BASTIM L’ALTERNATIVA (Quina, a què)

Només canviant la manera de fer les coses s’aconsegueixen resultats diferents, i viceversa intentar aconseguir distints resultats utilitzant les mateixes eines i els mateixos procediments ens porta a obtenir els mateixos i frustrants resultats indesitjats.

Aquesta frase (atribuida a Albert Einstein) amb aquesta o distinta formulació, es repeteix sovint aplicada a l’acció política, mai però no l’he escoltada predicada al comportament electoral, i tanmateix els electors cometen/m l’errada de donar una i altra vegada el vot als mateixos partits dels que s’hem estat queixant repetidament.

Res pot esperar-se si hom continua votant els mateixos partits amb els mateixos interessos i fins i tot amb les mateixes persones responsables al capdavant-

Sobta la reiteració d’aquest comportament, però la raó es troba a les tècniques de manipulació electoral, molt ben estudiades i millor aplicades pels grans partits del sistema amb grans recursos econòmics i mediàtics.

Simplement deixant per l’últim tram de la legislatura les mesures mes demagogicament populars, combinant-les amb una adequada dosi de por ben dosificada amb el missatge subliminal o explicit que ve el llop, voteu-nos a nosaltres o serà pitjor i us penedireu s’aconsegueix fer un tomb electoral el suficientment gran per que les forces de l’status quo revaliden la seua dominància amb el vist i plau de fins i tot un elevat contingent de vot conscient però tanmateix útil, per no prendre mal.

Els ciutadans del País Valencià, valencianistes, sobiranistes i/o independentistes (tres vessants i estadis tàctics del mateix objectiu estratègic) tenim una llarga experiència d’aquest parany que, combinat hàbilment amb una llei electoral que barra el pas a noves alternatives, al llarg de quaranta anys de democràcia ha beneficiat a un PSOE (i al seu revers, el PP) que ha jugat a la «puta i la Ramoneta», al «valencianisme però tanmateix espanyolisme»

L’altre dia, en una de les magnífiques editorials (L’hora de triar el camí) amb les quals Vicent Partal ens regala cada dia de dilluns a divendres feia ua reflexió sobra la nova composició de les Corts Valencianes i el presumible nou govern del Botànic II.

A l’editorial on s’hi feia una crida implicita a una major implicació en la construcció nacional del País Valencià per part de Compromís, em va cridar l’atenció el següent comentari d’un amic votant de Compromís:

«El posicionament de Compromís serà el mateix: polítiques socials, regeneració democràtica, i en l’àmbit simbòlic/identitari no crear-se massa enemistats. Per tant a nivell de construcció nacional no espere res.

Altra cosa és que amb el Botànic assegurat durant una legislatura més (fet molt a valorar), siga necessari fer passes endavant. Però aquestes no vindran de Compromís. Només l’aparició d’una força clara i desacomplexadament sobiranista ho començaria a fer possible. Però aquesta hipotètica força hauria de ser molt resilient, i molt pacient… Seria un projecte a llaaaaaaaarg termini… Però necessari si volem avançar.

Subscric el comentari perquè els fets avalen la trajectòria descrita.

Les coses difícils i políticament controvertides es fan SEMPRE al PRIMER TRAM (fins i tot les primeres setmanes) de la legislatura, i el primer Botànic amb un Compromís fort, que li disputava l’hegemonia, (tant al govern com a les Corts), a un PSOE crepuscular, amb un Podemos fort i en ascens, recolzant-lo des del Parlament, del que gaudia a la legislatura acabada de finir, a més d’una immillorable relació de forces interna i externa, feia que tinguessen una oportunitat immillorable per reformar la llei electoral, recuperar la TV3 i entrar en la xarxa Ramon Llull. Es dsposava de majoria per fer-ho.

Eren mesures que no costaven un euro i que només haguessen destarotat a una dreta extrema derrotada i acomplexada per la corrupció (PP), i dividida (C’s), que de cap manera haguessen provocat disgust a la societat valenciana i que haguessen obert una etapa nova al País Valencià des de l’aprovació de l’Estatut ença. Tanmateix no ho van fer. La conclusió és òbvia.

Aquest tipus de mesures es prenen (canònicament) el primer any de legislatura i els tres restants es dediquen a la gestió i de preparació per unes noves eleccions. No ho feren però, i per tant només podem concloure que no es va fer perquè no es va voler. Punt.

Recordem com el PSOE ens va mantenir en el conflicte lingüístic pel senzill procediment de no determinar cap ens normatiu de la lengua, un govern rere altre i com només en darrera instancia quan ja estava clara la seua derrota al davant de Zaplana designaren l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana com a ens normatiu, designació que va ser derogada d’immediat pel PP al desplaçar del poder el PSOE. Mai va arribar a exercir l’IIFV d’ens normativitzador.

El procediment es calcat.

En aquesta legislatura per contra, Compromís és més feble, Podemos residual i el PSOE talla el bacallà dins el Botànic II i tot i tenir majoria aquesta s’ha reduït en l’àmbit de les Corts Valencianes. Ja no hi ha majoria per reformar res. No ho faran. Continuarem igual.

En aquest moment ens trobem en una nova onada d’hegemonia socialista relativa (que jo estime efímera) que farà d’un tebi i afeblit Compromís un company de viatge dòcil i, encara més domesticat, amb una demagògica ofensiva federalista a les portes per part del PSOE , (la n-sima) que arrossegarà encara més a Compromís a la inanitat nacional.

El federalisme que ens ven alguna vegada el PSOE és un bon no res.El federalisme només es pot entendre des de l’assumpció del dret a l’autodeterminació. Des del respecte previ a la voluntat majoritària del territori en qüestió entès com un subjecte de dret, i ara com ara l’únic federalisme possible a l’Estat fóra entre tres subjectes polítics de dret: Catalunya, Euskadi i la resta d’Espanya on cap altre territori de l’Estat ha demostrat una voluntat de sobirania suficient per considerar-lo subjecte de dret. I aquesta és la qüestió a esmenar amb urgència des del País Valencià estant.

Un ‘federalisme’ on des de Madrid es decideixen els subjectes a federar es una aberració, una perversió semàntica i conceptual, pròpia de règims colonials que decideixen les fronteres de les seues colònies, una simple descentralització regionalitzant. En defintiva, l’estat de les autonomies amb un altre nom. Per ara però, ateses les declaracions del PSOE: “Ni referèndum ni reconeixement del dret a l’autodeterminació” sembla que la cosa va per aquí. I sembla que és a aquest federalisme al que Compromís fent seguidisme del PSOE ha escollit atansar-se.

És una maganxa més del socialisme monàrquic de pandereta per desactivar el gran perill d’una Catalunya democràticament insurgent. Un parany que al remat res no aturarà…però que si pot marejar l’apallissat vot valencianista per tants anys de fracasos i amb un nivell de consciència rudimentari, que encara s’acontenta amb molles.

Cal doncs configurar una força polítca netament sobiranista i netament valencianista que responga als paràmetres esmentats.I ens cal amb urgència.Ens cal aplegar-nos al voltant d’un pal de paller per construir una força netament sobiranista sense la qual molts ens sentim orfes, però sobretot sense la qual no podrem fer front als esdeveniments que s’albiren a curt termini en un futur de grans canvis.

Perquè que ningú no s’enganye. Compromís no té un projecte ideològic, polític i sobretot nacional pel País Valencià. No el pot tenir atesa la seua composició. La seua vàlua i la seua utilitat, (indiscutible per altra banda per aturar a la dreta cavernícola) no passa per aquí. El seu projecte és tot un altre.. El Bloc ha quedat marginat i Iniciativa, dominant, sembla voler refundar una Izquierda Unida modernitzada.

Curiosament els valencians hem estat capaços de construir potents associacions cíviques al llarg i ample del País de les que destaquen Acció Cultural la més recent Plataforma pel Dret a Decidir, (els equivalents d’Omnium i ANC al Principat), El Tempir al sud, l’STPV-Intersindical, La Unió de Llauradors, Escola Valenciana, i tantes i tantes altres que farceixen el País Valencià de nord a sud, però hem fracassat en la construcció de les seues contraparts polítiques per la parasitació política i econòmica que PSOE i el PP han fet de les institucions i per tant dels recursos públics, novament amb l’ajut inestimable d’una llei electoral castrant sense la qual el País Valencià s’assemblaria més a Catalunya (dades en ma! Algunes reflexions al voltant de l’evolució política al País Valencià i de la llei electoral del 5% autonòmic aprovada pel PSOE, UCD i AP ) que a l’erm que es avui la Comunitat Valenciana, i que cal no oblidar el Botànic I (es a dir Compromís!) no va canviar podent fer-ho.

Aprendrem la lliçó? Tindrem la suficient ambició nacional? o ens resignarem a seguir conformant-nos amb una mediocritat poruga que a l’hora de la veritat de res ens protegeix i de res ens aprofita? Farem bona la frase del compte duc d’Olivares sobre la mollesa dels valencians o encetarem un altre tipus de camí? El món és mou i nosaltres no podem romandre immòbils sense pagar un altíssim preu per la inacció.

Al País Valencià s’han recollit quasi 20.000 vots desacomplexadament independentistes sense quasi mobilització prèvia ni campanya i d’una gran consciència nacional i política, de suport a les llistes encapçalades per Oriol Junqueras i Carles Puigdemont i un percentatge indeterminat pero sense dubte ben alt de vot sobiranista dels 192.484  recollits per la candidatura  de Compromís per Europa, i cal entomar el repte de gestionar aquest cabdal de vot.

Construïm l’alternativa que necessitem i fem joc, la partida continua.

 

Robert Mora.

 

2 pensaments sobre “BASTIM L’ALTERNATIVA (Quina, a què)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*