Per què un bloc amb aquest nom?

Publicat el 9 de gener de 2016 per

Vagi aquest bloc en forma d’escrits, pensaments, articles, opinions, simples paraules…  al rècord i homenatge personal, però sempre fidel en aquestes 4 persones assassinades pel feixisme en les seves diferents expressions.

Va pel Guillem, militant independentista d’esquerres nascut a Burjassot, al mateix indret que el poeta Estellés, perquè el poble té sempre la mateixa arrel. En Guillem fou assassinat per un grup de feixistes una trista matinada de l’11 d’abril del 1993.

Va per la Sònia, una dona transexual que somiava ser lliure dintre i fora del seu propi cos, però una nit fosca i tèrbola de l’any 1991, fou assassinada a cops, de punta de bota d’skin, per un grup de neonazis.

Va pel Paco Ponzán. Militant comunista llibertari, mestre i creador d’utòpia i resistència. En Paco, després de lluitar la dura guerra civil espanyola, passà a Franca i des d’allà, va organitzar una increïble xarxa de resistència i fugida a traves dels Pirineus contra el franquisme i el nazisme. Mes de 3.000 persones van salvar-se gràcies a la xarxa del Grup Ponzan. Finalment però, fou detingut, empresonat i cremat viu per la Gestapo a les afores de Toulosse.

Va pel Luis Eduardo Guerra, a qui vaig conèixer i acompanyar com a Brigadista Internacional, per una organització internacional de ddhh a Colòmbia l’any 2004 i 2005. El Luís Eduardo era el portàveu de la seva comunitat camperola en resistència a la Serrania d’Abibe: la Comunitat de San José de Apartadó, a prop de la frontera amb Panamà. Una zona de guerra entre la guerrilla de les FARC- EP i l’exèrcit colombià. Líder comunitari, amic, confident i revolucionari, en Luís Eduardo va empendre la revolta des de la dignitat de la paraula i la noviolència, i per això va ser assassinat i tallat a trocets a cops de matxet,  juntament amb la seva companya i un dels seus fills, per grups paramilitars colombians d’extrema dreta que operaven conjuntament amb militars de la Brigada 17 de l’Estat Colombià. Els assassins, no en tingueren prou amb aquesta massacre, que 2 hores més tard d’aquell fatídic 21 de febrer del 2005, assassinaren i tallaren també a trocets al Bolívar i la seva companya, juntament amb l’Alejandro i els dos petits de la família, la Natalia de 6 anyets i el petit Santiaguito de tan sols 18 mesos, tots, menys el petit Santiaguito, foren salvatjament tallats a trocets i decapitats,…

Va per tots ells, … en el seu rècord i homenatge, … perquè com deia l’Alí Primera, els que moren per la vida no poden anomenar-se morts, perquè mai moriran.

Publicat dins de | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.