Arxiu de la categoria: Política

No sé si és una passió o un vici

Comunicació política i Governs de coalició

 

allibreAhir es va presentar a la llibreria documenta el llibre coordinat per Joan Ridao sobre “Comunicació política i Governs de coalició”. A la presnetació hi van ser a més del mateix Joan Ridao, els professors de periodisme i comunicació Enric Marin, Jordi Matas i Toni Aira i moderats pel periodista Quico Sallés.

Resum de les principals idees exposades pels autors:

Joan Ridao

–          Els Governs de coalició a diferència del que sembla són més robusts i estables i són més transparents i menys corruptes degut a l’escrutini mutu

–          Hi ha la tendència a creure el contrari pel sistema de partits espanyol basat en l’alternança bipartidista entre PP i PSOE

–          La comunicació política ha esdevingut algo imprescindible per guanyar eleccions (creació de marcs, creació de relat, evitar missatges contradictoris…)

–          Hi ha una clara relació entre  habilitat  comunicativa i èxit del Govern.

–          El 2.0 impacta sobre la política accentuant aquesta necessitat de tenir una estratègia comunicativa.

–          La improvisació no pot ser l’estratègia. Calen protocols coalicionals: protocol de relació entre partit i govern, entre govern i grup parlamentari, entre partits del govern…

–          És habitual la fricció entre partits i govern. Sovint els interessos dels partits  del govern no va en la línia de l’acció de de Govern

Toni Aira

–          Un Govern ha de tenir relat: tenir una història que sigui coherent.

–          Cada vegada és més difícil tenir coherència. Coherència és ajustar al màxim la distància entre allò que dius i allò que fas

–          Ara no hi ha protecció perquè no hi ha invisibilitat dels polítics, per això és més difícil ser coherent.

–          Informació com a prioritat i immediatesa. On queda la reflexió?

–          No es pot no comunicar.

–          Sovint la comunicació s’usa com excusa per carregar les culpes. Però cal saber que comuniqués, que ho fas en tot moment i que la comunicació ha d’estar a la base de les decisions estratègiques.

–          La comunicació avui es basa en: simplificació (ha de ser simple i clara) – personalització – impacte (sobretot emocional)

–          El Govern actual com a mínim no es pot associar a crisi i ha superat l’etapa de proves amb èxit malgrat el sistema cremallera del Govern de combinar càrrecs d’un i altre partit

Jordi Matas

–          Fases del Govern de coalició:

  • Escenari negociador: Identificar tots els elements que estan en joc: normativa, sistema electoral, relació entre partits, cultura política, diferències ideològiques i programàtiques, relacions personals..
  • Establir objectius:  Quins són els teus objectius i els dels altres per fer un govern de coalició. Objectius explícits i implícits, de país i de partit.
  • Com es distribueixen les parcel·les de poder: poder quantitatiu i qualitatiu.

–          Si fas tot això encara pots fracassar si no estableixes protocols de funcionament interns: protocols per aprovació de polítiques ordinàries i extraordinàries que s’impulsen des del Govern, protocol de gestió de crisi (les crisis als governs de coalició són més sagnants). Cal establir òrgans estratègics (coordinació interdepartamental, coordinació de gabinets, coordinació de comunicació…).

–          Cal establir pautes i estratègia de comunicació. Peculiaritats de la comunicació en governs coalicionals:

  • Tria de qui explica (Portaveu). Característiques que ha de tenir el portaveu, ha de ser neutral i acceptat per tots. Altres qüestions a plantejar-se: Ha de tenir perfil polític o professional? A quin partit ha de pertànyer?. La portaveu actual del Govern compleix un requisit bàsic neutralitat i perfil institucional.
  • Receptors. No és el mateix comunicar a un sol partit que tenir un públic fidel però heterogeni amb diferents sensibilitats
  • Coordinació: Coordinació dels departaments. Estratègia de comunicació compartida.

Enric Marin

–          La cultura política catalana en aquest tema de governs de coalició és molt més madura que a Espanya

–          Comunicació és l’espai de mediació entre la consciència i l’experiència.

–          Si no tenim credibilitat no som res.

–          El polític guanya més si pensa com el periodista que al revés. El polític tendeix a pensar la comunicació com instrumental (com vendre la moto).

–          Cal explicar un projecte polític que tingui sentit i es pugui explicar. Si tens marc i relat tens quasi tot guanyat.

–          La comunicació governamental ha de ser informativa. Cal fer molt entenedora l’acció de govern (no ha de ser propagandística o veure’s com a tal)

–          La comunicació política governamental és estratègica.

–          L’actor comunicatiu més important és el president. Si el president no comunica i no és empàtic estem morts

–          En només 20 anys l’ecosistema comunicatiu ha passat de vertical a horitzontal.

–          Les figures públiques són cada cop més fràgils.

–          Les estratègies comunicatives han de tenir en compte aquest nou sistema. Calen estratègies comunicatives de proximitat.

–          El temps de consum de les icones polítiques s’ha reduït molt (Renzi, Cameron, Iglesias o Rivera actors de la nova política que s’estan cremant molt ràpid per sobreexposició). Per això Junqueras ha adoptat la tàctica de la infraexposició. Mentre les coses li van a favor no cal arriscar amb una sobreexposició.

El fet diferencial català anomenat Ciutadans

Aquest cap de setmana hi hagut eleccions a Galícia i Euskadi. En ambdós nacions hi hagut una consolidació del partit que governava. Una possible lectura transversal d’aquest fet és que la crisi econòmica ja no és tant intensa i tampoc el descontent de la gent. També és provable que, almenys en el cas gallec, hi hagi hagut una tendència a recolzar el partit de govern degut al creixent desconcert que provoca la situació de desgovern de l’Estat i la possibilitat que hi hagi unes terceres eleccions.

Ciutadans, el partit de Rivera que semblava que tot li bufava a favor, un dels exponents de l’anomenada “nova política” ha embarrancat tant a Galícia com a Euskadi. Ni a Euskadi, ni a Galícia ha obtingut cap escó als seus respectius parlaments. Des del meu punt de vista el motiu d’aquest fracàs és un clara demostració del fet diferencial català que ells justament s’entesten a negar.

Allà on l’anticatalanisme no serveix de gasolina Ciutadans fracassa. A Euskadi Ciutadans va emprar la mateixa fórmula que a Catalunya. Si a Catalunya Ciutadans s’ha erigit per qüestionar el model lingüístic d’immersió absolutament consolidat i assumit per a tothom, a Euskadi van buscar el mateix model de confrontació amb el concert econòmic però és clar, allà qüestionar els furs és com vendre gelats al pol nord.

Ciutadans fins ara s’ha estès i funcionat en aquelles latituds on l’anticatalanisme atrau. Però, tal i com li va passar a Lerroux, és un vot sentimental i per desfogar-se que, un cop s’ha exercit, la tendència natural és tornar al teus de debò. Curiosament, Ciutadans a l’únic lloc on té una raó de ser és al país del qual nega l’existència com a subjecte polític. A Catalunya, Ciutadans és el partit dels que estan en contra del procés d’independència, en contra de la immersió, en contra de tot allò que té una aire de catalanitat. A tots el països que han arribat a la independència hi hagut un partit que representa els antiindependentistes. Però paradoxalment  aquest espai no existeix fora de Catalunya i el fet que Ciutadans sigui fort només a Catalunya reforça el fet seu diferencial.

Tinc un tuit pel president #KRLSRespon

El passat 21 de juliol, feia 10 anys del primer tuit oficial que donava arrencada a la xarxa social twitter que havia nascut el mes de març d’aquell any 2006. Els que vam començar a fer-la servir per aquelles dates, en el meu cas la primavera de 2007, Twitter funcionava via SMS contra un número de telèfon londidenc. Recordo encara una campanya d’aleshores que demanava a twitter un número telèfon local per evitar el sobrecost dels SMS internacionals que implicava fer un tuit.

Ha plogut molt des de llavors, o potser no tant, només 10 anys. En 10 anys twitter s’ha fet un lloc en majúscules en la comunicació, el periodisme i la política. Twitter ha estat capdal en les “primaveres àrabs” (ara ja no tant primaveres), en els grans esdeveniments del país i en donar la informació més actualitzada, espontanea i directa de les bones i males notícies.

En aquest context  de celebració dels 10 anys de twitter vam organitzar el primer Q&A amb el President Carles Puigdemont  [Twitter]al Palau de la Generalitat i amb la col·laboració de twitter. Als Estats Units,  el president Obama ha fet diverses vegades un Q&A. Aquí era el primer cop que un president ho faria.

Com passa en aquests casos vam voler adaptar el format americà a la realitat d’aquí. Als EUA les preguntes que fan al president a Twitter s’escullen entre el gabinet del president i twitter. Aquí van ser escollides per twitter (les de més engadgement) i vam introduir 3 moderadors. Dos de l’àmbit digital: el periodista de tecnologia Josep M. Ganyet [Twitter] i la periodista del programa Generació Digital Gina Tost [Twitter], i un de l’àmbit més polític, el periodista de Catalunya Ràdio, Martí Farrero [Twitter]. Ells van ser els encarregats de fer la selecció final de les preguntes i de traslladar-les al President.

Spot promocional del #KRLSRespon

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=ZKB0YIhe86s]

En el microsite de twitter: #KRLSRespon s’agrupaven les preguntes que feien la gent emprant el hahstag #KRLSRespon. El dia 21 de juliol a les 19 hores el president Carles Puigdemont va anar responent les 15 preguntes que havien triat els moderadors més una que va afegir cada moderador.

L’acte va ser un èxit, no només per la novetat del format, si no com ho demostren algunes dades:

– 2.519 tuits amb l’etiqueta #KRLSRespon,

– 3.528.842 el nombre d’usuaris únics que han vist un tuit amb l’etiqueta #KRLSRespon

– 20.571.522 impressions.

Galeria d’imatges del abans, durant i després

La Comunicación Política de la campanya el 26J

El dilluns vaig assistir a l’acte de repàs de les principals eines 2.0 emprades pels partits polítics en la passada campanya de les eleccions a Corts Generals que organitzava l’Antoni Gutiérrez-Rubí. 

Es van repassar les millors pràctiques empraddes pels diferents partits en aquestes eleccions. Des del catàleg d’Ikea de Podemos, als diferents usos de xarxes “més noves” com snapchat o Telegram.

Algunes conclusions ràpides del que vaig aprendre:

De la campanya cada quatre anys a la campanya permanent i quotidiana: Cal crear elements de comunicació política que donin un aire de quotidinaitat. El poder de lo quotidià. A la gent li preocupa el dia a dia i això es reflexa en com comuniquem.

– La idea de Podemos del catàleg d’IKEA parteix d’aquesta reflexió. El catàleg d’IKEA és una imatge absolutament quotidiana. Se’n fan 300 milions d’exemplars en 30 idomes. Se n’imprimeixen el doble que la Bíblia. També parteix de la ides estasa que els programes no es llegeixen, en aquest catàleg és repensen les causes com a “parts d’una casa” i és una recreació no artificial de l’espai petrsonal dels candidats de Podemos.

Un dels reptes dels polítics d’ara és com passen de l’esfera personal a la pública amb naturalitat.

Finalment afegeixo enllaços a les diferents presentacions que es van fer i que us recomano que llegiu.

Destaco la part de vídeos curts per veure el canvi que hi hagut en els partits alhora de reaccionar amb el format audiovisual i com això transforma les estructures dels partits moderns incorporant i reconvertint els gabinets de comunicació en petites productores. 

  1. Antoni Gutiérrez-Rubí (@antonigr). La cotidianidad en campaña (ver presentación)
  2. Xavier Peytibi (@xpeytibi). El uso de Snapchat (ver presentación)
  3. Mireia Castelló (@mireiacastello). El uso de Telegram (ver presentación)
  4. Santiago Castelo (@santiagocastelo). Facebook ads como segmentación (ver presentación)
  5. Carlos Guadián (@carlosguadian). Las redes en los debates electorales (ver presentación)
  6. Marina Isun (@Marina0088). Los vídeos cortos online (ver presentación)

Franquisme sociològic

fdezdiazTenim un paladar de llauna i un estomac capaç de digerir pedres. Ja no ens afecta res. Des de fa una setmana assistim impassibles a una transcripció literal de les converses entre el ministre responsable de la nostra seguretat i dels processos electorals; i el responsable de l’oficina antifrau. Filtracions sobre com planificaven, preparaven i difonien informacions falses sobre els seus adversaris polítics per tal d’ensorrar-los valent-se dels mitjans i recursos públics com la pròpia policia.

No cal dir que en un país mínimament democràtic tant el ministre com el director de l’oficina antifrau haurien dimitit -un verb que aquí ja no es conjuga- al primer minut de la filtració. Però aquí no, aquí els partidaris de frenar l’independentisme veuen aquestes pràctiques com necessàries o amb simpatia sense adonar-se que el fet que es pugui gravar el ministre responsable de la seguretat al seu despatx ja de per sí és motiu per cessar-lo. I sobretot sense entendre que encara que avui utilitzin aquestes pràctiques pròpies de dictadures i règims totalitaris contra els altres un dia les poden utilitzar en contra seu.  És com aquell poema de Bertolt Brecht que deia “Primer van venir a buscar als comunistes i no vaig dir res perquè jo no era comunista. Després van venir pels jueus i no vaig dir res perquè jo no era jueu. Després van venir pels sindicalistes i no vaig dir res perquè jo no era sindicalista. Després van venir per mi però, aleshores ja no quedava ningú que digues res”.

També és sorprenent com en un moment en què estem en alerta antiterrorista 4 de 5, el responsable de la policia, dels serveis d’investigació i de la lluita antiterrorista el gravin, no al bar de la cantonada, sinó fins a 4 hores al seu despatx del Ministeri!. Un país que el tema de la seguretat se’l prengués seriosament i no com una vinyeta de Mortadelo i Filemón, independentment del contingut de la gravació estaria cessada mitjà cúpula del ministeri. Però aquí no passa res.

No passa res perquè estem amb un estat amb una feble, feblíssima cultura i tradició democràtica. Existeix un franquisme sociològic latent que segueix creient que el despatx del ministeri és una extensió del menjador de casa seva, que la utilització de recursos públics amb finalitats partidistes i de persecució d’idees contràries al govern és acceptable i que l’àngel Marcelo aparca cotxes i no duu gravadora.

Sense paraula

S’ha comentat molt aquest dies el trencament del pacte entre Junts pel Sí i la CUP arran de la negativa de la CUP a retirar l’esmena a la totalitat als pressupostos. Ara els membres de la CUP pretenen restar importància al gest, com si el que han fet es volés sobredimensionar. Però cal dir que el fet, i com ho han fet des del punt de vista parlamentari denota una clara voluntat de trencament de l’acord deliberadament.

Fins i tot, suposant que es volgués mantenir l’estratègia de fer una esmena a la totalitat als pressupostos s’hauria pogut fer presentant una esmena amb contingut –es clar que aquesta opció porta feina-. D’aquesta forma la resta de grups de l’oposició s’hi haurien hagut de posicionar i difícilment hauríem vist la insòlita imatge de veure com la CUP vota al costat del PP i Ciutadans per tombar uns pressupostos al primer govern de la Generalitat independentista. La fórmula buscada té doncs tota la intencionalitat per més que ara es vulgui rebaixar els efectes davant de la immensa ficada de pota.

Tant greu com les formes ho és el fons, ens trobàvem davant dels primers pressupostos expansius en cinc anys. Durant cinc anys i degut a la intensa crisi econòmica, el premeditat ofec financer de la Generalitat per part de l’estat i els problemes de liquidat, el pressupost de la Generalitat ha estat restrictiu. Per primera vegada la despesa pública del Govern creixia 874 milions d’euros que es destinaven a despesa social. I per tant eren els pressupostos més socials que s’han fet mai amb un 73% del total de despesa de dedicada a despesa social. La maniobra de la CUP perjudicarà clarament als més desafavorits a qui diuen defensar.

I per últim, l’esmena a la totalitat dels pressupostos és un incompliment el pacte de Junts pel Sí i la CUP que va dur a fer el president Mas un pas al costat i escollir l’actual president Carles Puigdemont. És un incompliment del pacte, clar i rotund en només cinc mesos però no és el primer, però aquest és més explícit perquè dins el pacte el pressupost estava explicitat. I a més, contrasta i molt amb la facilitat i nul·les contrapartides que la CUP ha demanat per aprovar el pressupost de l’Ajuntament de Barcelona de la Colau.

Sense paraula i compromís no hi ha pressupost però sobretot no hi ha procés. El sobiranisme a Catalunya és ample i requereix tothom, els de la CUP però també els altres. Tothom ha de saber trobar el punt mig i arribar a acords, renunciar a algunes coses a canvi de guanyar-ho tot.  La decisió de la CUP ha fet mal per l’incompliment però també perquè té el mèrit de canviar la revolució dels somriures pel desencís i el desencontre.

Vagi-se’n, senyor González….

felipe

L’article Felip González ha estat molt comentat sobretot per la part que compara el moviment sobiranista amb els totalitarismes dels anys 30 a Europa. En un país europeu normal, frivolitzar sobre el nazisme i el que va representar l’extermini premeditat de milions de persones per motius racials, seria considerada una relliscada tant monumental que el dirigent en qüestió tindria serioses dificultats. Aquí tot un ex-president ens pretén penjar l’etiqueta de nazis, en banyador i fumant-se un puro, a un moviment sobiranista que l’única pretensió que té és posar unes urnes perquè la gent voti i decideixi que vol ser.

Ara bé, aquesta desafortunada frase no és el més greu de l’article sinó el fet que un suposat demòcrata, que va contribuir a consolidar la democràcia a l’estat, ens tracti com a súbdits i menystingui, sigui quin sigui, el resultat de les eleccions del 27 de setembre. En aquest sentit González no només ens tracta de nazis  sinó i  més greu encara, ens tracta de súbdits, de gent que no tenim dret a opinar, ni a decidir. Ens nega la ciutadania i els drets que té qualsevol ciutadà.

Amb això, González és aplaudit per la dreta espanyola més rància. Fins i tot, l’Aznar del “vayase senyor González”, que no s’han entès en quasi res, alhora de tractar-nos com a súbdits es posen d’acord.

L’article de González és més que un article, és un certificat que la famosa tercera via que propugnen PSC, Catalunya Si que és pot o Unió és una autèntica fal·làcia. Quan en un país com Espanya, l’esquerra i la dreta en l’única cosa que es posen d’acord és en tractar-nos com a súbdits que es pot esperar d’una negociació? Amb els súbdits no és negocia, no es dialoga, simplement s’imposa i ells han d’acatar.

Farien bé alguns de rellegir l’article i adonar-se que si bé el camí de l’estat propi no està exempt de dificultats i alguna incertesa, l’única certesa que tenim és que si aquesta vegada no fem un pas per decidir per nosaltres mateixos el nostre futur, l’Espanya de Gonzalez, Aznar i Pablo Iglesias té molt clar el nostre paper de súbdits. I en aquest cas ens tractaran com a súbdits rebels.

Torna el tripartit… radical

Pablo-Iglesias-Colau-Barcelona

Torna el tripartit, aquest és un dels resultats d’aquestes eleccions municipals. Només cal repassar els pactes arreu del país, començant per Barcelona on Ada Colau ha estat investida alcaldessa sense cap contrapartida per part del PSC ni ERC, tot i la feble majoria d’11 regidors que va obtenir.

Si analitzem els resultats dels pactes en base a la població de Catalunya, ens trobem que un 70% de la població està governada al seu Ajuntament per governs monocolors o altres pactes, un 26% de la població per governs tripartits d’ERC, Podemos, ICV i CUP, un 3% per pactes entre PSC i CiU i un 1% per pactes entre ERC i CiU. Curiosament aquesta fórmula havia de ser la prioritària i l’acordada per fer les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre.

El tripartit, com ho va ser en el seu dia l’any 2007 amb la investidura de Montilla, és el cavall de troia del procés d’independència. Només cal veure la tebior amb que els dits nous moviments radicals s’acosten al sobiranisme. Tots ells es proposen com a regeneradors de la democràcia, i partidaris de la democràcia directa de les assemblees i de les noves formes de participació. Es pot decidir tot, el color de les papereres, si tenim moneda municipal, el model  turístic… ara bé, si Catalunya ha de seguir formant d’Espanya això no és un tema de debat i tant Colau com el mateix procés constituent en fugen com gats escaldats.

I actuar, actuen igual que el tripartit, amb la pretesa superioritat moral, aquells que diuen que no volen moqueta a la plaça Sant Jaume perquè val diners, però es passen mitja setmana muntant pantalles de plasma i megafonia a tot drap. Actuant amb la demagògia de fer com a primera actuació l’aturar un desnonament que ja estava aturat i capitalitzant, immoralment, el sofriment dels desvalguts. Això al principi funcionarà, però com el tripartit, descobriran que no hi ha màquines de fer bitllets amagades, que per repartir cal produir i que tant important és qui va a ser desnonat com el que paga cada mes la hipoteca. I un govern sobretot ha de vetllar per fer fàcil la vida als que aixequen la persiana cada dia per poder ajudar als que no la poden aixecar.

En aquest joc, ERC sembla que hi ha tornat a caure de quatre grapes. Li torna a pesar més la E que la C. Diuen que tenen dret a liderar el procés, i tenen raó, sempre que per voler-lo liderar no te’l carreguis. Perquè d’oportunitats com la que tenim davant passen un cop cada 300 anys.

L’art de recuperar Eugeni Xammar

foto 1

Aquest cap de setmana la delegació d’Òmnium del Vallès Nord-Cingles de Bertí va dur a terme la realització d’un mural homenatge a Eugeni Xammar a Sant Feliu de Codines.  L’acció es va fer a través d’un mural pictòric fet pels artistes Pere Piquer i Carles Azcón [web] en el que al llarg dels tres dies que va durar s’hi va poder anar apropant i participant qualsevol persona. De fet no ha estat una acció sinó una activitat de 3 dies en que la gent ha pogut participar i conèixer i informar-se sobre la figura d’aquest periodista de la nostra comarca.  Xammar encara és un personatge desconegut per al gran públic; forma part d’aquell conjunt de grans homes enterrats encara per la llosa del franquisme. Però Xammar és, a més d’un gran periodista, el referent de la nostra diplomàcia i una estructura d’estat absolutament necessària si volem ser actors en el concert de les nacions.

De fet el Govern de la Generalitat disposa del programa Eugeni Xammar que és el responsable de coordinar i impulsar la relació amb els mitjans internacionals i que tant s’ha notat en els darrers mesos i anys. Tot i els esforços de l’Estat per silenciar el cas català, la veritat és que Catalunya és més present que mai als mitjans globals i internacionals. I això, és en part, gràcies a l’ambició col·lectiva que Xammar ens va ensenyar.

Per tant l’esperit de Xammar és ben viu, el que potser falta és donar a conèixer aquesta figura entre la gent. Per això l’acció d’Òmnium té una especial rellevància, en un país de mitgeres i parets fer-ne servir una per reivindicar a través de l’art a figures poc conegudes pel gran públic però cabdals per a la nostra història i per al nostre futur és una gran idea.

Platocràcia és nova política?

plato

Fa dies que sentim enquestes i projeccions que auguren la irrupció de “noves” forces polítiques en el proper cicle electoral. Algunes d’aquestes forces polítiques venen esperonades per grups mediàtics que les cataloguen com a “nova política”. Estic parlant especialment de Ciutadans i Podemos, que són la mateixa fórmula a dreta i esquerra.

El curiós d’aquestes dues forces polítiques és que les dues neixen a força de plató televisiu, d’hores d’una presència desmesurada per sobre de qualsevol quota de pantalla raonable en base a la seva representativitat i una capacitat de fer arribar al missatge fora de l’abast de qualsevol partit dels dits de la “vella política”. Es tracta de la platocràcia, la democràcia i el partit construït a còpia de plató i d’una presència mediàtica constant i embafant.

Que la platocràcia té resultats sobre la intenció de vot i que tindrà un resultat electoral en forma d’escons i vots és evident. El que poso en dubte és que aquesta platocràcia representi una “nova política” entesa com una millora dels mecanismes de gestió i control de l’exercici del servei públic. Tampoc crec que representi una major transparència, sobretot, quan ni tant sols sabem què, ni qui porta a que el Pablo Iglesias o l’Albert Rivera de torn es passin tantes hores en les prime time de determinades cadenes. Molts dels seus possibles votants s’haurien de preguntar qui hi ha al darrera d’aquesta estratègia, per quins motius i interessos per no dur-se a desengany. El que la lògic em porta a pensar és que aquell que pretén trencar un statu quo de debò ho té força magre per tenir accés a tots els platós.

Des del meu punt de vista, la substitució de la democràcia per la platocràcia amb la seva alta dosi de populisme, la recuperació del discurs frontista (i en alguns casos de l’odi de classe) no ens farà millors. Lemes com el que fa servir Podemos  “Su odio nuestra sonrisa” no inciten a un debat democràtic, de contrast de les idees i dels projectes. No incentiven una superació de l’actual model i sistema de partits per l’aprofundiment democràtic i una major participació i transparència, sinó que recuperen el pitjor estil de la política dels anys 30 del S.XX de nefastes conseqüències. La nova política no pot ser el confondre l’adversari polític en un enemic.

Un altre element comú de la platocràcia és l’animadversió als sentiments identitaris, sempre i quan no siguin l’espanyol, és clar. Ciutadans neix de la confrontació lingüística amb el català i amb l’increment del sobiranisme i Podemos recupera la vella idea que el sentiment identitari és petit burgès. Per Podemos l’important és la persona i la lluita de classes però feta en castellà i de matriu espanyola. Ser espanyol, no és ser identitari és normal, lo altre és un invent, per això es diuen Podemos  i són molt anti casta fins que és l’hora de tocar estructures bàsiques del centralisme espanyol com Aena.

No deixa de ser curiós que aquesta “nova política”, que impregna tots els platós de TV tingui com a nexe en comú l’animadversió als sentiments identiraris, potser per això els que els fan sortir a la TV els hi interessa tant passar de la democràcia a la platocràcia.