Bloc d'en Robert Mora

Reflexions, opinions i estats d'ànim.

República per què, República per a què?

República per què, República per a què?

Com cada 25 d’abril, els valencians ens preguntem si la nostra existència com a poble té algun significat i per tant alguna mena de futur pel que pague la pena fer esforços, o simplement som només un residu històric a recordar amb alguna celebració de tipus folklòric i continuar sent eixe poble «mesell i moll» que alguns prediquen interessadament des de l’esquerra espanyola, amb una identitat difusa que només s’entén com una variant regional del «ser espanyol».

Tot i que de vegades semble un interrogant prescindible, -ja els agradaria- en realitat és l’eix principal del debat polític, i qui més s’encarrega de recordar-ho de forma periòdica, és precisament la dreta espanyola en concret i les forces espanyolistes en general. La tensió política a un País Valencià més aviat poc vertebrat, banalment blaver i lingüísticament perplex però encara amb una gran vitalitat, continua estant centrada sobre l’eix nacional, un eix inevitablement escorat cap a l’esquerra. I a eixe interrogant, a eixe debat irresolt, des de fa un temps se li ha afegit un element nou: La República; però quina república, per què república i república per a fer què?

La república és una forma d’estat, és en realitat l’actualització de la monarquia quan es produeix la inversió en la legitimitat del poder. Quan el poder procedeix de dalt, de Déu, del seu representant a la terra, el Papa, l’emperador, el rei, etc. el poder rau en el monarca «per la gràcia de Déu», i el poble no te altra funció que atansar-se al poder legítim.

En un determinat moment històric aquesta relació s’inverteix, i en un període de temps relativament curt el poder ‘legítim’ passa al poble que escull qui l’ha de governar, i així tot i mantenint una estructura pareguda a la de l’antic règim, el monarca passa a estar substituït per un president de la «res publica» es a dir de «l’assumpte de tots». Tot i això la figura del rei i de la institució monàrquica, no només no desapareix sinó que a molts països perviu malgrat el nou paradigma com a «Monarquia Constitucional», perfectament funcional amb el nou ordre, això si perdent quasi tot el seu poder material a canvi de mantenir un poder simbòlic i representatiu de «la unitat i permanència de la nació», que relliga l’estat nació amb el seu patrimoni històric immaterial, que satisfà una necessitat emocional profunda de la població. Un patrimoni immaterial de la monarquia espanyola que només per fer-nos una idea de la seua naturalesa i de com ens és d’aliè, recorrerem només a tres fites històriques: 1. El seu fonament, quan es fusionen els regnes de Lleó (origen també de la nació portuguesa) i Castella i per tant, absolutament estrany a la gènesi del poble valencià, producte de l’expansió mediterrània de Catalunya i Aragó. 2. Els decrets de Nova Planta on es redueix el Regne de València a les lleis i idioma de Castella. 3. El cop d’estat feixista recolzat per la casa de Borbó i que culmina en l’entronització de Joan Carles I que és reclama hereu del gloriós aixecament del 18 de Juliol de 1936 en un primer moment. Simplement, aquesta monarquia no és la nostra en cap modalitat possible.

L’exemple més emblemàtic de monarquia constitucional, és el de la monarquia britànica, el primer lloc precisament on es va començara limitar-se el poder del monarca i on va néixer la democràcia moderna.

Doncs bé, això o una cosa molt pareguda, es el que ha passat a Espanya.

La monarquia va ser foragitada a les eleccions d’abril de 1931, i substituïda per una efímera república que va durar fins final de 1939 quan Franco després d’una sagnant guerra civil va restaurar la monarquia erigint-se com a garant fins que una nova restauració va portar al tron a Juan Carlos I de Borbó després de la seua mort el 1975. Tot i que Juan Carlos comença el seu regnat assumint el llegat del «Movimiento Nacional del 18 de Julio» ben aviat i gracies a la legitimació que el PSOE i el PCE li atorgaren com a cap d’estat d’una nova ‘monarquia constitucional’, la monarquia espanyola va sent assumida progressivament per la població majoritàriament, malgrat haver estat foragitada per les urnes el 1931. La raó es bastant clara. La monarquia d’Alfons XIII mai no va poder consolidar una democràcia liberal equiparable a la resta dels estats del seu entorn, ben al contrari les convulsions del seu regnat amb dictadures (Primo de Ribera) pel mig i amb unes desigualtats socials sagnants van fer de la de república un sinònim d’alliberament social i modernitat, continguts que han perdurat fins els nostres dies, tot i que progressivament més i més debilitats.

La república espanyola -i el republicanisme- que va resistir vigorosament la escomesa del feixisme ha arribat als nostres dies només com un record del passat. Això explica la falta de republicans i l’exhauriment del republicanisme com a moviment polític a Espanya.

Espanya ha deixat de ser republicana…justament quan Catalunya l’enlaira i proclama la República Catalana com el gran projecte de futur de la nació catalana.

La clau és troba a l’eix nacional. Els Països Castellans sobre els que esta edificada Espanya es troben ben a gust amb una «monarquia constitucional moderna», als països ostatges dels quals Catalunya és la punta de llança no.

Eixa «unitat i permanència de la nació i el seu patrimoni immaterial» que és el principal capital de la monarquia, els és aliè i profundament incòmode.

A ells…i a nosaltres els valencians que arran del 25 d’abril de 1707, aniversari de la Batalla d’Almansa, i les seues conseqüències, atès que mitjançant el decret de Nova Planta el 29 de Juny de 1707 se’ns van arrabassar lleis, institucions, costums idioma i futur.

Com anem els valencians a sentir-nos representats pel símbol una monarquia com aquesta que a més a més no tan sol no fa cap intent de lligar-nos amb el nostre passat, sinó que ans el contrari ens l’amaga?

Som un país expropiat; fins i tot expropiat de la seua història.

El republicanisme s’ha anat apagant a Espanya fins esdevindre residual. El republicanisme ha anat creixent a Catalunya fins a esdevindre hegemònic, però són dos republicanismes d’arrels ben distintes i no calen mes introduccions per veure que l’independentisme català està informat pel sobiranisme; ras i curt: No hi ha republicanisme sense sobiranisme.

Catalunya és reivindica com a subjecte jurídic i nacional de dret, i ho fa rebutjant de pla la continuïtat simbòlica amb la monarquia espanyola d’arrel castellana.

El País Valencià amb una trajectòria històrica en aquest sentit idèntica a la catalana, encara no ha assolit un nivell de consciència similar i es troba perplex en la cruïlla entre dreta i esquerra, l’autonomisme i el sobiranisme, el republicanisme espanyol, unitària o federal/confederal i la monarquia borbònica, etc. La raó de la perplexitat es què al País Valencià encara no ha aparegut un moviment sobiranista el suficientment important per amerar capes importants de la societat. Eixe és doncs el repte: convertir el País Valencià en un subjecte jurídic i nacional de sobirania. Pensem només en una dada. La població valenciana ja és majoritàriament coneixedora de l’espoli que pateix per part de l’estat, i tanmateix ningú li ha fet cap proposta política per resoldre’l que no siga plorar.

En aquest sentit hem de ser molt seriosos quan parlem de república, perquè no es poden fer propostes com aquestes sense un treball previ d’informació i de formació a la població, i d’explicar per què i per a què volem una república. Portem més de de 300 anys sent els ostatges d’Espanya, assumint la seua llengua, els seus costums i els seus símbols, i amb una por fosca i amagada que confonem amb aquiescència lliure.

Senzillament la República espanyola ha mort i esta soterrada. Ara ens toca fer la nostra, la República -sobirana- del País Valencià. I cap contraproposta mes adient en aquesta data en la que recordem la derrota militar que ens va deixar fora de la història, i per què la desmemòria no ens deixe indefensos de cara a un futur que es preveu convuls.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.