de la república espanyola va ser el final de la república catalana i l’empresonament de tot el govern de la Generalitat. Ja diuen que l’home és el l’únic animal que s’entrebanca dos cops amb la mateixa pedra, però per això hi ha llibres d’història, per no repetir els errors.

Als catalans no se’ns hi ha perdut res en tot aquest debat. Tant si és monarquia com si és república, si és espanyola entesa com l’entenen el PSOE i el PP tenim tots els números per seguir igual o pitjor. De fet, cal adonar-se que aquest canvi de Rei no és més que un pas endavant per preservar l’status quo actual. No tant la monarquia com a institució, sinó la distribució de poder de les institucions de l’Estat entre el PP i PSOE: Tribunal Constitucional, Consejo General del Poder Judicial, Consell d’Estat, alt funcionariat… El canvi és un canvi perquè tot segueixi igual.

És un canvi que es produeix a partir de veure que el sistema polític que ha governant Espanya els darrers trenta anys: PPSOE, està en declivi i potser més endavant serà més difícil fer-lo. Per tant, nosaltres a la nostra. Tenim un objectiu i un propòsit que és fer una consulta el 9 de novembre i que el poble decideixi. Un objectiu i un propòsit que l’Espanya del PPSOE de sempre  té com a objectiu evitar perquè té al·lèrgia a la democràcia. Com té al·lèrgia a posar a votació si es vol que Espanya sigui república o monarquia. Nosaltres a la nostra i que no ens distreguin del nostre objectiu que és construir per nosaltres mateixos el nostre futur, una opció que ni una monarquia ni una república espanyola ens donaran mai.

NOTA: Aquest article forma part de la meva col·laboració mensual a NacióGranollers.cat 

Quan primàries ve de “primo”

Molts hem quedat perplexos amb l’enganyifa de les primàries del PSC a Barcelona. El que havia de ser una mostra d’obertura, una lliçó de transparència, un exemple de regeneració política ha acabat esdevenint justament el contrari: una mostra de tot el que no ha de ser la política. L’aflorament del clientelisme desencarnat, l’ús polític del feble, del nouvingut, el domini de l’aparell que controla l’elecció i les idees fins al punt de l’asfíxia. Però a més ha representat un frau per aquells que pensem que cal una autèntica regeneració democràtica que passa justament per acabar amb aquestes formes de funcionar.

La imatge, repetida i difosa de pakistanesos anant a votar massivament a les primàries del PSC, és una imatge lamentable. No perquè siguin Pakistanesos, com alguns ens han acusat als que hem denunciat els fets, sinó perquè és la utilització del feble amb finalitats partidistes i amb motivacions que desconeixem.

Però més greu que això és l’engany a què han representat aquestes primàries que es venien com un joc entre iguals, com un espai de confrontació d’idees, com un espai d’obertura a la ciutadania. Les cues de pakistanesos no han fet més que fer caure la tramoia de cartró pedra que ens tenien muntada, però l’obra de teatre hi era i estava pensada perquè ens empasséssim els pastorets de dalt a baix.

Sap greu pel PSC, que era i és un partit molt important a Catalunya, però a més sap greu per la política en general perquè perverteix i deslegitima aquells que defensem que cal començar a fer les coses diferents.

Perquè hi hagi regeneració democràtica, primer ha d’haver-hi democràcia i els valors que representa. Això és previ. És previ entendre que guanya qui té la força del convenciment i no de l’aparell, que els que voten són ciutadans lliures i informats, que hi ha una divisió de poders, que existeix la llibertat d’expressió i de pensament… Potser el problema per a la regeneració democràtica és que primer hem d’assentar millor els valors democràtics abans de voler regenerar-los.

NOTA: Aquest article forma part d ela meva col·laboració mensual amb el diari digital NacióGranollers 

La bretxa

El passat 9 de març a Caldes es commemorava el Tricentenari de l?assalt a la població per part de les tropes borbòniques. Fou el 14 de gener de 1714 quan les tropes borbòniques va assaltar la població obrint una ?bretxa? que encara avui és un carrer. Justament una de les activitats que es van organitzar en aquesta commemoració va ser posar una placa que recorda el fets al lloc mateix on van passar i una exposició al Museu Thermàlia que explica i posa en context aquells fets i que us recomano.

És bonic veure com la celebració del Tricentenari està servint per recuperar la memòria, sovint oblidada, de noms que han perdurat en el temps però que havien perdut el significat que tenien. Un cas és el d?aquest carrer de Caldes que la gent del lloc coneixia com a bretxa però que s?havia perdut la significació.

De fet a tots els nostres pobles gratant una mica trobes algun fet relacionat amb els fets de 1714. A Sant Feliu per exemple, el 16 d?abril de 1714 ?d?aquí pocs dies en farà 300 anys- s?hi esdevení un fet de guerra entre les tropes catalanes del General Amill i les del comandant borbònic Diego González que tenia base a Granollers. Esperem que l?Ajuntament de Sant Feliu sigui prou àgil per recordar aquesta efemèride i si més no per fer alguna activitat a l?entorn del Tricentenari com ha sabut fer Caldes.

Però els dos fets de Caldes i Sant Feliu, tenen un fil comú que lliga amb l?actualitat. Els fets de Caldes i Sant Feliu del 1714 neixen amb motiu de l?oposició de la majoria de pobles del Vallès a pagar nous tributs imposats pel comandant González per sufragar les despeses provocades per la guerra i el setge a Barcelona (pagavem la nostra pròpia repressió). L?actual augment de l?independentisme dels darrers anys també es deu a la desigualtat en el tracte, a la negativa a arribar al Pacte fiscal mentre per contra hem anat veient la proliferació d?infraestructures innecessàries arreu de l?estat, sovint sufragades amb diners que surten de Catalunya (pagem la nostra pèrdua de competitivitat).

El 1714 els diners que es recaptaven servien per reprimir els catalans i sufragar les aventures imperialistes de la nova dinastia borbònica, ara els diners que han sortit de Catalunya sovint han servir per sufragar les aventures urbanístiques, els aeroports i TGV innecessaris que han florit a tot l?estat. Mentre hi hagut bonança aquest espoli tot i ser conegut i estar comptabilitzat no ?revoltava? tant les consciències però quan entrem en crisi i els diners es fan més necessaris que mai, l?espoli encara es fa més palpable.

La bretxa d?ara que ens volen obrir no és física, com la de Caldes, però és una bretxa igual. La proliferació de càlculs sobre les balances fiscals pretén justament el mateix que el 1714. Obrir una bretxa confonent els fets, creant una cortina de fum sobre les dades amb economistes que no hem sentit nomenar mai i amb el President d?Extremadura (la comunitat més subsidiada) dient que som nosaltres els subsidiats. Enlloc de mirar d?equilibrar, de trobar solucions al desequilibri, de convèncer que quedar-se ens afavoriria actuen igual que fa 300 anys, negant l?evidència, obrint bretxes i sense cap concessió a la raó.

La història ens ensenya de nou,  si en 300 anys no han après a estar junts, a compendre?ns, a seduir-nos amb arguments, a respectar-nos com el que som,  llavors és millor fer cadascú la seva.

Contra la preocupació, concentració

Som un poble acostumat a voler i doler. Això és el que està passant ara amb  alguns partits i persones a l’entorn del debat sobre el Dret a decidir. Els mateixos que fa uns anys tractàvem a la gent que ens consideràvem independentistes com a nens petits ara corren esverats a buscar noms, conceptes, fórmules substitutius. En alguns sectors hi ha un ambient com el d’un formiguer quan algú el trepitja –de fet ens l’estan-. Les formigues perden l’ordre i deixen de fer la seva tasca i de perseguir el seu objectiu, caminen desorientades buscant el nord.

Algunes formigues esverades com van no s’adonen sovint del ridícul d’algunes de les propostes que fan. No pots parlar de federalisme sense que l’altra banda et vulgui escoltar, com no pots parlar d’obrir diàleg mentre et van estomacant de valent. Aquestes conductes l’única cosa que provoquen és que a l’altra banda, on tenen el missatge és clar i nítid i on només hi cap la derrota, es freguin les mans.

Si ens ho mirem objectivament, els missatges traduïts en accions que arriben de Madrid són ben clars. Només  estan disposats a acceptar la claudicació. Els pressuposts de l’Estat són una mostra amb un indecent 9’6% de la inversió total de les CCAA (quan pel nostre PIB hauria de ser sobre un 18% o per la població un 16%), i amb una reducció del 25% respecte l’any 2013. No és prou senyal?. A més són uns pressupostos que atempten contra tota lògica econòmica i tècnica, el lògic ara era invertit en les regions i sectors que et poden treure de la crisi al conjunt. Doncs ni així, com a la faula del Rei Heròdes abans mato la criatura que se la quedi l’altra.

No és prou senyal la Llei Wert que és un atac directe i sistemàtic a la llengua com mai des de franquisme?. Un atac a la llengua que no que no s’acaba a Catalunya sinó que té com a objectiu esborrar el català de l’escola arreu. Això són les mostres de diàleg que algunes formiguetes de statu quo veuen?.

No cal perdre el temps inventant conceptes que només apareixen quan Catalunya fa un pas decidit endavant: Tercera via, Federalisme o Confederal. No cal perquè el drama de qualsevol d’aquestes vies mortes implica una voluntat per l’altra part que no hi és. L’Espanya del PP i del PSOE des de l’any 1996 ha decidit que cal posar la marxa enrere. Acabar amb l’experiment de l’Espanya de les autonomies i de la descentralització. Mentre aquí seguim debatent conceptes absurds i proferint cants de sirena, allà ja fa temps que estan en una sola idea la derrota, la claudicació i el que s’han cregut aquests.   

Per tant, deixem de preocupar-nos en buscar conceptes estèrils i concentrem-nos en saltar aquest mur anomenat Espanya. 

NOTA: Aquest article forma part de la meva col·laboració mensual al Nació Granollers

La força sense control no serveix per a res

«El que no es pot pretendre és, l?endemà d?unes plebiscitàries, trucar a Madrid per reclamar una transferència»

Fa un temps, un anunci d?una marca de vehicles feia publicitat amb una frase lapidària: “La força sense control no serveix per a res”. Aquesta frase em serveix per il·lustrar una mica la resposta a l?escalfada d?alguns a l?entorn de les paraules del President Mas sobre la possibilitat de fer eleccions plebiscitàries el 2016.

Des del meu punt de vista el que el president va defensar, amb data o sense, és d?una radicalitat brutal i no altera en res el full de ruta marcat. Ans al contrari, fins ara teníem només el Pla de fer una consulta el 2014. Ara, a més sabem, que si no hi ha consulta d?una forma hi serà d?una altra a través d?unes eleccions plebiscitàries que el President situa el 2016. És a dir, anuncia un Pla B i diu que el Pla B és votar, allunyant el fantasma de l?acord in extremis amb Madrid que alguns mitjans i àmbits intenten promoure per frenar el que consideren una deriva sobiranista.

Dit això, parlem de la famosa data del 2016 que tanta hiperventilació ha despertat. Perquè parla del 2016?. 2016 és la data en què finalitza la legislatura, el President a Catalunya és l?únic que té la facultat de convocar eleccions i el factor temps és un dels pocs factors que podem i hem de controlar en el procés. Hi ha algú sensat que cregui que hem d?avançar directament el calendari amb el Pla A i B aquestes alçades del joc?.

Per altra banda, si anem a un Pla B, que vol dir que no s?ha arribat ni tant sols a una certa permissivitat per part de l?Estat a fer una consulta democràtica, que hi ha un enfrontament total, i anem a fer unes eleccions plebiscitàries, entenc que tothom és conscient que abans hem de tenir ben muntades algunes estructures d?estat que actualment ens manquen: administració d?hisenda, administració de justícia, relacions internacionals. El que no es pot pretendre és l?endemà d?unes plebiscitàries trucar a Madrid per reclamar una transferència…

I finalment, hi ha el calendari electoral, passat el 2014 hi ha unes eleccions municipals al maig de 2015 i unes eleccions a corts generals de l?Estat a tardor. I sí, per més que molts diguin que no influiran, influiran i molt en el calendari. A les municipals els Alcaldes i regidors, que juguen un paper clau en aquest procés es juguen el tot i a les eleccions a Corts Generals de l?Estat el mapa polític espanyol canviarà amb un debilitament del PP que ens pot anar bé de cara a unes eleccions plebiscitàries. Així doncs, no sé si la data a de ser el 2016, el 2015 o quan. Però el que crec és que el President del país ha de tenir en compte tots els condicionants per dur-nos a bon port, perquè la força sense control no serveix per a res. 

NOTA: Aquest article també pots el trobar a NacióGranollers.cat 

Un altra Diada històrica #11s2013

Ahir vam poder viure una altra Diada històrica. El temps no acompanyava però el dia va ser radiant.

Vam començar a Sant Feliu amb els companys de CiU Sant Feliu fent per primer cop ofrena als màrtirs del 1714. Per fi, i com a conseqüència de la moguda per posar una estelada al poble, el govern municipal es va veure en la necessitat de buscar una excusa per posar una senyera al poble i van rebatejar una plaça. I pam, ja tenim lloc per fer ofrenes l’11 de setembre.

Vam ser dels pocs grups els que hi vam anar -de fet l’Ajutament no es va escarrassar en fer una crida a les entitats i fins al mateix moment no van saber com fer-s’ho- però va ser un acte simple i bonic per normalitzar la Diada a Sant Feliu. Ofrena, cant del segadors, felicitar-nos la Diada i acabar d’organitzar on aniriem cadascú a la Via Catalana 

I a la tarda a la Via Catalana. Jo vaig ser a Barcelona a la Plaça Sant Jaume on la Via va agafar dimensions de manifestació. Pell de gallina veure el país unit de Nord a Sud. Un repte logístic. Un acte simple, donar-se la mà, però amb un potent simbolisme. Mentre aquí ens donem la mà gent de tota mena per un objectiu i una idea, a Madrid alguns defensen les seves idees com els ases, a cosses. Jo sóc dels que ja no em preocupa “que diran a Madrid”o com reaccionaran, les declaracions questionant quants éren, que si són més els que no hi va anar… em fan riure. No hi ha més cec que el que no vol veure. Ja s’ho faran. No va per ells va pel món. 1.600.000 persones junts són imparables aquí i a la xina… i 1.600.000 #croquetes també (va per twitter que passa això uns mesos després d’obrir oficina a Madrid) i pels que creien que al 2.0 tot és clar, pur i transparent. Benvinguts al món real!. Però croquetes o persones, hemimpressionat el món i als que ho volen veure. Els que fa anys que som independentistes veiem millor que ningú el canvi i l’evolució. A l’any 1992 anar a un estadi amb el Freedom for Catalonia en alguns moments et senties com un marcià. Ara el marcià és el que encara creu que hi algo a fer amb els de #cupofcafeconleche i la seva prepotència que els porta a tancar els ulls davant d’una realitat de 1.600.000 persones, a entrar a cosses als llocs o fer el rídicul al món perdent per tercera vegada el jocs olímpics a Madrid.

 

El camí de la llibertat

El camí de la llibertat no serà un camí fàcil. Tenim enemics externs però també algun mal amic. Sovint, sentir el fàcil i superficial ?tenim pressa? em posa el pèls de punta. La pressa sempre ha estat mala companya de projectes seriosos, quan tens pressa en fer alguna cosa sempre corres el risc de pifiar-la. I les coses que fas amb pressa mai són les importants.  

Sento molta gent reclamar la independència, però malauradament en sento poca que estigui pensant en que volem ser i com volem ser l?endemà. Potser per això em va agradar la xerrada del Conseller Homs del passat 26 d?abril al Casino de Caldes. No va ser el discurs abrandat del jo més que tu, perquè ho vull per ja. No va ser un discurs per agradar, va ser un discurs per reflexionar i adonar-se del munt de feina que tenim davant tots plegats.  

Homs va descriure una ruta, un camí no exempt de perills i amenaces però que descriuen un camí cap  ala llibertat com a mínim pensant en que ens cal per fer el viatge i que ens caldrà quan estiguem emancipats.  

Perquè un Catalunya amb estat propi de debò ha de repensar moltes coses:  

Estructures d?estat: Quina administració tributària volem?. Podem decidir una administració tributària nova que busqui el incentiu a l?economia productiva i que entengui la contribució comuna ajuda a dotar-nos d?un país millor en infraestructures i serveis i amb una voluntat redistributiva. Haurem de crear les nostres agències reguladores, el nostre poder judicial, o la nostres estructura exterior.

– Caldrà fer un anàlisi econòmic de quants diners ens calen per fer funcionar el nou estat, i qui ens els deixa al principi?, quin repartiment fem amb l?estat espanyol dels actius i passius?, com gestionem els aprovisionaments de llum, aigua, combustibles fòssils,xarxes telemàtiques…?

– Caldrà pensar en coses que no hem pensat mai, quins són els nostres aliats al món?, Qui model de seguretat? Com traiem profit de la nostra posició geoestratègica, Quina estructura de seguretat interna i externa ens hem de dotar?.

– Pensar bé els processos: com passes d?una situació a una altra. Quines successió de normes hem de disposar (codi penal, codi mercantil…), com s?accedeix a la Unió Europa, ONU, OMS, UNESCO i els organismes internacionals. Quins tractats i acords subscribim?…  

El camí de la llibertat no és fàcil, i sobretot, no és senzill, ni és resolt a cop de manifestació. Rauxa, la necessària. Però cal seny per anar responent totes aquestes preguntes i fer-ho bé. Per tant en el camí de la llibertat menys ?tenim pressa? i més ?tenim feina?.

Mira tu per on

Mira tu per on d’un temps cap ací la política catalana sembla més una novel·la negra o un guió de pel·lícula d’espies de la guerra freda que cap altra cosa. De cop i volta corrupció, espies, escoltes il·legals i agències que no havíem escoltat mai, envaeixen tots els mitjans. Aviat mirarem enrere per si ens segueixen, apartarem flors dels centres de taula i atonyinarem el primer desaprensiu que gosi posar-se una gavardina perquè plou.

Hem passat de l’oasi català al femer en un temps rècord. I penso que o abans devíem ser molt babaus o ara de cop som massa llestos! No vull dir que hi hagi gent que faci coses mal fetes, en política i fora d’ella. La vida està plena de gent de tota mena arreu. Però des del meu punt de vista és molt curiós i sorprenent que ara esclatin casos dia sí i dia també. I digueu-me malpensat, segurament ho sóc, però no em crec que només sigui fruit de la conjuntura. Hi ha una pregunta que em faig constantment i per la que no tinc resposta clara. A qui convé tot això? A qui li interessa convertir l’oasi català en un fangar?.

No tinc la resposta però potser si algunes idees que he anat pensant i que m’agradaria apuntar:

És fàcil pensar que tot el degoteig de casos de corrupció i espionatge tenen a veure amb el moment polític que vivim, i en un moment en què el país majoritàriament ha decidit fer un pas irreversible. Sobretot quan el desencadenant de molts d’aquests caos sorgeix de mitjans de comunicació que tenen una croada oberta contra el procés.

– El fet que els partits unionistes (PP, PSOE i C’s) tinguin un pes menor en els sistema polític català pot ser un motiu per intentar canviar el sistema? Com que no puc guanyar amb aquest mapa intento canviar de mapa.

– Em sobta que un cas com el de Bárcenas que té una implicació molt greu i de 22 milions d’euros quedi tapat per altres que podríem dir menys greus. Hem pogut veure alcaldes detinguts i el Sr. Bárcenas esquiant al Canadà en un mateix telenotícies.

Està bé fer net, purgar… diguem-li com vulgueu, sempre i quan a partir d’això en sorgeixi una democràcia més sana, més forta i una política més propera i vocacional. Ara bé, alguns discursos que sento persegueixen això o el que busquen és cansar, esgotar i desmobilitzar un poble intentant fer-li perdre la fe en els seus representants i l’esperança en un futur en llibertat. A risc fins i tot que qui s’emporti el “gato a l’agua” –mai millor dit- sigui un populisme de solució fàcil que tant de mal ha fet en altres països com Alemanya, Itàlia, Rússia o Àustria. Un populisme que al final enlloc de corregir i solucionar algunes de les mancances que havia de resoldre, ha dut problemes pitjors.

El sistema polític i democràtic que tenim li calen reformes, segur que sí. Però mira tu per on, tant o més que a Espanya i altres països europeus, encara que aquí tinguem espies de pa sucat amb oli enlloc dels de debò.

NOTA: Aquest article és una col·laboració amb el diari digital Nació Granollers. Pots llegir-lo també aquí

Com els moviments socials influeixen a l’agenda política

Ahir vaig anar la xerrada ‘Com els moviments socials influeixen a l’agenda política’. La conferència l’organitzava l’Associació Catalana de Comunicació, Investigació i Estratègia Polítiques (ACCIEP) al l’Ateneu Barcelonès. El títol era prometedor però des del meu punt de vista les intervencions van estar lluny de respondre la pregunta amb detall. La més ajustada al tema la del veterà Arcadi Oliveras que parlava de l’activisme. També ha estat curiós observar com els ponents van obviar l’espai digital com a eina de mobilització i acció i això que des del meu punt de vista crec que avui en dia és una de les eines principals de mobilització, agitació i influència. Vet aquí un resum de les principals idees que vaig apuntar:

– Ada Colau. Plataforma afectats per la hipoteca

Objectiu d’ells és organitzar-se per canviar Lleis injustes. Els objectius són a curt (quan hi ha desnonaments), mig i llarg termini (forçar canvi legislatiu)

Estratègies:

1.- Assessorament col·lectiu. Espais de suport mutu per actuar contra les entitats financeres amb estratègies de renegociació.

2.- Campanya de desobediència civil. Ho justifica dient que la ciutadania té l’obligació de desobeir Lleis injustes. La base de la campanya és aturar desnonaments. L’empara legal que fan servir és els drets humans (dret a l’habitatge digne). Han evitat 500 desnonaments a través de 3.- Iniciativa legislativa popular per canviar el marc legal. Han recollit més d’un milió de signatures i visibilitat el consens social a l’entorn de la seva proposta. Cal que la ciutadania faci un pas endavant per canviar el sistema.

Per Colau hi ha una manca de control democràtic de l’economia i una relació obscena entre partits polítics i empreses multinacionals (els polítics retirats acaben als consells d’administració d’aquestes empreses). Això provoca grandíssims prejudicis socials. La crisi és més greu perquè hi ha una crisi democràtica.

Segons Colau, els que ens han enfonsat segueixen als seus càrrecs i se’ls investiga, ni se’ls demana responsabilitats. La gent està farta i el que les administracions públiques no defensin els drets fonamentals.

– Carme Forcadell. Assemblea Nacional Catalana

Hi ha molta gent que ha treballat per arribar on som ara i és el fruit d’una reivindicació històrica i d’un poble que ha patit molt i s’adona que l’única solució de futur és disposar d’un estat propi.

L’Assemblea nacional som hereus de l’Assemblea per Catalunya (ja tenia un a pota que era el dret a l’autodeterminació que pel cotext de la transició no es va desenvolupar).

Per Forcadell la base de l’Assemblea és el moviment de les consultes populars del 2009. Hi ha dos fets que determinen l’èxit de l’Assemblea i de la mobilització: la sentència del Tribunal Constitucional (que demostra que no hi ha encaix a Espanya) i la crisi econòmica (que demostra que a dins Espanya ens escanyen i manquen eines per lluitar contra la crisi).

Segons Forcadell la manifestació va aconseguir que s’anticipessin les eleccions, per la mobilització i pel No de Rajoy al Pacte fiscal.

Tenim clar que la independència no és un fi sinó un mitjà per viure millor. Per Forcadell no estem en un estat democràtic perquè hi ha una manca de transparència.

– Arcadi Oliveras. Justícia i Pau

Si vols intervenir has de tenir bona informació, i tot i que estem a la societat de la informació no sempre és fàcil. (Exem. Prestige: Jutgen el capità però a hores d’ara no sabem quina és l’empresa que va encarregar el transport amb un vaixell monocasc que no complia les condicions per dur petroli). Motiu segons Oliveras, un 82% dels mitjans estan controlats per la indústria del Petroli.

Per aconseguir els objectius cal:

1.- Desobediència civil: Les campanyes de desobediència tenen un bon resultat. (posa com exemple la campanya per no pagar la militartax als EUA en l’època de la guerra de Vietnam que va arrossegar 1 milió de persones). Cal perdre la por per tenir èxit.

2.- Campanyes que creen un efecte sobre l’agenda política. (Exem. la campanya de mobilització contra les mines que es va dur a terme amb els Eurodiputats). Cal la necessària col·laboració amb dels mitjans de comunicació (per donar-la a conèixer, per mobilitzar en favor de la ‘causa’ i per posar el tema a l’agenda).

3.- L’acció política. Organitzar-se per influir políticament als òrgans de decisió i condicionar-los. Ara bé alerta que els moviments socials no han de caure en la temptació de convertir-se en partits (Exem. Els Verds alemanys).

Carreró sense sortida, toca saltar la tanca

Els que vam tenir la sort de viure i participar a la manifestació de dimarts sabíem que estàvem fent història. L?endemà, el 12 de setembre potser tot seguiria igual però ja no hi hauria res igual. Des de llavors el centre polític a Catalunya s?ha mogut, hi hagut un tsunami que l?ha desplaçat.

Ja fa mesos i diria que anys, que l?independentisme creix. Pels volts dels 90 ?quan participàvem de la campanya del Freedom for Catalonia al 92, per exemple ? ser independentista era anar contracorrent. La ?gent de seny? ho veia com una rauxa de joventut. Però els anys han passat i l?Estat espanyol ha anat tancant les diferents portes i camins que feien creure a la ?gent de seny? dels noranta que un encaix amb Espanya era possible.

Amb la Presidència d?Aznar s?acaba la via gradualista i amb ella l?estat de les autonomies. Aznar és el primer que enceta un procés de recentralització, que han seguit Zapatero i Rajoy, i que han adoptat els alts funcionaris de l?estat mai convençuts de l?estat de les autonomies, i que havien adoptat a contracor.

Els darrers anys, només han servit per anar fent evident aquest procés de recentralització. El fracàs del procés del nou estatut amb una agonia de 3 anys, la negociació del nou model de finançament que no va resoldre res com ara cruament es constata, la sentència del tribunal constitucional contra l?Estatut, o els intents sistemàtics d?erosionar la nostra llengua han estat les continuades evidències d?aquest tancament d?horitzons. Un tancament d?horitzons d?una miopia absoluta perquè ha abocat a molts catalans a l?independentisme. Si fa anys ser independentista era irresponsable, ara l?irresponsable és no ser-ho. Sobretot perquè la decisió a prendre no és entre quedar-nos igual o ser independents, sinó entre el ser i el no ser.

Amb la crisi econòmica Espanya ha volgut accelerar el procés d?involució amb un ofec sistemàtic de les nostres finances, mantenint l?espoli fiscal i evitant destinar els diners necessaris a les grans infraestructures que requeria Catalunya. Es tracta d?aprofitar la crisi per agafar-nos pel ganyot. Per tant, conscient o inconscientment, Espanya ha abocat Catalunya a un carreró sense sortida on l?opció que ens queda és saltar la tanca. Potser sense adonar-se han deixat sense arguments i alternativa la gent del ?no? a la independència. D?aquí la desorientació de partits com el PSC.

Les reaccions a la gran manifestació de l?11 de setembre, primer minimitzant-la, i després ignorant-ne el que implica només és equiparable a la perplexitat de l?Espanya de 1898 davant la pèrdua de la darrera colònia de Cuba. No entenen o no volen entendre el que està passant. No volen escoltar, ni tampoc entren en l?anàlisi o el judici del que està passant al país. Però posar-se la vena al ulls no resolt el problema. No només no el resolt sinó un cop més porta a decidir saltar la tanca perquè ens han dut a un carreró sense sortida.