En record i homenatge a Guillem Agulló, Sònia, Paco Ponzán i Luís Eduardo Guerra.

Mural a la Universitat Nacional de Bogotá

Fa dues setmanes vaig poder estar present als actes de record i memòria del 50è aniversari de la mort en combat de l’ex- capellà Camilo Torres a la Universitat Nacional de Bogotà, i fa 15 dies vaig poder gaudir dels actes d’homenatge que se li feia a la calorosa i conflictiva Barrancabermeja, capital de lluites històriques d’aquesta Colòmbia rebel. Malauradament la caravana del diumenge de fa 15 dies no va poder arribar a Patio Cemento, el lloc on va ser abatut ara fa 50 anys, en un combat entre l’exèrcit colombià i la guerrilla del Ejército de Liberación Nacional (ELN). Diferents obstacles a la carretera, com troncs i cotxes posats en forma de barricada van interrompre la comitiva de diferents autocars que ens dirigíem cap al lloc on va ser mort en combat en Camilo. A més, alguns homes i dones dels indrets i poblets del voltant van sortir també al pas de la comitiva a crits de “fuera guerrilleros”, agitats per un paramilitarisme i una extrema dreta molt actives durant aquests dies. Finalment, els membres de la comitiva no vam poder arribar al lloc on va caure mort i abatut, però es va fer un digne homenatge i una missa amb el sacerdot Javier Giraldo, a peu mateix del lloc límit on vam poder arribar, no sense dificultats, ja que els combats intermitents i les jornades de lluita que l’ELN havia promogut, posaven més pals a les rodes. El dia abans, hi havia hagut actes i homenatges diversos a la memòria del que és aquí a Colòmbia un mite i un home llegendari de l’esquerra colombiana.

Camilo Torres va ser un sacerdot catòlic colombià, pioner de la Teologia de l’Alliberament, cofundador de la primera Facultat de Sociologia de Colòmbia i membre i comandant del grup guerriller Exercit d’Alliberament Nacional (ELN). Durant la seva vida va promoure el diàleg i sincretisme entre marxisme i catolicisme.

Camilo va ser també el pare del Front Unit del Poble, una veritable aliança de diferents sectors socials i populars que es va configurar com una oposició des de baix i l’esquerra al bipartidisme dels partits conservador i liberal, amb un èxit considerable. Vestit de sotana llarga negra, omplia places i parcs amb els seus mítings en favor del canvi social. Afirmant públicament frases com “si Jesús visqués, seria guerriller” o “l’oligarquia colombiana te dues opcions; deixar el poder per al poble de forma pacífica, o de forma violenta, per això, ha de triar i  ja”. I va triar la segona opció, i el sacerdot revolucionari en veure que començava a rebre amenaces i pensar que podia tenir el mateix final que el líder liberal revolucionari d’en Gaitán, qui va morir assassinat, va anar-se’n a les muntanyes i va començar a lluitar a les files del naixent Exercit d’Alliberament Nacional (ELN).

Camilo, en definitiva, va representar el naixement d’una altra església, d’una església de base, d’arrel popular, que propugnava la transformació social i s’allunyava dels seus covards i punyents privilegis, una església que alhora lluitava amb el moviment popular per aconseguir aquests canvis socials. No en va, a la mateixa Colòmbia, dos anys després de la seva mort en combat naixia a Medellín, el Concili Vaticà II, amb l’anomenada Teologia de l’Alliberament. El sacrifici de Camilo Torres havia mogut molts cristians cap a una posició de lluita pel canvi social. Més tard vindrien els sacerdots bascos i belgues que integrarien massivament les files de la guerrilla salvadorenya del FMLN, i els famosos germans Cardenal, sacerdots tots dos, a la Nicaragua Sandinista. Un d’ells, el Fernando Cardenal, mort fa pocs dies i qui fou Ministre de Cultura d’aquell increïble govern revolucionari que va fer una revolució social al país de Sandino, com poques vegades a la historia s’ha vist i que va enamorar mig món i tota una generació.

Recordo ara fa 3 anys, en el meu darrer viatge a Colòmbia, com sortint de la comunitat de Pau i en Resistència de San Jose de Apartado, a la frontera amb Panamà, el sacerdot colombià Javier Giraldo, un dels màxims exponents actuals d’aquesta altra església, davant la mirada odiosa dels militars de la Brigada XVII, feia una cerimònia en un petit turó a tres joves de la comunitat que no havien pogut aguantar el terror de l’exèrcit i els seus sicaris paramilitars i van acabar integrant-se a les files del V Front de les FARC que opera a la zona. Malauradament, una tarda fosca i tenebrosa, l’exèrcit els va fer una emboscada i allà mateix els va matar, sense judici previ, sense poder desenfundar les seves armes en defensa pròpia. Per molta gent, podrien ser terroristes, però per la gent de la zona i pel mateix sacerdot que oficiava la missa de record, van ser joves valents que de manera encertada o no, van decidir combatre amb tota la seva força a la injustícia i a l’opressió que viuen els camperols de la zona.

Camilo, com tants altres sacerdots que han vingut després ens recorden el compromís d’una església de base d’arrel popular, que viu entre els pobres i que lluita pels pobres. Segurament en una societat que cada cop és més ecumènica, la Teologia de l’Alliberament de l’església catòlica perd part del seu sentit, ja que cal reconfigurar la seva idea i fer-la accessible al conjunt de les religions i sentiments religiosos i de fe que diferents persones i societats poden tenir, però tanmateix, marca un abans i un després en la història d’opulència i de pactes amb dictadures i governs repressius que ha tingut l’església catòlica al llarg de la història.

Els sacerdots obrers i la seva teologia de l’alliberament també van arribar a casa nostra i al conjunt de la vella Europa, tot i que malauradament no ha tingut el paper que a l’Amèrica Llatina ha desenvolupat en el transcurs dels darrers 50 anys, especialment durant aquells durs anys 80’s i 90’s.

Recordant els Països Catalans, penso en que nosaltres també vam tenir el nostre propi Camilo en la increïble figura d’en Lluís Maria Xirinacs, el Xiri, com l’anomenaven molts va ser el nostre sacerdot guerriller. Alhora que també recordo al nostre estimat Pere Casaldàliga, un dels màxims portaveus del que queda  d’aquella Teologia de l’Alliberament i qui des del Brasil, porta més de 40 anys lluitant per la tan anhelada justícia social. I és que malgrat el feixisme reaccionari que ha acompanyat sovint l’església al llarg de la història, també hi ha hagut creients que fidels als seus postulats religiosos, han fet de la seva vida, una lluita constant contra l’opressió i la pobresa.