Bloc d'en Robert Mora

La UPV, com a representant del nacionalisme polític valencà d’inspiració fusteriana, va debutar en la democràcia la primera legislatura, la del 83 (tres anys després de que ho fes Catalunya el 1980) amb un percentatge de vot del 3,1% i sense aconseguir representació parlamentaria, la següent va fer una coalició amb el PCE (posterorment IU) que els va proporcionar un 8% de vot (pàracticament la mateixa que havia aconseguit el PCE en solitari raó pel que la coalició no va tindre continuitat) i a la següent, del 1991 on novament es va presentar sola va obtenr de nou percentatge del 3,7% també sense representació.

A Catalunya (i a la major part de les comunitats espanyoles pluriprovincials) hi hagues obtingut representació, tant el 1983 a l’inici de l’autonomia com el 1991. Observem que sense haver obtingut representació parlamentaria el 1983, haver-hi anat amb coalició amb el PCE i per tant quedant opacada i difuminada, en 1991 torna a assolir un nivell de vot superior al 3%,  pròxim al 4%.

Per la seua banda, C’s a Catalunya va debutar el 2006 amb un 3,0% i a la següent del 2010 amb 3,4% dues legislatures seguides amb un 3% quasi pelat que li permet obtenir representacióal Parlament català, i que li ha permès anar creixent fins anar superar el PP en l’àmbit de l’unionisme. Al País Valencià hagues romàs extraparlamentari i probablement s’hauria extingit.

El BLOC (la força política hereva i que substitueix a la UPV) a les legislativs del 95 va obtindtre només un 2,7%, l’única vegada que el nacionalisme politic valencià ha estat per baix del 3%, però a la següent legislatura, la del 1999 va treure un més que digne 4,6% que NO li donà però representació a les Corts Valencianes, i novament a la del 2007 (i sense representació prèvia recordem-ho) obtè un 4,7%, amb un percentatge de vot a la circumscripció de Castellò del 5,9%,  PERÒ que al no arribar al 5% de TOT el territori de la Comunitat Valenciana li impedeix de nou obtenir representació parlamentària per la circumscripció de Castelló i per tant, novament SENSE visibilitat. Absurde veritat?

Dues legislatures segides per damunt del 4%, i en la segona amb un 5,9% de vot en una de les demarcacions electorals, la provincia de Castelló de la Plana.

El fenomen és més que notable. Durant quasi vint anys sense obtenir representació el nacionalisme politic valencià no només nos’ha extingit ales urnes snó que ha augmentat en representació, en uns llindars en que a la majoria de les CCAA espanyoles amb la llei electotral espanyola a la ma, -i per suposat a Catalunya-, n’hauria obtingut. El llindar establert curosament estudiat ha aconseguit evitar que assolira visibilitat.

ERC per contra va treure les dues legislatures successives la del 84 i la del 88 (8 anys seguits) va obtenir uns percentatges de vot del 4,3% i 4,1% (menys que el BLOC), pero a diferencia del País Valencià amb semblants nivells de vot, a Catalunya si que obtinguè representació parlamentària, el que li va permetre enlairar-se i creixer fins superar a la CIU/PDCAT en l’actualitat.

Això per no esmentar altres opcions politiques menors al Principat (CDS 3,8% en 1988, Solidaritat per la Independència 3,3% en el 2010 o ICV) que han estat presents als Parlament català i que a les Corts Valencianes mai no haguessen arribat, o com l’exemple més recent de la CUP i el PP que el 2012 va accedir al Parlament Català amb un percentatge de vot del 3,48% i que per tant al País Valencià haguessin restat extraparlamentàris.

I tots som conscients de l’extraordinari valor polític de la CUP  (o a l’altre extrem del PP) sense la qual “el procés” no hagués existit. Resumint, avui en dia els dos partits principals a Catalunya, ERC i C’s, NO existirien amb la llei electoral valenciana, però tampoc la CUP ni el Partit Popular, aleshores governant l’estat .

La conclusió salta a la vista, Catalunya i el País València NO SÓN TAN DIFERENTS, per més que s’han estestat en vendre’ns la narració que els valencians som més espanyols que els extremenys, perquè la falsa realitat social aconseguida per l’apagada informatriva que es produeix pel ciutada mitjà, quan una força politica esdeve parlamentaria, fa que es perceba que al País Valencià només es vota en clau espanyola. En definitiva, mitjançant la castració política del desenvolupament polític del País València.

El llindar del 5% autonòmic (cal posar de relleu que el llindar és autonòmic, (és a dir de doble tanca) és infranquejable per partits nous i/o d’àmbit autonòmic, i tinc la fundada sospita que Compromís, la coalició que aixopluga el partit més perjudicat per aquesta llei electoral, el BLOC, però dominada per una força “federalista” (sinònim de regionalisme espanyol) farà el possible per mantenir-la amb les excuses més peregrines.
La raó és clara: Espanya no es pot permetre un País València com Catalunya.

En aquests moments hi ha com a mínim tres opcions politiques valencianes amb propostes noves, que sense la tanca electoral del 5% autonòmic podrien arribar a aportar saba nova al debat polític : El nou partit del valencianisme moderat Demòcrates Valencians, la coalició sobiranista d’ERPV-Esquerra Valenciana, i una renovada EUPV, en procés de convergencia i integracio en Unidos Podemos (normal des que la seua marca referent a l’estat IU s’ha integrat en Podemos) i que amb el 5% AUTONÒMIC tindrà quasi impossible l’accés a les Corts Valencianes en solitari, i qui sap si també en coalició, recordem que l’any 2015 l’Acord Ciutada, coalició entre EUPV, ERPV i Els Verds del PV va aconseguir un 4,3% quedant fora del Parlament.

I el responsable serà Compromís que aixopluga la força política més perjudicada per la llei del 5%.
La discriminació però, no acaba en la xifra del 5% versus la del 3% com ja he esmentat abans, sinó que a Catalunya i a Espanya amb un 3% en UNA SOLA circumscripció provincial s’obté representació. Al País València però, pots superar la xifra del 5% a una i fins i tot en dues circumscripcions electoral, però si no s’assoleix al 5% de TOT EL TERRITORI autonòmic tampoc s’obté representació parlamentària.

Si ens fixem, la “molt espanyola” COMUNITAT VALENCIANA, on tant el PSOE com el PP encimbellen “les províncies” a nivell discursiu com si de territorics històrics es tractaren i no simples demarcacions territorials imposades des del poder central, i que sempre s’han negat a comarcalitzat, ens imposaren una llei electoral que obliga a tenir representació per “la província”, però a la que després se li nega la representació en funció del pes relatiu a les altres dos. Pensem que passaria si a la circumscripció d’Àlava se li negara la representació al PP per no obtenr suficient percentatge de vot a Guipúscua i Biskaia.

Doncs al País Valencià ens passa exactament això.

Aquesta llei injusta i absurda que voreja la inconstitucional (representació provincial i exigència supraprovincial) ha fet de les Corts Valencianes el feu del PSPV-PSOE, l’UCD/AP/PP i el PC/EUPV/PODEMOS. Les tres grans opcions ideològiques espanyoles (conservadors, socialdemòcrtes i comunistes) representades per distintes marques i/o grans partits principals espanyols quer barren el pas a qualsevol creixement d’opcions no sucursalistes.

Serà una errada monumental si Compromís no empeny a la modificació de la llei electoral però fa tota la la sensació que el Bloc pateix una síndrome d’Estocolm immensa i que Bloc i País, el seu corrent més sobiranista del Bloc hauria de replantejar-se moltes coses al respecte, perquè mentre no s’enllestisca una modificació radical de la llei electoral amb criteris més democtràtics no eixirem del sucursalisme i tot quedarà en fum de boja..

Si s’observen els resultats electorals des del 1983 ençà, es veuen moltes opcions que apareixen i s’esvaeixen sense deixar rastre, quan cauen per sota del llindar del 5% provincial+autonòmic (UV, CDS, UPyD, PC p.e.),  el nacionalisme valencià però, i contra tot pronòstic MAI ha baixat del 3% (estem parlant tota l’estona d’eleccions autonòmiques), excepte en la contesa que va obtenir un 2,7%), tot i no aconseguir representació torna a assolir nivells que van des del 3,1 al 4’7% en un context de derrota rere derrota sense perdre pistonada el que indica que és una opció ideologica estable, resilient i de fons que contra fracassos i invisibilitat es manté sense desapareixer. Algú pot imaginar que amb semblant conducta electoral el nacionalisme valencià no haguès romàs i  crescut si hagues arribat a les Corts?

No obstant, sense fer-se visible i sortir de l’apagada informativa que suposa quedar fora de les Corts, mai no arribara a superar el seu sol de vot, per créixer i arribar a ser hegemonic (com els ha passat a ERC i/o C’s) i això al PP i alPSOE (i al PCE representat ara dins Compromís i amb forts lligams amb Podemos) els fa feredat, pel que faran tot el possible per evitar-ho. I el problema, el greu problema és que ara el nacionalisme polític valencià representat a les Corts té l’enemic dins de casa, i a mes a mes -el que és encara més greu- li ha cedit el comandament, .

Tot apunta a que des d’un sector de Compromis (no cal especficar-hi quin) no hi ha massa interes en modficar la llei. Aquesta els garanteix que un dels sectors de la Coalicio, el BLOC, tinga temptacio de trencar-la per anar en solitari a les eleccions.

Si no exigim el canvi de la llei electoral estem on estavem. Hauria de ser un clam. Ens enredren per que aquest item un dels mes importants si no el més d’aquesta legislatura, passe desapercebut.

Només hem de pensar que si la propera legislatura ja no hi ha el govern del Botànic o similar i el govern torna a tindre’l la dreta espanyola, haurem perdut una oportunitat històrica, perquè el PP /Cs no prendrà cap iniciativa al respecte, i el PSOE te tan poc interes com el PP (sinó més, perque el nacionalisme politic valencià és el rival directe que pot desplaçar-lo del poder) mirara a una altra banda com ha fet amb tants temes sensibles. És ara o potser mai tornarem a tenir l’oportunitat.

L’element més distintiu, allò que determina d’una manera radical la dferencia en l’evolució del dos territoris és que a Catalunya la força hegemònica que va exercir el poder POLÍTIC després de la Transició va ser la Convergència Democràtica de Jordi Pujol a diferenca del País Valencià on va ser el PSPV-PSOE de Lerma (després de la defenestració de l’opció valencianista de Josep Lluis Albinyana per part de l’aparll central del PSOE madrileny).  A CAtalunya amb una força catalanista com iniciadora del nou cicle autònomic, (i amb una llei electoral que li ho ha permés!) les coses han pogut evolucionar. Al País Valencia amb un PSOE rabiosament jacobí l’evolució ha estat una altra.

Al País Valencià doncs. el PSOE va ser la força política majoritaria, però el catalanisme cutural va ser exerct per l’Acció Cultural d’Eliseu Climent. 

El “catalanisme cultural” ha estat capaç d’escombrar de pobles i comarques el blaverisme, el franquisme i el fatxerio, i avui aquest és un fenomen residual a la ciutat de València i rodalies, però no ha pogut superar l’entrebanc eectoral. En la mal anomenada “Batalla de València” on vam cometre molts errors de joventut que pagarem molt, el principal va ser confiar en el PSOE (no sabíem el que significava ser el policia bo) i ens la va ficar per l’angonal.

El PSOE no ha canviat en res, és coaliga a Badalona amb la CUP i a Lleida i Tarragona amb PP i Cs.
Al Principat la gent ja s’ha desenganxat,  ja és un partit residual, ja es poden fer propostes polítiques de trencament.

Al País Valencià dissortament aquest fenomen no s’ha produït encara, i el PSOE manté la seva musculatura intacta i mentre no ho afeblim, no podem presentar a la ciutadania una proposta republicana i menys encara si és sobiranista.

Hem de seguir treballant per a desgastar al PSOE, incrementar les contradiccions, abans de llançar una proposta seriosa a la població. La gran diferència entre el nord i el sud del riu Ebre, està en la confiança dipositada en el PSOE. Si observem amb deteniment, la suma de vots de PP-Cs al nord i al sud no és diferencia massa. És el PSOE, el policia bo del nacionalcatolicisme-monàrquic-espanyolista, i per aquest ordre de prioritats el que marca la diferencia entre els dos grans territoris de la naco catalana, i mentre no ens deslliurem d’ell, res no canviara en allò substancial.

10.10.18

*Avui és encara un dia d’eufòria. Aquest 9 d’octubre ha demostrat que el País no només continua viu sinó que a mès avança, que el sobiranisme valencià guanya terreny i va amerant el teixit social i associatiu i que hi ha un jovent emergent que no s’ha deixat ensarronar pel PPSOEC’S malgrat tots els impediments que l’estat ens ha parat, malgrat l’espanyolisme vergonyant del PSOE, i el botiflerisme desacomplexat del PP i amb llur manifestació més pregona, en forma de la llei electoral de doble tanca del 5% autonòmic+provincial per evitar fer-nos visibles, mantenir-nos sota una apagada informativa continuada.
La manifestació d’ahir a la vesprada es pot qualificar sense embuts de sobiranista tot i la presència d’Unidos Podemos, (EUPV-PODEMOS+PCE que forma part d’EU) l’única força estatal present i tot i amb això netament autodeterminista, si més no declarativament.
Qualificar la manifestació NOMES d’esquerra no s’atansa a la realitat, o en tot cas és només una part de la veritat.
La manifestació va ser netament sobiranista (gràcies PSOE per no participar-hi); no obstant però, queda pendent l’anàlisi polític que no és adequat fer en calent. No obstant aquí deixo un tast.

*Reflexió.
Ara com ara ja podem comptabilitzar tres intents de superar la llei electoral de doble tanca provincial més autonòmica del 5% per part del nacionalisme polític valencià.
1.- L’Entesa (EUPV, EE-VERDS I ESQUERRA VALENCIANA),
2.-Compromís
3.- Acord Ciutadà (EUPV, ERPV, Els Verds del PV).
La primera i l’última amb EUPV com a força majoritària quea hores d’ara ja ha decidit que la seua opció és anar amb Podemos.
Compromís ha tingut dues versions, la primera TAMBE amb EUPV, i la segona, la de més èxit, amb IdPV (l’antiga corrent Esquerra i Pais d’EUPV convertida en partit). Un Compromís, que per la seua negativa a constituir-se en partit i/o federació de partits, subtilment ja ha iniciat molt lenta i imperceptiblement, el seu cicle descendent encara molt lleu i al damunt de la meseta, perquè el corcó del conflicte ha iniciat ja la seua feina .
La característica de tots tres intents, és que barreja forces d’àmbits nacionals distints amb l’objectiu de superar la tanca de la llei electoral. Una bona idea en principi però que porta al seu si el germen del conflicte.
La millor solució òbviament fóra fer fora la llei actual i substituir-la per l’espanyola del 3% provincial, per què tant el Bloc com ERPV-EV i altres, pogueren intentar accedir en solitari, però ni PP, PSOE, CS i el que és més important, una part de Compromís (no cal esmentar que part) té cap interès a modificar

Una altra solució fora la de fer una coalicio de forces NETAMENT valencianistes des del Bloc fins Arran passant per ERPV-EV, Els Verds, DV, ENV, etc. cosa extremadament difícil i complexa.

La tercera fóra crear una nova marca paraigües òbviament amb bons suports, ben finançada i amb suports potents per aixoplugar tot el nacionalisme centrat, de partits, independents i particulars projectats des del món associatiu.

Finalment, una altra semblant als intents abans esmentats (que potser funcionària bé) fora afegir a la ja cantada coalició Podemos-EUPV, a ERPV-EV per fer de contrapes a l’actual pacte de facto PSOE-COMPROMÍS.
No sé m’acudeixen més solucions per sortir de l’atzucac.

*Una cosa queda meridianament clara quan assisteixes a la proceso cívica del matí el 9 d’octubre:
Per damunt de la diversitat de sigles i partits: Moltes tribus però només dues adscripcions nacionals.
1. Sobiranisme valencià.
2. Espanyolisme crispat.

*1.-Una de cal: L’Estat (via Llarena) ha alterat la legitima majoria independentista sorgida del 21D al Principat, via eliminar jugadors (diputats independentistes) amb tots els drets i fer jugar la resta amb un braç lligat al l’esquena.

2.-Una d’arena, i amb la voluntat de NO senyalar cap culpable entre els dos partits de govern JxR i ERC: Han estat uns incompetents i uns inútils a l’hora de fer front l’ofensiva de l’estat.

3.-Un convenciment (tan de bo m’equivoque): No seran capaços de superar el desencontre -ja m’agradaria que ho foren- per tant quan abans es convoquen eleccions abans s’acabarà l’agonia.

*M’he recorregut la manifestació des del final a la pancarta d’inici i després he estat observant-la durant una hora llarga fins el final. Quants han estat no ho sé però sí que sé què han sigut moooolts amb una gran assistència de gent jove.
“Valencià serà la tomba del feixisme” cridaven, i jo ho subscric.
A la tornada a casa de la manifestació m’he creuat amb un parell d’escamots feixistes caps rapats que no s’han atrevit com l’any passat a enfrontar-se als manifestants però que són un perill quan la manifestacio es dissolga

09.10.18

*Tinc l’absolut convenciment, que sense la llei electoral de doble tanca, del 5% provincial+autonòmic ja faria anys que el nacionalisme polític valencià hauria desplaçat el PSOE del poder. S’han estimat més però servir-li en safata el poder al PP negant-se a modificar la Llei que deixar que el País Valencià evolucionara vers el sobiranisme com a passat a Catalunya. Ells i els seus còmplices necessaris…
Tinguem-ho clar. L’adversari del PSPV-PSOE no és el PP, és el nacionalisme polític valencià. És més, el problema del País Valencià no és el PP sinó el PSOE, el poli bo del nacional catolicisme monàrquic.

República per què, República per a què?

Com cada 25 d’abril, els valencians ens preguntem si la nostra existència com a poble té algun significat i per tant alguna mena de futur pel que pague la pena fer esforços, o simplement som només un residu històric a recordar amb alguna celebració de tipus folklòric i continuar sent eixe poble «mesell i moll» que alguns prediquen interessadament des de l’esquerra espanyola, amb una identitat difusa que només s’entén com una variant regional del «ser espanyol».

Tot i que de vegades semble un interrogant prescindible, -ja els agradaria- en realitat és l’eix principal del debat polític, i qui més s’encarrega de recordar-ho de forma periòdica, és precisament la dreta espanyola en concret i les forces espanyolistes en general. La tensió política a un País Valencià més aviat poc vertebrat, banalment blaver i lingüísticament perplex però encara amb una gran vitalitat, continua estant centrada sobre l’eix nacional, un eix inevitablement escorat cap a l’esquerra. I a eixe interrogant, a eixe debat irresolt, des de fa un temps se li ha afegit un element nou: La República; però quina república, per què república i república per a fer què?

La república és una forma d’estat, és en realitat l’actualització de la monarquia quan es produeix la inversió en la legitimitat del poder. Quan el poder procedeix de dalt, de Déu, del seu representant a la terra, el Papa, l’emperador, el rei, etc. el poder rau en el monarca «per la gràcia de Déu», i el poble no te altra funció que atansar-se al poder legítim.

En un determinat moment històric aquesta relació s’inverteix, i en un període de temps relativament curt el poder ‘legítim’ passa al poble que escull qui l’ha de governar, i així tot i mantenint una estructura pareguda a la de l’antic règim, el monarca passa a estar substituït per un president de la «res publica» es a dir de «l’assumpte de tots». Tot i això la figura del rei i de la institució monàrquica, no només no desapareix sinó que a molts països perviu malgrat el nou paradigma com a «Monarquia Constitucional», perfectament funcional amb el nou ordre, això si perdent quasi tot el seu poder material a canvi de mantenir un poder simbòlic i representatiu de «la unitat i permanència de la nació», que relliga l’estat nació amb el seu patrimoni històric immaterial, que satisfà una necessitat emocional profunda de la població. Un patrimoni immaterial de la monarquia espanyola que només per fer-nos una idea de la seua naturalesa i de com ens és d’aliè, recorrerem només a tres fites històriques: 1. El seu fonament, quan es fusionen els regnes de Lleó (origen també de la nació portuguesa) i Castella i per tant, absolutament estrany a la gènesi del poble valencià, producte de l’expansió mediterrània de Catalunya i Aragó. 2. Els decrets de Nova Planta on es redueix el Regne de València a les lleis i idioma de Castella. 3. El cop d’estat feixista recolzat per la casa de Borbó i que culmina en l’entronització de Joan Carles I que és reclama hereu del gloriós aixecament del 18 de Juliol de 1936 en un primer moment. Simplement, aquesta monarquia no és la nostra en cap modalitat possible.

L’exemple més emblemàtic de monarquia constitucional, és el de la monarquia britànica, el primer lloc precisament on es va començara limitar-se el poder del monarca i on va néixer la democràcia moderna.

Doncs bé, això o una cosa molt pareguda, es el que ha passat a Espanya.

La monarquia va ser foragitada a les eleccions d’abril de 1931, i substituïda per una efímera república que va durar fins final de 1939 quan Franco després d’una sagnant guerra civil va restaurar la monarquia erigint-se com a garant fins que una nova restauració va portar al tron a Juan Carlos I de Borbó després de la seua mort el 1975. Tot i que Juan Carlos comença el seu regnat assumint el llegat del «Movimiento Nacional del 18 de Julio» ben aviat i gracies a la legitimació que el PSOE i el PCE li atorgaren com a cap d’estat d’una nova ‘monarquia constitucional’, la monarquia espanyola va sent assumida progressivament per la població majoritàriament, malgrat haver estat foragitada per les urnes el 1931. La raó es bastant clara. La monarquia d’Alfons XIII mai no va poder consolidar una democràcia liberal equiparable a la resta dels estats del seu entorn, ben al contrari les convulsions del seu regnat amb dictadures (Primo de Ribera) pel mig i amb unes desigualtats socials sagnants van fer de la de república un sinònim d’alliberament social i modernitat, continguts que han perdurat fins els nostres dies, tot i que progressivament més i més debilitats.

La república espanyola -i el republicanisme- que va resistir vigorosament la escomesa del feixisme ha arribat als nostres dies només com un record del passat. Això explica la falta de republicans i l’exhauriment del republicanisme com a moviment polític a Espanya.

Espanya ha deixat de ser republicana…justament quan Catalunya l’enlaira i proclama la República Catalana com el gran projecte de futur de la nació catalana.

La clau és troba a l’eix nacional. Els Països Castellans sobre els que esta edificada Espanya es troben ben a gust amb una «monarquia constitucional moderna», als països ostatges dels quals Catalunya és la punta de llança no.

Eixa «unitat i permanència de la nació i el seu patrimoni immaterial» que és el principal capital de la monarquia, els és aliè i profundament incòmode.

A ells…i a nosaltres els valencians que arran del 25 d’abril de 1707, aniversari de la Batalla d’Almansa, i les seues conseqüències, atès que mitjançant el decret de Nova Planta el 29 de Juny de 1707 se’ns van arrabassar lleis, institucions, costums idioma i futur.

Com anem els valencians a sentir-nos representats pel símbol una monarquia com aquesta que a més a més no tan sol no fa cap intent de lligar-nos amb el nostre passat, sinó que ans el contrari ens l’amaga?

Som un país expropiat; fins i tot expropiat de la seua història.

El republicanisme s’ha anat apagant a Espanya fins esdevindre residual. El republicanisme ha anat creixent a Catalunya fins a esdevindre hegemònic, però són dos republicanismes d’arrels ben distintes i no calen mes introduccions per veure que l’independentisme català està informat pel sobiranisme; ras i curt: No hi ha republicanisme sense sobiranisme.

Catalunya és reivindica com a subjecte jurídic i nacional de dret, i ho fa rebutjant de pla la continuïtat simbòlica amb la monarquia espanyola d’arrel castellana.

El País Valencià amb una trajectòria històrica en aquest sentit idèntica a la catalana, encara no ha assolit un nivell de consciència similar i es troba perplex en la cruïlla entre dreta i esquerra, l’autonomisme i el sobiranisme, el republicanisme espanyol, unitària o federal/confederal i la monarquia borbònica, etc. La raó de la perplexitat es què al País Valencià encara no ha aparegut un moviment sobiranista el suficientment important per amerar capes importants de la societat. Eixe és doncs el repte: convertir el País Valencià en un subjecte jurídic i nacional de sobirania. Pensem només en una dada. La població valenciana ja és majoritàriament coneixedora de l’espoli que pateix per part de l’estat, i tanmateix ningú li ha fet cap proposta política per resoldre’l que no siga plorar.

En aquest sentit hem de ser molt seriosos quan parlem de república, perquè no es poden fer propostes com aquestes sense un treball previ d’informació i de formació a la població, i d’explicar per què i per a què volem una república. Portem més de de 300 anys sent els ostatges d’Espanya, assumint la seua llengua, els seus costums i els seus símbols, i amb una por fosca i amagada que confonem amb aquiescència lliure.

Senzillament la República espanyola ha mort i esta soterrada. Ara ens toca fer la nostra, la República -sobirana- del País Valencià. I cap contraproposta mes adient en aquesta data en la que recordem la derrota militar que ens va deixar fora de la història, i per què la desmemòria no ens deixe indefensos de cara a un futur que es preveu convuls.

I tanmateix…la remor persisteix

http://www.levante-emv.com/opinion/2018/02/17/i-tanmateixla-remor-persisteix/1680571.html

El dissabte 3 de febrer es va fer un sopar a la Societat Coral el Micalet de solidaritat amb el presos «polítics» catalans (cometes intencionades) organitzada per la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià que va tenir una assistència que va superar l’aforament previst i que va motivar un seguit de reflexions sobre un fenomen, la «qüestió» catalana que està sacsejant la vida política de tot l’estat espanyol, i on van estar presents representants d’associacions i partits polítics de la societat valenciana com Acció Cultural, Escola Valenciana, CC.OO-PV i la coalició ERPV-Esquerra Valenciana entre d’altres.

Al mateix temps que una bona colla de valencians ens reuníem per denunciar l’estratègia repressiva de l’Estat espanyol i solidaritzar-nos amb els presos polítics catalans, als premis Goya de cine, un silenci ensordidor – i sospite que culpable- s’alçava al respecte per part d’un sector que es reclama crític, un silenci més sorollós que la més enèrgica protesta i símptoma d’un intens malestar que és vol ignorar, ¿A que huelen las nubes?, sembla que s’interrogaven en un exercici de solipsisme.

Per altra banda un dia després, ix un article al Levante-EMV, laudatori de Compromís, una força central en aquests moments al País Valencià, elogiant la prudència demostrada al no deixar-se arrossegar pel proces d’independència de Catalunya, i com que a ningú se li oculta que la línia editorial el Levante-EMV és clarament pro PSOE, cal llegir aquest elogi des d’aquestes coordenades polítiques, com un elogi políticament interessat. Aquí, com en els premis Goya el «silenci i la prudència» s’imposen. Cal callar i fer com si plogues no siga que…, mentre estem travessant un dels moments polítics més importants i transcendents, si no el més, des de la Transició ençà.

Unes quantes reflexions s’imposen doncs. El moment és tan dens políticament, tan ple de matisos, tan prenyat de possibilitats i de canvis en profunditat, que resulta intensament apassionat per uns i intensament incomode per altres. No entraré a fer judicis de valor ni a descriure la qüestió, perquè els mitjans n’estan curulls i ni així esgotaria el tema, però sí vull fer unes breus reflexions des dels tres àmbits polítics en els que estem inserits els valencians: a) des del País Valencià estant, b) des de l’Estat Espanyol i c) des dela Unió Europea.

a) En primer lloc des d’un País Valencià, on constatem desequilibris generacionals i grans fractures territorials, on no s’ha superat l’estadi de consciència identitària regionalista, on la percepció secessionista del fet lingüístic i el blaverisme banal instal·lat a la societat són una realitat des de la (mal) denominada Batalla de València, on les elits «polítiques» des de 1983 estan lligades als dos grans partits espanyols (més uns serrells pròxims al PCE/EU i ara a Podemos i C’s), sobta que encara hi haja un ric i dinàmic sector «social» que no només no es dona per vençut sinó que lenta i dificultosament va guanyant posicions.

És un fet que l’optimisme de la voluntat que impulsa aquest sector és ara com ara l’únic motor real de canvi. En altra ocasió ja vaig assenyalar que de Compromís només es podien esperar «realitzacions» concretes, poques i delimitades però mai un discurs polític engrescador que module ideològicament la societat valenciana. No és doncs estrany el seu silenci. No és en puritat una crítica, perquè l’aparició de Compromís ha trencat la dinàmica política valenciana que fins ara només havia respost a unes coordenades espanyoles estrictes, i això ja és molt. La seua aparició provoca neguit a l’estat i els grans partits espanyols que per primera vegada des de la Transició ja no són els únics protagonismes de la vida política valenciana. Compromís però és el que és i no el que ens agradaria que fos, i li podem demanar el que li podem demanar.

Hem d’assumir que mentre no arribe al Parlament Valencià, una força nacional valenciana, amb un discurs no condicionat com ho està ara el del Bloc, no hi haurà possibilitat d’encetar un discurs neta i nacionalment valencià que possibilite la transició del regionalisme en qualsevol de les seues modalitats (folcloritzant, espanyolista i/o autonomista/federalista), a una identitat nacional substantiva, i per tant no es podrà iniciar la maniobra de capgirament social i nacional que tanta falta ens fa. A diferencia de Catalunya i el País Basc on «ser català» i «ser basc» és una identitat nacional alternativa a ser espanyol, al País Valencià ser valencià és només una manera de ser espanyol, atès que Catalunya en un determinat moment situat, entre el segles XIX i XX el regionalisme català va mutar al nacionalisme. Un capgirament que al País Valencià no s’ha produït, però que res impedeix que puga ocórrer si les condicions es donen. I eixa, és una tasca que ens ateny, i aquest és un moment important per posar-ne les bases.

Les conclusions són òbvies i duals. Necessitem plataformes socials que facin el treball que les actuals forces polítiques «d’esquerra» presents al Parlament Valencià no poden o volen fer, i en segon lloc cal acabar d’una vegada amb el llindar del 5% autonòmic per permetre l’entrada al Parlament Valencià de discursos alternatius al nacionalment espanyol. Com a curiositat, cal assenyalar que al País Valencià es 200 vegades més difícil* arribar a tenir representació parlamentaria que amb la llei electoral espanyola que també regeix a Catalunya.

És en aquest sentit en el que trobades reivindicatives i de solidaritat com l’esmentada de solidaritat amb els presos polítics catalans, només poden venir ara com ara des de la societat civil. És una constatació la seua utilitat i necessitat peremptòria.

b) Des de l’Estat Espanyol, la sotragada produïda per l’independentisme català es de dimensions fins i tot superiors a la mateixa Catalunya.

L’Estat espanyol no està oferint cap alternativa política al conflicte amb Catalunya, senzillament perquè no pot oferir-la, i no pot perquè la seua identitat nacional esta solidificada des de fa segles, pel que qualsevol reconeixement que no passe per l’Espanya nació única i indivisible crearia tensions políticament insuportables; en altres paraules, la seua aparent fortalesa és només això, aparent. L’estratègia de repressió i empresonament dels «dissidents catalans» està seguint el model aznarià -fil per randa- de la repressió del nacionalisme basc que aprofitant els atemptats d’ETA va obtenir suficient sanció social, però que aquí topeta amb una Catalunya de dimensions 8 vegades superior en població a a Euskadi i amb un nacionalisme que seguint una estratègia «gandiana» deixa sense arguments democràtics aquesta estratègia repressiva, retrotraient l’acció de l’estat a posicions anteriors al règim el 78.

La conseqüència immediata de l’ofensiva repressiva de l’Estat espanyol, es la feixistització de la societat espanyola, que de dia en dia s’accentua més i més. La proliferació de banderes espanyoles i l’escalada d’agressió de l’extrema dreta en són la prova.

Al mateix tempos però s’estan despertant consciències arreu de l’Estat i des de les Xirigotes de Cádiz fins els distints col·lectius i manifests de suport a la democràcia i al procés català (Madrid, Andalusia, Galícia, Euskadi, País Valencià, etc.) brollen com bolets al constatar la preocupant regressió democràtica.

Fins fa poc hi havia un xoc (referèndum català) entre la «legitimitat» catalana i la legalitat espanyola». Ara però, el xoc és entre la «legalitat espanyola i legalitat espanyola», mes clarament, Espanya està vulnerant les seues pròpies lleis, pervertint-les i retorçant-les fins crear una crisi interna que tindrà conseqüències funestes a mitja termini per l’estat de dret. Espanya sembla (si és que no ho es ja) un estat en situació terminal. L’apel·lació a l’autoritarisme -que no a l’exercici legitim de l’autoritat- és sempre l’últim recurs dels febles. Si a això li afegim l’absoluta inanitat que està demostrant l’esquerra espanyola i l’ascens del proto-feixisme tou de C’s, el panorama (espanyol) esdevé ombrívol i molt preocupant.

c) Des de la Unió Europea (que no des d’Europa) s’assisteix amb alarma a l’evident feixistització de l’Estat Espanyol, però per ara poc es pot fer. Hi ha una demanda «a Europa» que és com a poc il·lusòria, perquè Europa no existeix políticament. No hi ha un demos europeu amb una acció unificada de caràcter polític, sinó una fragmentació de demos que han establert entre ells uns lligams febles; en altres paraules la UE és un club d’Estats on cadascú d’ells s’encarrega dels seus assumptes interns i dels seus ciutadans, i la qüestió catalana per la UE es un afer estrictament espanyol. Per això esperar d’»Europa» una resposta unificada i clara i democràtica al «problema espanyol» -que no català- és il·lusori. No obstant si canviem l’angle de visió i ens preguntem que estaria passant si l’Estat Espanyol no estigues integrat dins d’aquest club d’Estats la resposta és clara. Només ens cal mirar a Turquia per obtenir l’esglaiadora resposta.

Els moments de crisis són moments d’oportunitat, però també de possible patiment social, i és per això que ens cal estar amatents i fer-nos-en conscients tant dels perills com de les oportunitats que s’albiren. Estem a les beceroles d’un canvi transcendent que poques generacions tenen l’oportunitat de viure. Que el País Valencià -perquè des del País Valencià escric- hauria de posar-se en l’estela catalana abans que Espanya implosione, es per mi una obvietat. El com fer-ho ja no em resulta tan obvi ateses les circumstàncies. M’agradaria que al respecte s’obrís un debat en profunditat entre tots els sectors de la societat, que a més a més anara acompanyat de propostes polítiques, econòmiques i socials. El País Valencià és un especialista en arribar tard a tots els canvis i a desaprofitar totes les oportunitats històriques, si més no des de fa un parell de segles. Ja estaria bé que tot i els assumptes pendents que tenim damunt la taula, en aquesta ocasió és trencara la maledicció. Com deia la cançó: «I tanmateix, la remor persisteix»… Res està escrit i res està perdut, però cal posar-se mans a l’obra ja.

* Si el 5% és el 166,66% del 3% i al País Valencià s’exigeix un 5% per circumscripció i a la resta d’Espanya només el 3% s’està exigint un 66,66% més a cada una de les circumscripcions electorals COM A MÍNIM atès que totes no tenen la mateixa població. Per tant 66,66×3=199,98%, atès que a Espanya i Catalunya amb un 3% en una sola circumscripció s’obté representació i al País Valencià es demana el 5% per circumscripció i a la totalitat de la CCAA, es a dir a les 3 circumscripcions. Hi ha per tant un 199,98% més de dificultat per tenir representació i accedir al parlament al País Valencià que a Catalunya i a la resta d’Espanya.

Robert Mora.

De la coalició ERPV-EV i de la PDaD

Ahir 18 de novembre del 2017, és va produir un esdeveniment inèdit i nou al País Valencià. Per primera vegada en la historia des de l’accés a l’autonomia, un Govern de la Generalitat encapçalava una reivindicació unitària. Es posava al davant del poble que governa per reivindicar davant de l’Estat que ens desgoverna un finançament just davant l’espoli sistemàtic que patim els valencians. Ahir doncs va néixer també amb aquesta acció que deslegitima el Partit Popular, un nou valencianisme transversal que no sense tensions serà el nou subjecte polític dels pròxims anys. Només el Partit Popular es va negar a participar-hi.

Ahir també va fer la seua aparició una nova coalició d’esquerra valenciana i sobiranista, la que visualitzava les dues sigles històriques de més prestigi, la d’ERPV, l’Esquerra Republicana del País Valencià i la d’EV l’Esquerra Valenciana de l’històric dirigent valencianista Vicent Marco Miranda nascuda el 1934. La primera atansada al la sensibilitat nacional valenciana més escorada al catalanisme polític i la segona més ancorada al sobiranisme valencià estricte però sense els llasts anticatalanistes que han caracteritzat determinada sensibilitat nacional valenciana.

Des de la Transició ençà -esperem deixar de parlar aviat d’eixe període- la denominada Batalla de València que més pròpiament s’hauria d’anomenar la Masacre de València, perpetrada per les forces més reaccionares de l’Estat Espanyol, va deixar el sobiranisme valencià (altrament conegut com nacionalisme i/o catalanisme), fortament traumatitzat i tràgicament fragmentat en capelles que feien d’un determinat tret ideològic i/o nacional un dogma sobre el que s’edificava tot l’edifici ideològic i polític, i que amb la desfeta, quedà sense esma per practicar allò pel que la política li és propi: la intervenció publica en el afers dels ciutadans. No obstant això un efecte col·lateral d’aquest fenomen va ser la forta ideologització d’aquest món que ha perdurat en el temps i que vegetativament ha anat creixent a mesura que passaven els anys, deixant cada vegada més palès la necessitat d’un component valencianista no sucursalista a mesura que s’esvaïa el miratge-parany dels partits dinàstics espanyols del tàndem PP/PSOE.

Un creixement que a anat acompanyat de la certitud cada vegada més estesa en la societat que sense el component nacional valencià, qualsevol política acabarà sent eixorca i aliena als interessos reals del País Valencià i dels seus ciutadans. Dins d’aquesta sensació cada cop més estesa pren cos i una nova dimensió la famosa frase de Joan Fuster. “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”

La presencia poderosa de Compromís a les Corts i al Govern Valencià a cristal·litzat aquest canvi de cicle. Al mateix temps però, la “real politik” de la praxi de Compromís que recordem és una coalició en bona mesura anti natura, que aplega el nacionalisme moderat del Bloc Nacionalista Valencià, (majoritari dins la coalició però opac i en un segon terme polític), l’esquerra comunista posada al dia de sensibilitat federalitzant d’Iniciativa pel Poble Valencià, i l’aport ideològic ecologista de Els Verds configurant un poti poti de baixa vertebració que s’ha revelat com un gran ariet per superar l’injust i antidemocràtic llindar del 5% autonòmic que ens ha mantés presoners sota l’ègida del PSOE primer i del PP després, però que ha difuminat de manera extrema el seu discurs ideològic (i perquè no dir-ho, també la seua praxi), que a més a més, encarà resulta més adulterat en el Govern del Botànic per la presencia del PSPV-PSOE i per PODEMOS, dos pols d’atracció que estan tensionant internament COMPROMÍS perillosament. No cal que recordem les tensions provocades al si del Bloc per l’aliança pre electoral amb PODEMOS.

Si algun tret ha caracteritzat i caracteritza el nacionalisme sobiranista valencià, es el seu ideologicisme molt positiu per les etapes de resistència per un cantó, i per la seua inadequació conseqüència de la seua història per la “real politik” per un altre. No és estrany doncs que el malestar en el món sobiranista estiga creixent de manera notable davant el discurs i la praxi política de COMPROMÍS.

És en aquest context on apareix d’una manera clara i meridiana la necessitat de configurar una nova opció electoral, la d’un sobiranisme independentista que aposte ferma i tranquil·lament per una República del País Valencià sense estridències però amb fermesa i competència, i que supere per un cantó les velles antinòmies catalanistes-valencianistes, les múltiples capelles que al remat acaben sent improductives a l’hora de l’acció, i de posar en valor “polític” l’immens capital ideològic que el món del sobiranisme valencià aixopluga.

A ningú se li escapa però que per que aquesta o altra proposta política nova puga arribar a assolir presencia parlamentaria s’ha d’abolir el topall electoral del 5% autonòmic. Tema sobre el que haurem de tornar.

És des d’aquestes reflexions compartides que ERPV i EV acorden fer una coalició si, però una coalició atípica en la que tots dos pols resten oberts a l’aport de noves formacions, associacions, i partits locals que vulguen afegir-se de manera còmoda i sense renunciar al seu discurs dins d’uns límits raonables. Entenem que cal publicitar una marca política que s’allunye de la sopa de sigles sense negar la diversitat, i dins un discurs entenedor i una associació política al temps ferma i flexible.

El temps ens dirà si ho aconseguim. Del que no cap dubte, es de la seua necessitat imperiosa i radical. Per això el Darrer diumenge d’Octubre on férem públic el projecte conjunt, també deixarem ben clar que aquest projecte no pretén anar CONTRA ningú, senzillament perquè el nínxol ideològic i electoral que volem confegir esta desert, i ja va sent hora que els valencians deixem de practicar el nefand vici del vot útil i ens proclamem sense complexos com el subjecte polític que en realitat som. Parafrasejant a Raimon, cal que acabem d’una vegada amb eixe “silencia antic i molt llarg” que ens ha caracteritzat.

Robert Mora

Membre del Consell Polític d’Esquerra Valenciana i del Comité d’enllaç ERPV-EV

Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià

Primer vaig quedar estabornit, després vaig pensar que la jugada d’escacs havia estat una jugada mestra, sobretot quan vaig veure que tot i que a contracor, la CUP s’afegia i CSQEP li feia ullets. Vaig pensar que per fi havien entrat en raó.

Partint però de la convicció que “el referèndum acordat amb l’estat” de CSQEP és l’únic ítem que li dona raó de ser política a CSQEP/Podemos, i no una proposta seriosa en la que de veritat creguen, resulta bastant ingenu pensar que de sobte han vist la llum i estan disposats a immolar-se, no solament a una Catalunya pre independent sinó a una Espanya en dura confrontació amb el PSOE, no resulta creïble la seua actitud. Per tant ha de ser “altra cosa”, com per exemple un acord entre bastidors?

Mes tard van començar a entrar-me els dubtes. Ho tenien tot parlat i apanyat? Per què no s’havia pronunciat el Parlament en votació sobre la proposta del President Puigdemont?, Perquè s’havia signat la declaració d’independència d’amagatotis en una cambra del Parlament fora de focus? Perquè només s’havia apel·lat a la legitimitat de l’1-O i no al de la cambra del Parlament on els vots del si són clarament es majoritaris que els del no? Hi havien moltes dades en negatiu moltes coses no-dites i que s’haurien d’haver dit.

Vaig continuar pensant que era una estratègia i que jo no disposava de totes les claus per entendre el que passava.

A posteriori, una serie d’imatges processades en paral·lel, com la cara del President Mas, parlant amb Puigdemont i el somriure de Marta Pascal van començar a neguitejar-me. Que no hi haurà gat amagat i tot ha estat una representació per no emprenyar els ciutadans de l’èpic 1 d’octubre, i una manera d’escapolir-se’n de les represalies de l’Estat?

Avui les alarmes han saltat pels aires. La UE li fa clarament costat a l’Estat i contra els desigs de llibertat de poble de Catalunya, i Rajoy finalment li dona 5 dies al govern de Catalunya per fer marxa enrere abans de procedir a l’aplicació del 155.

Vull pensar que els meus dubtes no tenen fonament, que de veritat hi ha una voluntat d’aprofitar el moment històric. Però un neguit persistent se m’ha instal·lat i se per experiència que aquests neguits, no fonamentats en la raó acostumen a ser més certs que els resultats de l’anàlisi racional.

Tan de bo estiga equivocat.

Amb la ‘Rebel·lió Catalana’ ens trobem en una avinentesa única en els últims 39 anys que depassa en importància la transició del franquisme al regim del 78.

Ha passat 39 anys des del transit a l’estat del 78, gairebé el mateix que va durar el franquisme estricte, i 39 anys després ens trobem de nou al davant d’un altre llindar polític, d’altra “transició” mes semblant al que llavors molts volíem fos un “trencament democràtic amb un procés constituent”.

A diferencia però d’aquell esdeveniment en que tota la població de l’estat es va sentir concernida, aquest per obra i gracia d’uns mitjans de comunicació de part es veu amb una parcialitat asombrosa com a “coses dels catalans” i es veu així perquè ara queda meridiana-ment clar que ni de lluny ens vam deslliurar del franquisme.

Aquests últims 39 anys es poden qualificar sense ambigüitats de post-franquisme. Potser, si que ens deslliurarem EN PART de les estructures franquistes, (l’exercit, la policia, la judicatura i la monarquia romangueres intactes), però de cap manera de la mentalitat, la concepció del poder, i de la naturalesa de l’Estat, per obra i gràcia de les classes que pilotaren la “Modèlica Transició”.

La seua mentalitat ha romàs inalterable. No es estrany pensant ara en com es va produir l’esdeveniment que havia de portar Espanya a construir-se com una democràcia europea homologable.

Com molt be diu Suso del Toro, els estats nació es construeixen des de la “res publica” amb un joc horitzontal de pulsions, convencions consensuades i contrastades i des d’on emergeix una concepció del “Poder just” compartit per tota ,la societat. I d’això el regne d’Espanya en sap ben poc, perquè des de la lògica del poder “per la gràcia de Déu”, els súbdits només tenen el dret dels suplicants com diu el prestigiós filòsof i pensador nord-americà John Rawls, de qui reproduïsc l’escrit següent:

– “Una teoria de la justícia” – “..si hom concep la llei bàsica com a reflex de l’ordre natural i si el sobirà creu que governa per dret diví, aleshores els seus subjectes només tenen el dret dels suplicants…. Una vegada que la societat s’interpreta com un esquema de cooperació entre iguals, les persones afectades per greus injustícies no cal que se sotmetin. De fet, la desobediència civil (i també la objecció de consciència) és uns dels mecanismes estabilitzadors dels sistema constitucional, encara que sigui per definició un mecanisme il·legal”

Aquesta cita encotilla a la percepció els dos conceptes de poder polític, que en aquest moments estan enfrontats a l’Estat Espanyol, atès que Espanya mai no ha deixat de ser un “Reino” i per tant no s’ha produït la necessària transició d’una a l’altra mentalitat política, perquè els seus protagonistes així ho procuraren, la conseqüència es que ara el desencontre es total.

Ferran Sàez Mateu ja avisava que la mentalitat ‘ancian regim’ no només no estava en absolut superada sinó que a més, estava retornant cada cop amb més força.

Les paraules de Rawls són crucials per donar-li sentit i validesa a la desobediència civil que és com s’esta configurant la “la rebel·lió catalana” sobretot a ulls del règim del 78, on els actes de desobediència només son vistos com actes il·legals que mereixen càstig i repressió, molt diferent a com és percep des d’altres sistemes i societats amb més maduresa democràtica.

Tornant a Rawls: “… Amb tot, si la desobediència civil justificada sembla amenaçar la concòrdia civil, la responsabilitat no recau pas en els que protesten sinó en els que, abusant de la seva autoritat i poder, justifiquen aquesta mena d’oposició I és que el fet d’emprar l’aparell coactiu de l’estat per tal de mantenir institucions manifestament injustes és en si mateix una forma de força il·legítima a la qual els homes, quan cal, tenen dret a resistir.”.

Aquestes dues cites exemplifiquen a la perfecció la col·lisió de les dues maneres de concebre al poder polític i el joc democràtic. El problema és que la segona manera d’entendre el poder NOMES es hegemònica en un racó de l’estat. Esta reclosa geogràficament en una petita nació sense estat anomenada Catalunya, mentre que la mentalitat absolutista envernissada de democràcia és àmpliament majoritària a tota la resta de l’Estat.

No és doncs en puritat un problema que només atenga els catalans i als seus drets nacionals però si que es cert que només s’esta vehiculant a través d’aquesta reivindicació, el que fa que molta gent el perceba com aliè als seus interessos.

A diferencia però de l’Estat Espanyol que mai no ha deixat de ser un “REINO” Catalunya per contra, és de forma anòmala, -tot cal dir-ho- una nació, que vol excel·lir-se com a estat, una nació moderna construïda des de dins i amb un nivell de cohesió política sorprenent sobretot atenent que fa més de 300 anys perdé les seues llibertats nacionals, malgrat haver-hi al seu si una greu contaminació del pensament autoritari espanyol, que afecta quasi al 50% de la seua població, per manca de poder polític real al no poder integrar correctament  l’allau immigratori d’altres contrades de l’estat o de països de sud Amèrica.

Espanya per contra es un REINO amb una “Villa i Corte” que li ho vol impedir amb tots els recursos al seu abast.

Un Regne disfressat de monarquia constitucional i feu d’unes elits econòmicament depredadores que ha fet d’Espanya un estat extractiu, en paraules del Nobel en economia Daren Acemoglu, i amb greus dèficits democràtics que abans que després la portaran a la fallida com a Estat.

No és fàcil passar d’una monarquia a una república o a una monarquia constitucional. Recordem que el franquisme va ser una monarquia absoluta, no cal més que observar una moneda de l’època per veure que Franco va ser “Caudillo de España por la gracia de Dios” i que la republicà fou un curt i efímer període de transició situada temporalment entre Alfons XIII i Francisco Franco al que succeí el seu deixeble Juan Carlos I, i la Transició política subsegüent d’un a l’altre, una realització de la classe política franquista en el poder que es va perpetuar a si mateixa i amb ella, la mentalitat que la informava.

Res a veure per exemple amb la transició portuguesa de la revolució dels clavells on si es va superar de veritat el vell estat salazarista i les seues elits, o amb la difícil Revolució francesa o la encara anterior Revolució Gloriosa anglesa mitjançant la qual es desposseí de poder a la Corona que va passar al Parlament. Res d’això a passat mai a l’Estat Espanyol.

Per tant el procés català, es configura com un esdeveniment que ateny a tot l’estat, i on convergeixen un seguit de temes d’importància nuclear:

a) La qualitat democràtica i la concepció del poder que li va annexa.

b) El dret a decidir del pobles i dels ciutadans, del qual el dret a l’autodeterminació és un cas particular,

c) Quina Europa volem i quina hem d’evitar activament,

d) El ben novedós fenomen d’apoderament popular que s’ha produït a Catalunya, -i que es pot qualificar d’inèdit-, perquè ha estat la iniciativa popular des de baix amb els referèndums populars iniciats a Arenys de Munt, el que ha obligats els polítics a fer seua una qüestió que d’altra manera no s’hagués produït, i que el pujolisme havia mantingut a ratlla i en respiració assistida.

e) L’emergència de la vertadera naturalesa de l’Estat Espanyol com “estat extractiu” i l’existència de les “classes extractives” que el modelen i dirigeixen en paraules de Germà Bel,

f) I last but not least, el País Valencià, on resulta cridaner i molt curiós veure com es des de la dreta del PP se’n refereixen una i altra vegada com potencialment una altra Catalunya, malgrat ser un país amb un nosaltres feble i discontinu, amb un no-nom, i malgrat la destrossa perpetrada pel PP al llarg de més de vint anys en tots els ordres, continua fent-los por. No debades ens van dedicar la llei electoral més injusta d’Europa occidental.

Si des de qualsevol sector de la ciutadania espanyola i des de qualsevol racó de la seua geografia, el procés d’alliberament nacional de Catalunya s’hauria de veure com a propi, al País Valencià i a a tots aquells que hi vivim i treballem, ens ateny més principalment per obvies raons de la cultura, llengua, geografia, historia i espoli econòmic des de l’Estat.

L’únic que ens diferencia i allunya es la mentalitat; la majoritàriament espanyola encara al País Valencià, i la pròpia de democràcies més evolucionades a Catalunya, comparativa que per si sola, mereixeria un article a banda.

Concloent: El procés d’autodeterminació català és la clau de volta de la transformació de l’Estat espanyol en el seu conjunt. No hi haurà Republicà espanyola ni modernització del pensament polític espanyol sense la prèvia proclamació de la República catalana.

Robert Mora

Membre del Consell Polític d’Esquerra Valenciana i de la Plataforma pel dret a Decidir

https://www.llibertat.cat/2017/10/la-republica-catalana-la-clau-de-volta-del-canvi-l-estat-espanyol-40147

Robert Mora @RobertMora_

L’altre dia vaig anar a veure el documental “Classe valenta” als cinema Aragó presentat per l’alcalde de València Joan Ribó, sobre la utilització del llenguatge en general i del polític en particular. Un documental molt aconseguit amb magnífiques aportacions de gran qualitat i densitat conceptual.

Una de les reflexions que em van sorgir arran del visionat del documental, va ser l’interrogant sobre com era possible no solament que el PP hagués assolit l’hegemonia política al País Valencià durant 23 anys, sinó més encara com era possible que la seua narració ideològica i nacional sobre el “que i com ser valencians” hagués aplegat un consens tan majoritari entre una gran part de la població del País Valencià i durant tant de temps. No assajaré una resposta concloent però si vull bastir una sèrie de reflexions des d’aquest punt de partida.

Es ben cert que la seua narració no ha estat mai original i s’ha assegut sobre un pòsit ideològic ja present en la renaixença valenciana, això que després de la transició va rebre el nom de blaverisme, tanmateix, el blaverisme polític estricte mai va superar un determinat llindar, molt allunyat de les majories absolutes aconseguides pel PP durant tant de temps.

Una de les possibles raons pot ser la inanitat de l’esquerra present al parlament valencià, que amb una imperícia homèrica mai no va bastir un discurs propi, valencià, inclusiu i capaç de penetrar més enllà del discurs restrictiu i estricte de l’esquerra espanyola adreçat a uns sectors molt determinats . Recordem que com a conseqüència de la llei electoral valenciana del 5% provincial+autonòmic (per cert, encara vigent) i un cop el PP s’engolís Unió Valenciana, les úniques forces presents a les Corts a més del PP eren el PSPV-PSOE, i EUPV. La segona en l’actualitat, en un complex procés que pot portar-la a la desaparició, o a restar residual i/o subsidiaria de Podemos, i la primera ja ben atansada a la llarga marxa vers la marginalitat o desaparició en que està immersa tota la socialdemocràcia europea, des de que va assumir el model econòmic, conceptual i el llenguatge de la dreta, que al remat ha esdevingut en una tornada als inferns del capitalisme salvatge del segle XIX.

Tanmateix, tot i que aquestes raons són raons de pes no expliquen suficientment una hegemonia tan abassegadora del PP.

Si ens atenyem al documental, es posa de manifest que no hi ha color en tant en quant la utilització del llenguatge polític utilitzat pel PP (elaborat pel Think Thank de la FAES) i l’emprat per l’oposició amb pudor a naftalina, i si fem un poc de memòria recordarem com l’única oposició digna d’aquest nom als anys de plom del PP no va provenir de les Corts Valencianes sinó de les instancies de la societat civil, amb dos protagonistes principals inqüestionables: La Universitat i Acció Cultural per si mateixes o com a canalitzadores del món cultural i associatiu. La primera en tant que institució va resistir els atacs del poder polític, la segona per contra va patir seriosos danys econòmics, però es va erigir per això mateix en el simbol de la resisatència a la dreta del PP.

En aquest moment, les línies mestres del discurs estratègic del Govern del Botànic al PP ( que encara és percebut per amples sectors com el poder real al País València), manquen de la coherència i la decisió que seria desitjable i no aconsegueixen articular un discurs en termes prepositius propis, ni en el llenguatge polític emprat, ni en els objectius a assolir, ni tampoc aconsegueixen sortir del bucle negatiu de la crítica a la mala gestió i corrupció a l’anterior govern del PP. L’hegemonia ideològica guanyada pel PP en el cicle polític anterior és encara tan gran que el govern del Botànic no se’n surt del tot de les “frames” dictades pel Partit Popular, i per tant de continuar en aquesta línia acabarà per girar-se-li a la contra.

Urgeix doncs una estratègia al respecte, i el documental esmentat de “Classe valenta” es molt oportú per revisar a fons el missatge polític a emetre. Espere que si més no la força més dinàmica del govern, -Compromís- prenga bona nota i no repetisca errades passades.

Per sortir-se’n d’aquest bucle cal bastir amb urgència un llenguatge propi, situant les necessitats materials i socials de la majoria de la població en el centre de l’activitat política i governamental per descomptat, però també i més important, calen realitzacions concretes de llarg abast que capgiren el joc polític a un marc distint en aquells espais on ja tenim les competències. Esmentaré només tres: 1) Modificació de la llei electoral, objectiu prioritari i emblemàtic d’obligat compliment 2) Creació i posada en funcionament d’una TV valenciana i recuperació d’altres mitjans de comunicació (TV3) i 3) Reforçament de l’ensenyament en valencià (Decret de Plurilingüisme).

Això suposarà cas de fer-se, una redefinició de l’espai i del joc polític en clau valenciana, que descol·locarà el PP que ha construit tota la seua política amb significants semàntics que lliguen, el “ser valencià” amb el “ser espanyol-acastellanat”, amb els menysteniment de les forces extraparlamentàries i/o minoritàries, i amb la utilització depurada d’un llenguatge auto-complaent (“poder valenciano”, i altres d’aquest estil).

Mentre no s’aconseguisca impugnar aquest discurs, continuaran tenint la paella pel mànec.

A més, de proposar un altre imaginari col•lectiu alternatiu que li trenque l’espinada al discurs del PP, i que serà un objectiu a llarg i que no es podrà aconseguir només en el termini d’una legislatura. Cal avançar en la seva construcció social a partir d’interactuar d’una manera solidària i crítica, amb tots els agents de la societat civil que ho comparteixen.

Hi ha altres aspectes de la fragilitat del discurs polític del govern valencià, que deriven de la inestable condició i composició intrínseca del pacte del Botànic. No és el mateix univers simbòlic el del PSOE que el del Podemos o el de Compromís, i al si de Compromís coexisteixen distintes narracions que només harmonitzen des del punt de vista tàctic, però que difereixen dràsticament en el terreny de l’estratègia.

En definitiva, al Govern Valencià sorgit del Pacte del Botànic el més raonable és exigir-li execucions concretes, però cal ser moderats a l’hora de demanar-li una gran coherència ideològica i una narració estratègica consistent a llarg termini.

És important teoritzar aquestes coses perquè tenim la deformació conseqüència d’haver viscut 40 anys sota un sistema dictatorial més altres 40 en una situació anòmala, de deixar-ho tot en mans de “la política”, quan hi ha moltes coses que des de les instàncies de la política senzillament no es poden fer.

Una proposta de construcció social “cívica” difícilment es podrà llançar sense distorsions des de l’àmbit de poder polític, si més no des del que ens ateny. Des d’aquest punt de vista associacions com AC, Escola Valenciana, la PDaD, La Intersindical, El Tempir i altres, a més a més dímportants forces extraparlamentàries que de fet actuen com a agents socials generadors de discurs sociopolític i cultural com ara ERPV i EUPV, tots plegats, col·lectivament tenen la responsabilitat d’anar guanyant terreny en la construcció d’eixe àmbit de valors auto-referencials socials i cívics, que són cabdals per un canvi real i en profunditat. La política, no pot substituir (ni ha de fer-ho) l’acció cívica i associativa. Una societat forta i cohesionada necessita d’aquestes dues instancies. No obstant però, l’única demanda social que s’escolta va adreçada a la “política institucional”.

Com anècdota, en una ocasió una diputada a les Corts Valencianes comentava que allí no parlen de política, prou faena tenen en la lluita diària partidària i en aconseguir uns mínims de realització del programa propi. A la política cal anar pensat i ideologitzat, a més estar en permanent contacte amb la societat, d’una societat dinàmica amb la que interaccionar en les dues direccions. Ens ho contava com una demanda.

Una de les convencions de les democràcies liberals és que els subjectes votem lliurement i de manera consistent i expressem amb nitidesa quin és el nostre interes polític personal de manera integral. Convenció desmentida per la ciència que afirma amb dades en la ma que com a mínim som dues persones, la de l’hemisferi cerebral esquerre narratiu i lògic, i el de l’hemisferi cerebral dret analògic i emocional amb una ampla autonomia de funcionament cadascun d’ells i amb una relació d’ambdós hemisferis no sempre evident ni harmònica. Els resultats doncs de les votacions som com a mínim qüestionables (com en el fons tots sabem), però com que per ara no hem trobat un mètode millor mantenim la convenció ‘com si’ fos la realitat. Per això la extraordinària importància del llenguatge polític.

Per tant, cal anar doncs més lluny en la configuració de la nostra societat i no fiar-ho tot a una decisió puntual d’un dia cada quatre anys. En el terme de moda actual, cal apoderar-nos els 365 dies a l’any, i aquesta feina no la poden fer els nostres representats electes per nosaltres.

El canvi de cicle polític en el que estem immersos pot ser permanent i de llarga durada, o contingent i en quatre anys girar-se la truita. No se li pot demanar doncs al govern del Botànic cap altra cosa que la “execució” concreta d’objectius concrets del seu programa, però si que es visualitze que no caminem en la mateixa direcció que quan governava el PP. I fer-ho si cal despietadament. De cap manera però li podem demanar un discurs social i cívic coherent, des-acomplexat i sense escletxes, perquè entre d’altres coses i com tots sabem, en l’àmbit del poder, qui es mou no surt en la foto.

Més encara si ens trobem amb un govern on conviuen cosmovisions tan diferents com el govern actual. La pregunta recurrent del per què el PP ha monopolitzat durant tant de temps la narració sobre ‘el que i el com‘ ser valencià, i l’hegemonia ideològica assolida, és indefugible, i des de la societat civil i el món de l’associacionisme assumir que es té, que tenim la responsabilitat cívica de construir la societat, respondre a aquest interrogant i bastir un discurs alternatiu.

https://www.llibertat.cat/2017/06/llenguatge-politic-i-societat-civil-38931

L’altre dia en una conversa informal va aparèixer de nou el vell tòpic dels “valencians com a poble moll” subscrit a més a més, per persones de reconeguda trajectòria valencianista i d’esquerra, cosa que em va alertar sobre manera. Ve a tomb doncs en la data de la derrota d’Almansa fer una breu reflexió sobre aquest tòpic.

Sembla que és un tòpic, una queixa recurrent, que ens agrada i sospite que és perquè ens alleuja i ens absol de tenir actituds més reivindicatives.

Quede clar que aquesta ‘mollesa’ inherent de la condició valenciana no es defineix operativament, com tampoc no es concreta que entenem per ‘poble valencià’, atès que enlloc existeix un poble unívoc.

Només cal gratar una mica per veure que en això de la mollesa valenciana l’accent es posa en el fet de no votar a partits valencianistes en sentit ampli, perquè tothom accepta que el dinamisme social, econòmic, iniciativa empresarial i altres característiques d’aquesta mena es prediquen sense cap problema de les persones que habiten el territori comprés entre Vinarós i Oriola.

Els humans vivim en el llenguatge, la nostra percepció del món és produeix a través del llenguatge, i per tant descriure’ns d’una o altra manera té una incidència immediata respecte de comportar-nos d’una o altra manera. Fixem-nos-en que això de la ‘mollesa valenciana’ en realitat i de manera tàcita és predica en referència a la nostra relació amb Espanya. Probablement per això una gran part de la població es sent molt còmoda amb això d’ofrenar glòries a Espanya; ja se sap això que quan no pugues vèncer el teu enemic uneix-te a ell i si pot ser ‘sigues ell’. Tanmateix, hi ha un matis que se’ns escapa, al respecte, fins i tot als més entusiasticament ofrenadors, perquè quan s’ofereixen glories a Espanya, d’una manera subliminal s’esta acceptant que ‘Espanya és l’altre. I si Espanya és l’altre, resulta que els valencians no som, Espanya, no som espanyols en bona lógica discursiva.

Segons el filòsof Yuval Noah, allò que va fer que l’especie Sapiens la dominant sobre la resta d’espècies humanes (Neandertals, Erectus, etc.) va ser una ‘revolució cognitiva’ consistent en la capacitat de crear de mites, religions i ideologies, a les que adherir-se col·lectivament, i que els hi va permetre superar el llindar de grup de 150-200 individus, i crear ciutats, nacions, civilitzacions i imperis basades en determinades narracions i així, anorrear a la resta d’espècies humanes i dominar la natura.

La ‘narració’ doncs, que el ‘poble’ valencià s’atribuïsca col·lectivament, no te res de trivial, ans al contrari és de primera importància, raó per la qual és arribat el moment de veure’ns de manera substantiva i auto centrada rebutjant de pla descripcions externes interessades. Sobretot si tenim en compte que a aquest poble “tan moll” va presentar una resistència tan aferrissada durant la guerra de Successió que gairebé entre un 7-10% de la seua població va ser exterminada físicament, i Xàtiva, la segona ciutat del Regne, a poca distancia de València va ser socarrada fins els ciments, una resistència que avui commemorem que res te a veure amb la mollesa i la submissió que es predica de manera tòpica sobre la condició valenciana.

Sense necessitat d’anar-hi tan lluny, el País Valencià durant la Transició va patir l’agressió per part de les clavegueres de l’estat més bèstia en la història moderna, la mal denominada “Batalla de València” cosa que no s’adiu amb la pretesa mollesa i que va anar acompanyada del bloqueig a l’accés a l’autonomia per l’article 143 (les autonomies polítiques de primera), i de la imposicó de la llei electoral mes injusta de l’estat, per què així els partits espanyols constitucionalistes i monarquics tingueren i mantingueren una estricta hegemonia i control sobre el país dels valencians.

La història no és altra cosa que les modificacions i modulacions de les distintes narracions col·lectives, a les que les distintes col·lectivitats humanes s’atansen i les interaccions que entre elles es donen, per això cal que llencem ja al femer de la història el seguit de tòpics negatius, (el ‘menfotisme valencià’, ‘el poble valencià moll’, ‘el pensat i fet’ i l’indigne i humiliant ofrenarisme de l’himne etc.) amb els que alguns s’entesten en dedicar-nos, perquè si hi ha alguna cosa no opinable és que en apenes 50 anys, el fusterianisme polític a passat de ser un cenacle d’il·luminats a la narració política i ideològica més potent i amb més càrrega de futur del moment, i que a més porta camí de convertir-se en hegemònica en un temps record després de resistir durant gairebé 40 anys en les condicions polítiques més adverses. Tot un record per un poble moll!

Cal que d’una vegada entenguem que aquesta és una sofisticada i molt opaca a la cosciència manifestació d’autoodi que afecta fins i tot a aquelles capes socials que es creuen deslliurades dels prejudicis a l’us.

La qüestió dels PGE, el paper de l’esquerra en general i de la sobiranista en particular, i la peculiar estructura de l’estat espanyol (extractiva amb criteris territorials) posada de manifest per eixe “test de Rorschach” que és el destarifo de Corredor mediterrani-central passant per Madrid, són altres temes de gran importància pel 25 d’abril d’enguany que esperem a tenir ocasió de discutir en properes ocasions.

http://www.peldretadecidir.cat/index.php/item/763-25-d-abril-de-2017-sobre-la-mollesa-dels-valencians-per-robert-mora

https://www.diarilaveu.com/apunt/73561/25-dabril-de-2017-sobre-la-mollesa-dels-valencians#.WRAP1qKbNo9.twitter

http://www.levante-emv.com/opinion/2017/05/05/25-dabril-mollesa-dels-valencians/1562582.html

Una generación con esto? Por dios que cansinez entonces…
Y te repito, la demanda puede ser democrática, pero tenemos la constitución que tenemos. O se hace con el acuerdo del estado español o se hace por la fuerza. No hay mas vías, nunca las ha habido, ni las va ha haber.
Pero vamos, este circo, ya verás, ni independencia ni nada, os van a tener una década con el teatrillo, divididos, distraídos y haciendo el pardillo y se quedará todo en unas concesiones económicas justitas de las que pueda chupar la oligarquia catalana.
Entonces os daréis cuenta de la cantidad de energía y tiempo que habéis gastado en ese mensajes vacío de la independencia.

M’admira la teua clarividència.
Igual és per l’edat, però eixa afirmació rotunda que fas de “No hay mas vías, nunca las ha habido, ni las va ha haber” no puc subscriure-la.

El meu avi no va anar a la guerra de Cuba perquè son pare era un home de possibles li va pagar un home que va anar per ell per defensar una terra que SEMPRE seria espanyola (eixe SEMPRE va durar un bufit); al batxiller vaig estudiar les provincies “espanyoles” d’Africa de Guinea Ecuatorial i les illes Fernando Po, Annobey i Corisco, el Sidi Ifni i el Sàhara Occidental, i pocs anys després vaig veure un referèndum d’autodeterminació de la “provincia espanyola” de Guinea Ecuatorial que conculcava 5 ó 6 Leyes Fundamentales del Reino, vaig veure l’entrega de la “provincia espanyola” del Sàhara Occidental a Marroc i la guerra -perduda i on on va participar la gent de la meua quinta – del Sidi Ifni. Vaig veure com s’enfonsaven “Los principios fundamentales del Movimiento Nacional i Las Leyes del Reino” i la seua substitució per una Constitució bastant presentable, (sobretot comparada amb Los Principios i Las Leyes), i el transit d’un estat centralista on es parlava “espanyol” i “dialectos” a l’Estat de les autonomies i la cooficialitat de les diverses llengües de l’estat ‘de especial proteccion’ segon la Constitució…

Tot això, per no parlar de la reunificació alemana, la caiguda de la URSS i l’emergencia dels estats bàltics, caucàsics i asiàtics, la dissolució de Iugoslàvia i Txecoslovàquia, la fi del apartheid en Rhodèsia (l’actual Zimbabwe), Sud-àfrica i estats satel·lits, i l’enfonsament definitiu del règim segregacionista dels estats del sud d’EEUU, els referèndums de Quebec i Escòcia, i això per no parlar del món anterior i posterior a la 1ª guerra mundial etc.etc.etc.
A diferència teua jo no estic segur que fracasse la revolta catalana i que es fasa efectiva l’aparició d’una República catalana, però tampoc estic segur del contrari. En eixe aspecte sóc més modest que tu.

Del que si estic segur, es que si hi ha una constant a la història és el canvi, i també estic segur que quan hi ha una massa social suficient els canvis són imparables, i eixa Constitució que a tu et sembla immutable POT esdevenir paper mullat d’un dia a un altre. Quan les avantguardes arriben al llindar del 30% (una altra llei validada per les ciències socials) els canvis són inevitables i a Catalunya eixe llindar s’ha superat amb escreix.

A mi el qui em sembla que està en un atzucac, és precisament l’estat espanyol, no Catalunya. L’Estat espanyol està presoner de la seua narració, es troba entre l’espasa i la pared, i no pot obrir la caixa de Pandora d’un Referèndum pactat, amb la qual cosa jo crec que al remat es sentirien alleujats si finalment Catalunya fes una DUI. En aquests moments jo crec que VOLDRIEN poder pactar un Referèndum, però la seua narració centenaria de la España Una i castellana els ho impedeix.
Per cert, a mi no van a tenir-me “una década con el teatrillo, divididos, distraídos y haciendo el pardillo”, això en tot cas serà a tu. Jo sóc valencià i els meus problemes polítics són d’una altra naturalesa, com per exemple deixar de banda la anòmica denominació de Comunitat Valenciana per substitui-la per la de País Valencià, perquè qualsevol territori amb un Poble, Història i Cultura pròpies es pot denominar “País”. Llegim els diccionaris.

Això si, el que et puc dir amb seguretat és que si creus que perquè frustren el referèndum la qüestió va a quedar resolta, ahi si que t’enganyes de totes totes. L’única manera de resoldre els problemes és reconèixer la seua existència, i l’Estat espanyol porta arrossegant des del bell inici de la seua aparició com Estat-Nació a les Corts de Cadis el problema de la plurinacionalitat de l’estat cada cop més enverinada.

Durant tot el segle XX des de Cambó a Pujol això que sempre s’anomenat “nacionalisme català” -sense ser-ho-, des de Catalunya (però trambé tímidament des d’altres territoris) se li va estar proposant a Espanya un altre model d’Estat més semblant al de Holanda, Bèlgica, Regne Unit o Confederació Helvètica, fins que al remat s’ha produït l’esclat independentista canviant dremàtica i definitivament les regles de joc.

El que si està clar, es a quin costat de la ratlla et posiciones. També està clar el meu.
Be llogarem cadira i veurem com van les coses, i no dubte que espectacle i del bo! tenim per una estona.

Els precedents immediats del fenomen mediàtic-polític de moda, “Podemos/Podem” es troben al moviment 15 M, que com recordarem va ser un moviment espontani de protesta, difús, inarticulat i mancat de direcció ideològica des de bon començament. Mancança que va durar fins les seues acaballes,malgrat els intents de donar-li una certa cohesió, recorrent a referents humans i polítics com el de Julio Anguita i Jose Luis Sampedro i amb el rerefons fundacional del pensador, escriptor, diplomàtic i resistent franc-alemany Stéphane Hessel de qui va prendre el nom : “Els indignats”.
Perquè això era el moviment 15M. Un moviment d’indignats, sense projecte i sense objectiu.
Cap d’aquests intents va reeixir per l’extrema heterogeneïtat i manca d’objectius del moviment de masses. De fet el perill de ser instrumentalitzat per l’extrema dreta va existir, i si no va ocórrer va ser degut ha l’extrema debilitat ideològica de la dreta espanyola que es mou en paràmetres molt antics i primaris.
El 15M va ser un crit de protesta de milers de JASP’S que fins eixe moment en la seua majoria no s’havien interessat per la política, i per tant majoritàriament, pertanyents al gruix de població abstencionista, i/o votant de PP i PSOE o a tot estirar IU. Justament indignats perquè les seues expectatives -justes i justificades- d’esdevenir l’elit social, o simplement aconseguir un treball digne es veien brutalment frustrades.
Per aquest sector de l’electorat, (abstencionistes i votants del PP i PSOE),  la resta del ventall polític es transparent o opac, i és en per tant majoritàriament espanyolista també , o sent més precís simplement “espanyol”. No calia més que fer una volta per les places ocupades a València, Barcelona, Palma, Bilbao o Corunya per adonar-se’n d’aquest fet, absolutament evident.
Si fem una repassada del clima polític d’aleshores -i per tant el “perol” on es va coure el 15M-, ens trobem que els missatges prevalent que corrien per les xarxes eren de l’estil de:
“Tots els polítics són iguals”,
“Tots els polítics van al seu interes”
“Tots els polítics són uns deshonrats”
“Tots els polítics són uns lladres”
“PP i PSOE són iguals,
“No hi ha cap diferència entre la dreta i l’esquerra, tots són iguals”, etc., i variacions sobre el tema en totes les combinacions possibles.
Recordem que d’eixa època es l’acrònim “PPSOE”.
No cal dir que aquest missatge era -i continua sent- d’un perill extrem perquè li feia de manera tàcita una esmena a la totalitat a la política no només representativa, sinó d’una manera insidiosa també i sobretot PARTICIPATIVA, si fa no fa una mena de actualització i posada al dia de l’antic discurs anti politica de tall franquista de l’estil: “partitocracia”, “libertad o libertinaje”, “haga usted como yo y no se meta en política”, etc…”.
Naturalment qui defensaven aquesta impugnació a “la política”amb més entusiasme, era la gent de dreta i d’extrema dreta foren o no conscients del fet de ser-ho, però l’hegemonia del discurs tenia tal força i era de tal magnitud que arrossegava a persones d’esquerres que havien estat políticament actives i compromeses, fins al punt que sense ni adonar-se’n els eslògans anaven convertint-se en mantres indiscutibles.
Era també el moment en que UPyD i Ciutadans, dos partits ultra espanyolistes nascuts com a reacció al nacionalisme basc i català respectivament, i que es reclamaven regeneracionistes, crítics amb el PP i el PSOE i més enllà del vell l’eix dreta esquerra, sortien de la minoria d’edat i es perfilaven com forces polítiques amb futur.
Que ha canviat per a que aquest discurs ideològic impugnador de les ideologies, i aquest clima polític haja quedat obsolet fins a la quasi total desaparició?
Doncs ha passat “PODEMOS”.

Un grup de joves professors de ciència política, transformen i reformulen el discurs de la següent manera: “TOTS ELS POLÍTICS SÓN IGUALS”, etc., en: “LA CASTA”: ELS POLÍTICS DE LA CASTA.
De sobte la generalització negativitzadora sobre la política a traves dels seus subjectes pren forma en quelcom més concret “La Casta”. Poc importa que el terme s’utilitze sense control, sense operativitzar i sense definir l’objecte que pretén designar. Es a dir la “CASTA” es allò que subjectivament hom vulga entendre que és. Una gran diferència respecte de l’esquerra marxista on les classes antagoniques i subjectes del procés dinàmic de la historia estaven perfectament definides: “burgesia i proletariat”: propietaris dels mitjans de producció capitaista per un cantó i generadors de la plusvàlua  per l’altre.
Tanmateix, funciona perquè dona la sensació que ja hi ha un objecte a atacar, a superar i a neutralitzar.

També reformulen l’afirmació: el “PP i PSOE són iguals, (recordem això de” PP i PSOE la mateixa merda són”), “no hi ha diferència entre la dreta i l’esquerra”, o “tots són iguals”, etc., en: la substitució de l’eix DRETA-ESQUERRA per un nou “eix DALT-BAIX.
I sorprenentment, també funciona!. El fet que hom no sàpiga exactament a que es refereix, no li treu efectivitat. Algú ho sabrà!! Els de “baix” ja no són els obrers “explotats” sino una massa indefinida on cap qualsevol cosa. A semblança del totum revolutum representat pel 15 M
La fal·làcia és de tamany natural, perquè DALT poden estar els teus amics o els teus enemics ideològics,però funciona. Amb aquesta eliminació, ja es poden adreçar tant a gent de dreta com a gent d’esquerra, tant a votants del PSOE/IU com a votants del PP/UPYD/C’S.
És més amb aquest artefacte ideològic eliminen les auto “identitats de dreta i esquerra”  (perquè la qüestió identitària va més enllà de les identitats nacionals) d’una tacada, atès que hi ha qui ha assolit una identitat d’esquerra o de dreta i és ONTOLÒGICAMENT de dreta o d’esquerra, exactament igual com un altre és “català, basc, espanyol o francés”. Es considera l’adcripció a l’eix dreta-esquerra conceptualment idèntic a l’eix nacional, i no un eix flexible on hom puga moure’s lliurement depenent de la situacio política.

I aquí entrem en altra modificació substantiva d’un nou eix. PODEMOS ja no parla d’EXPLOTADORS I EXPLOTATS, sinó d’OPRESSORS I OPRIMITS, que aparentment sembla que s’adrece als mateixos subjectes històrics que l’esquerra de matriu  marxista, però que només és això, aparença, perquè en virtud de l’eix DALT BAIX poden adreçar-se a una multiplicitat de grups identitaris on l'”OPRESSOR” no és necessariament un “EXPLOTADOR”: Homes versus dones, heterosdexuals versus LGTBIQ+, blancs versus negres, (gitanos, indígenes, i en general diferents col·lectius ètnics, etc), occidentals versus no occidentals, humans versus animals, i obviament també empresaris versus treballadors (que no obrers), però només com un cas més de l’eix DALT-BAIX.

Es a dir, dinamiten els subjectes historics tradicionals bassats en l’explotacio eonòmica substituin-los per un una multiplicitat de subjectes polítics bassats en l’identitarisme més subjectiu i arbitrari que poden dinamitar l’ordre social en el que ens movem des de fa segles.

Com podem veure Podemos és una reformulació postmoderna i post-marxista on el seu objectiu final pot ser el capgirament de l’ordre social de la civilització occidental.

Açò els permet accedir per igual en teoria als vots de gent, tant la que s’autoidentifica de dreta com la que s’autoidentifica d’esquerra.
Apareix a més un nou eix: CORRUPCIO/OPACITAT–DECENCIA/TRANSPARENCIA.
Que no siga en puritat un eix polític sinó una exigència democràtica i jurídica d’obligat compliment tampoc evita que funcione. I molt be per cert, cal no oblidar, que es cavalca sobre sobre una ona de corrupció política magnificada, i per tant una identificació en els termes descrits te una acollida positiva assegurada.
Finalment i per arrodonir el discurs marcant una diferenciació substantiva entre el que PODEMOS proposa i el que proposa tota la resta, encunyen un nou concepte, tan evanescent com els anteriors però que cala profundament: NOVA POLÍTICA front a la VELLA POLÍTICA.
Són bons! És nota que són uns professionals.
Al transformar el discurs antipolítica en un discurs ideològic nou ben articulat i ben argumentat amb reminiscències esquerranoses, desactiven el discurs anti ideològic, i deixen a la UPyD i Ciutadans que ja havien esbossat alguna cosa pareguda sense discurs propi a excepció clar està, del seu ultra espanyolisme, parany en el que PODEMOS no cau.
En aquest terreny PODEMOS astutament,  defuig prendre posició. Refugiar-se en la democràcia radical, en el reconeixement formal i acadèmic del dret d’autodeterminació sense comprometre’s a res més li resulta el més còmode. No genera rebuig per una banda, és refugia en la identitat nacional per defecte (l’espanyola) i, amb el reconeixement formal i acadèmic del dret d’autodeterminació ja el situa en “democràcia” molt per davant del PSOE i anys llum del PP/UPYD/C’s.
Quan arribe l’hora d’acarar el tema ja recorreran a les maganxes conceptuals necessàries, que de ben segur en tenen un fum, de bestreta però ells situen a la democràcia i la voluntat popular impecablement com el fil d’Ariadna del seu quefer polític.
A més, PODEMOS treballa sobre un material previ -d’on saben positivament que va a pouar-, on aquest eix ni tan sol s’ha modulat: el 15M de “Los indignados” , (el representant valencià ja ha estat molt explicit afirmant que ell està “por el asalto de la plaza publica y no por reabrir debates identitarios” , nacionals per suposat,  perquè de la resta n’obren una fotracada, i treballa des d’una identificació nacional molt concreta: Madrid.

De les tres variants principals de nacionalisme espanyol, PODEMOS parteix de la variant madrilenya, la més políticament acabada, i a la que pertanyen el nucli dur del partit, atès que entenent a Espanya com el Regne de Castella eixamplat ens trobem amb : a) l’espanya castellana, b) l’espanya NO castellana (no és idèntic un espanyol de Toledo que un espanyol de Barcelona o València i això ho sap qualsevol que hi haja viscut les dues realitats) i c) i Madrid com a magna creació, suport i cristal·lització de l’espanyolitat política.
A l’hora de vendre el producte, tots coneixem com a anat. La monòtona oferta espanyola televisiva deixa un buit de negoci per l’orfe sector “progre” que un senyor molt de dreta però amb ull pel negoci converteix en “LA SEXTA” que amb un parell de bons fitxatges es converteix en la TV de referència pel televident progre que dissortadament no te cap més on pondre.
Un d’aquests fitxatges és un jove, intel·ligent i educat professor de ciència política (Pablo Iglesias) que setmana rere setmana articula un discurs polític i ètic molt acabat, desarma no només amb arguments sinó també amb actituds als habituals energúmens de les tertúlies televisives i comença a vendre el producte, un producte que al no tindre encara una organització política darrere, no genera suspicàcies, fins que de la nit al matí apareix PODEMOS, es presenta a les eleccions europees i d’una tacada aconsegueix 5 diputats al Parlament Europeu, un partit nou de trinca, nova marca,  nou discurs, (cuit curosament als mitjans de comunicació “progres”), nou referent, nou lider,  i deixant als peus dels cavalls a PP, PSOE IU i sense discurs creïble a UpyD/Ciutadans.

Perquè no ho oblidem, PODEMOS rep tan vot del PP com del PSOE.

Cal reconèixer’ls dues coses: a) Com a gran mèrit: haver acabat amb el discurs antipolítica de la vella dreta espanyola d’origen absolutista, i b) que a diferència dels altres dos partits amb una arquitectura ideològica semblant, UPyD i Ciutadans, PODEMOS genera un discurs ideològic ambigu, però ben acollit per l’esquerra social que no genera rebuig,  mentre que la ‘UPyD’ és un fillol bord del PSOE empeltat del post franquisme de Fernando Savater i l’Associació de víctimes del terrorisme, i ‘Ciutadans’, un fillol bord del PP, on el seu líder Albert Rivera va militar fins 3 mesos abans de fundar el partit, i amb un passat a l’extrema dreta espanyola.
Queda per explicitar l’existència d’un últim eix polític, atès que els anteriorment esmentats són de naturalesa estructurals -arquitectònics del partit- sobre els quals edificar el discurs programàtic i polític.
Per això els cal un altre més estrictament polític sobre el qual edificar tota la argumentació programàtica i política. Em referisc a l’eix “CONTINUÏTAT POLÍTICA-TRENCAMENT DEMOCRÀTIC”. No insistiré sobre aquest eix per ser el més explicit de tots.
Aquesta és la gran aportació política de PODEMOS, la que realment l’ha catapultat al capdavant de la resta de forces progressistes i d’esquerres. La seua aposta “sense ambigüitats per finir el règim dinàstic del 78″, nascut d’una Transició tutelada pel franquisme. Les cometes són intencionades, perquè una tasca com aquesta precisa de la col·laboració sense embuts de totes les forces realment transformadores de l’estat…majoritàriament sobiranistes catalanes, basques, galegues valencianes i balears; atès que sense posar en qüestió de manera radical l’eix nacional, tenen molt poques probabilitats de sortir-se’n i si moltes de ser engolits pel mostre de l’Estat, i tenint en compte per l’altra banda,  que la col·laboració amb aquestes forces, li obriria les portes de l’infern de la caverna espanyola.

La pregunta es: Fins on arribarà, quin recorregut tindrà un discurs ideològic tan fal·laç? Quina serà la seua pràxi política? Serà absorbit pel PSOE, o impossarà una nova manera d’entendfre la política?
Restarem a l’aguait.

Una acadèmia no pot dependre del poder polític. Constatació que en el món contemporani sembla ociosa i sense sentit. Tanmateix en el País dels Valencians que sembla la cort dels miracles és una realitat a l’any 2014.

Aquesta és una situació pròpia de la edat mitjana, abans de la enciclopèdia el segle de les llums i de l’aparició del mètode científic quan “la veritat” la dictava l’església i el poder reial; Quan Galileu es va obligar a desdir-se de la seua teoria per manament de l’església.

És potser un cas únic en el món contemporani. Una anomalia que no podem seguir consentint.

Que estiguem o no d’acord amb el dictamen del Consell Jurídic Consultiu (CJC) obligant a l’AVL a modificar la seua definició del “valencià” i la seua equiparació amb la llengua catalana, és irrellevant. Tant podia haver dictaminat favorablement com en contra, però si ho ha fet en contra serà perquè hi ha arguments jurídics que avalen la sentència i que els profans no entenem.

El que si es clar i rellevant, es que aquest dictamen no s’até a un criteri de caràcter científic sinó a una definició jurídica. La existent a l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana sobre la llengua dels valencians.

Per tant no podien fer cap altra cosa que referir-se al que diu el text de referència.

Si a l’Estatut estigues escrit que els“burros volen”i al Diccionari Normatiu Valencià (DNV) els burros es definiren com animals terrestres de quatre potes sense capacitat per enlairar-se, el CJC s’hauria d’atenir a la lletra de l’Estatut i obligar a l’AVL a modificar la seua definició del que es un “burro”, incloent-lo en la categoria de les aus.

És un autèntic despropòsit que ens portarà a a veritables atzucacs cada cop mes surrealistes, que pel camí neurotitzaran i crisparan a la societat valenciana en compte de fer d’organisme regulador i emissor de normes de convivència.
No podem seguir consentint que un ens científic i acadèmic tinga que retre contes ni a les “sagrades escriptures”, ni a l’Estatut(et) d’Autonomia de la Comunitat Valenciana text contingent i gens sagrat, sinó a la comunitat científica i la romanística internacional, a l’únic món al que l’AVL es deu.

Simplement no ens aprofita una Acadèmia d’aquestes característiques. Una acadèmia sense autonomia científica no és una acadèmia, serà una altra cosa però no una acadèmia. Denominar-la així és una contradicció en si mateixa.

La curta volada intel·lectual d’aquest (PP) Partit Podrit els farà destruir un instrument que ells mateixos van construir per sortir de l’atzucac en que es trobaven ficats per la seua aliança amb un monstre anomenat Unió Valenciana.

Desautoritzen a l’organisme al que el Parlament Valencià ha reconegut la potestat en allò que fa referència a la llengua, obrint una crisi institucional de conseqüències imprevisibles. Aquesta cosa passa precisament per la doble i paradoxal dependència que l’AVL té, per una banda del poder polític, que la encotilla, i per l’altra per la seua suposada autonomia científica i filològica respecte a les qüestions referents a la llengua dels valencians. Per això i per la proverbial incapacitat d’un president de la Generalitat que ja no es creu ningú, ni tan sol al seu propi partit.

L’AVL no es pot doblegar a criteris polítics sense caure en el desprestigi més absolut. Fins ara malgrat les seues estranyes dependències, la seua trajectòria havia estat digna aconseguint pel camí acabar amb el conflicte lingüístic, l’adhesió social i la respectabilitat dins el món acadèmic i universitari, però si ara per pressions polítiques acaba modificant la definició de “valencià” el ridícul i el desprestigi més absolut li cauran damunt.

Qui va a respectar un ens normatiu al que quatre indocumentats obliguen a modificar una definició!?

Obren una crisi de greus conseqüències que se’ls pot endur per la claveguera de la història.

No és cap secret que estan a punt de perdre el poder, i sembla ser que confien retenir-lo revifant el monstre que en el seu dia es van engolir, sense adonar-se’n que si més no poden salvar els mobles comportant-se amb dignitat i eficàcia el que els resta de legislatura.
La malaptesa d’Alberto Fabra com a president de la Generalitat sembla no tenir límits, perquè amb operacions com aquesta l’abisme se’ls obrirà sota els peus, potser no immediatament, perquè els canvis socials i polítics son lents, però si a mitjà termini. L’errada es de dimensions homèriques i sumada al tancament de la RTVV situa el seu govern a la vora del penya-segat.
Una última reflexió:

L’única cosa de valor que pot fer l’AVL , l’únic important, és mantenir-se ferma en la definició, tot l’estrambòtica que vulguem, però que deixa clara DE FORMA JURÍDICA I PER TANT AMB CONSEQÜÈNCIES LEGALS la unitat de la llengua que es parla des de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I és important perquè l’AVL forma part del Parlament Valencià que li atribueix la potestat en qüestions de llengua. Només per aquesta definició ha pagat la pena la seua existència, i per la mateixa raó, si s’arronsa davant les pressions polítiques perdrà eixa raó d’existir. 

Jo tinc un dubte…De veritat el PSOE esta a favor de la definició o ho fa amb la boca xicoteta? No perdem de vista que en eixos negocis no té cap diferència política amb el PP.
Diccionaris ja en tenim un fum i tots bons.

Amb les degudes distancies aquest dictamen es de la mateixa naturalesa que la del Constitucional respecte l’Estatut Català, que va desfermar el procés d’independència que avui viu el Principat de Catalunya, o la malaguanyada Llei de Partits que ha tingut l’efecte contrari al pretés en el seu dia, unint a tot el ventall nacionalista basc.

A saber :La llei entesa com a tallafoc de la democràcia i la veritat científica.

Intentaran posar-li portes al camp però ja no estem a l’època de Galileo Galilei i no ho aconseguiran.

El que si aconseguiran es fer-nos patir a tots i crispar la societat.

De bestreta, l’enfrontament amb les institucions universitàries ja està servida.

15.01.14

L’actual crisi econòmica està polaritzant la societat i eliminant la classe mitjana, la que suporta “la democràcia”, amb la qual cosa s’estan posant les bases de la ruïna política del mateix PP (i també el PSOE). La classe mitjana, PORUGA per naturalesa i conservadora per excel·lència està despareguent, i la seua desaparició està obrint la porta al feixisme i l’extrema esquerra revolucionaria, això si més no es que la història ens ensenya.

La classe mitjana és poruga perquè a diferència de les classes populars que tenen poc a perdre ella té a perdre el poc que té, per definició precari, i a diferencia de les classes altres no te el ronyó ben cobert per estar-hi tranquil·la al davant dels daltabaixos socioeconòmics. No utilitze el terme conservadora com a sinònim de dreta tot i que sovint coincideixen, és a dir la denominació no pretén ser pejorativa, sinó descriptiva. La classe mitjana és la “garant” del sistema democràtic, i els canvis socials que ha motivat han anat sempre en la direcció del manteniment de l’estabilitat.

Hi ha una dada interessant que ho posa de manifest: no ha existit des de la segona guerra mundial cap conflicte bèl·lic entre dues democràcies parlamentaries de “debò”.

És en definitiva el pal de paller de la democràcia liberal i per això resulta tan inquietant la seua desaparició. La classe mitjana es “conservadora” com sinònim de “no aventurera” per aixo dona estabilitat a l’estat.

Un exemple paradoxal el trobem en la classe mitjana catalana, ara està ubicada en la centralitat independentista, atès que ara es mes aventurat romandre a Espanya que no apostar per un estat propi. Tanmateix i per altra banda, el “gran capital sense pàtria”, “l’alta burgesia” o les “classes extractives” (tres formes de dir el mateix) amb seu social a Madrid però amb domicili a Barcelona, València, Corunya Sevilla o Bilbao es unionista. El seu aparell de poder es l’Estat Espanyol.

Ara be, cal no esparverar-se, perquè aquest fenomen d’aixafament de la classe mitjana no es cap cosa original sinó que es una constant de TOTES les crisis econòmics . Va passar a Europa després de la primera guerra mundial en Alemanya que va desembocar en el nazisme i la segona gran guerra, i altre cop després de la 2ª guerra mundial de la que va sortir amb l’ajut americà,  i a EEUU en la gran depressió per esmentar només les més importants i dos països importants.

El rellevant però es: L’estructura econòmica i política del país permet que aquesta classe mitjana es refaça? A l’Alemanya va ser possible després de la 2ª guerra mundial, perquè l’entramat econòmic representat pel pla Marshall ho va permetre, i per altra part perquè la cultura industrial de la població, i una societat societat civil ben organitzada amb líders polítics solvents i partits polítics eficaços, van optimitzar la ajuda econòmica.
I als EEUU quelcom paregut.

A Espanya però, els desequilibris econòmics en la estructura productiva són brutals però ho es sobretot l’existència d’una crisi POLÍTICA DE ENORMES DIMENSIONS que acompanyada d’un enorme desprestigi de institucions i líders resulta el més preocupant el que fa molt difícil pilotar una recuperació d’una crisi de l’envergadura com la que estem vivint.

Ho posa de manifest la descomposició apressada de la Monarquia la utilització de la Constitució com a trinxera per aturar legítimes demandes populars i necessaris canvis socials i per descomptat, la manca de cintura de l’executiu espanyol del PP (i de un PSOE zombi convertit en marca blanca de la dreta), al davant de Catalunya i el País Basc, per esmentar només el més cridaner: El problema territorial de l’Estat Espanyol.

Compromís es una força política que va nàixer en estat de gràcia; la va encertar!. 
Ara ens agrada molt dir que Compromís es quelcom més que la suma de les forces que componen la coalició, però eixe és el projecte, no la realitat. 
La realitat es que la Coalició pivota al voltant del BNV i de IdPV amb l’important l’afegit de Els Verds Esquerra Ecologista. I que els discursos distints “emulsionats”, ben amanits i combinats han encertat a col·locar en el mercat un projecte polític nou i disatint. 

Però les barreges de coses diferents poden fer-se malbé com qualssevol maonesa, com qualssevol emulsió; Eixos DOS discursos han parit un discurs nou i diferent i més potent que la suma d’ambdós, però que ningú no tinga dubtes; per separat cap dels dos arribarà a rams de beneir:IdPV pot tenir un resultat exitós i fulgurant però efímer abans de convertir-se de nou en el que era abans “el corrent nacionalista d‘EUPV“. 

Si hi ha algú que pense que pot reeixir sense la xarxa de intendència que te EUPV o el BLOC està somniant truites. A més a hores de ara, IdPV ni tan sol li resultaria d’utilitat a EUPV que ja està bastint de nou un discurs semblant intern a la organització per la qual cosa el seu preu de mercat acabaria en el no res. Tanmateix el seu discurs afegit al del BLOC si que es un valor afegit per a tots dos. 

IdPV faria be no oblidant que es la implantació del BLOC aconseguida al llarg de trenta anys de treball esgotador al llarg i ample del País qui forneix una estructura sense la qual el Compromís no és res.

El BLOC faria be no oblidant que es l’afegit de IdPV el que ha fet que el seu discurs faça un salt qualitatiu i arribe a amples capes de la població a les quals abans no arribava

No oblidem -perquè i ha qui ho oblida fàcilment o FINS I TOT valora com negatiu- que el perfil més moderat del BLOC es d’una utilitat tremenda pel resultat final de Compromís, perquè resulta que en aquest País Valencià NO tothom és d’esquerra, com tampoc, no tothom s’emociona amb els útils “happenings” mediàtics, i menys encara ara que ja no hi ha una RTVV per a recollir-los. 

Malament si anem, millor dit si van, amb OPES hostils i amenaces oportunistes, perquè aquestes coses no s’obliden sinó que van quedant a la recambra i enverinant la vida de les organitzacions en forma de memorials de greuges que abans o després surten a la llum. 

Compte també amb prendre’s massa seriosament a un mateix, sia qui sia perquè sovint l’èxit personal es només circumstancial. Caldrà tenir molt i molt present que el discurs IdPV es prevalent entre l’electorat urbà més castellanitzat però no tant en comarques i a la inversa.
Cal doncs, que les dues forces facen una cura d’humilitat.