Bloc d'en Robert Mora

Reflexions, opinions i estats d'ànim.

Les falàcies argumentals de l’unionisme.

De tots els arguments emprats per aturar el sobiranisme català n’hi ha un especialment trampós que es utilitzats per molts “suposadament sobiranistes”, per un sector del PDCat i fins i tot pels especialistes en mediació política des de la més estricta i ètica neutralitat política (mode irònic):

“No hi ha una majoria sobiranista. Només són 2 milions de 5,7 milions de ciutadans amb dret al vot”.

Ho diu Ciutadans, o diu el PP, ho diu el PSC, ho diu un sector del PDCat i ho diuen els periodistes de El Periodico, La Vanguardia, El Mundo, El País, La Sexta, Els Comuns, Podemos, etc. etc. etc.

Però quan els proposes fer un referèndum per contar-se DE VERITAT a veure si eixa xifra es certa o només una estimació subjectiva de part, la resposta va des d’un rotund NO, o la sibil·lina proposta d’un “Referèndum acordat” amb el Reino de España, o a l’encara més sibil·lina proposta d’una Reforma Constitucional on els partits sobiranistes catalans no tenen ni la més lleugera possibilitat d’aconseguir una engruna d’influència política.

Quina és la proposta doncs, per substituir eixa negativa dels “durs” (PPSOEC’s) i del “tous” (Els Comuns, Podemos CiU/PDCat)?.

La proposta es noves eleccions autonòmiques, amb 155 si del ‘ciutadà’ Rivera depenguera a la il·legalització de partits polítics de la jove promesa del PP Pablo Casado si d’ell depengés, i per descomptat (aixo no ho diuen clar!) amb una bona neteja de subversius via inhabilitació política o via Tribunal (de ajuste) de Cuentas, per aconseguir un Parlament domesticat i amb intervenció de l’Estat dels Mossos d’Esquadra, de la TV3 i de l’educació pública.

Menció a banda mereixen els arguments (?¿) de la UE.

No poden consentir una declaració unilateral d’independència perqè això “desfermaria una orgia de noves declaracions unilaterals d’independència al llarg i ample d’Europa”. Deixant de banda l’absurd de l’argument, perquè no hi veig a La Rioja demanant la independència per mimetisme amb la independència catalana, però i què si fos així?

Qui són els buròcrates de la UE per dir-los als seus ciutadans el que tenen i el que no tenen dret a fer? Com s’atreveixen a impossar-nos ñes seues pors o les seues limitacions cognitives?.  Es un argument de tall paternalista i autoritari rdicul, que pot desfermar una fugida de la UE d’aquelles pobles sense estat que aspiren a auto governar-se. Encara més ridícul si ve de Junker ciutadà de Luxemburg, un dels estats mes petits i amb menys població de la UE, o amb claríssimes reminiscències autoritàries, i imperialistes en boca de l’inefable Gonzàlez Pons.
Deïficar els vells Estats nació europeus quan han deixat de tenir sentit és una de les pitjors decisions i un dels arguments més perillosos a l’Europa d’avui en dia per acarar el futur. Quin missatge se’ns esta enviant als ciutadans europeus que vivim a velles nacions sense estat? Que la democràcia no pot resoldre les aspiracions sobiranistes per via democràtica? Que uns quants buròcrates mediocres van a decidir el que es millor per nosaltres “el suyo beneficio, el mio…o cosa així en termes rajonyans”?
De veritat creuen que els Estats europeus son eterns i la solució pel futur d’Europa?
Es troba a faltar una veu autoritzada que parle amb un mínim d’intel·ligència política que només pot provenir d’Alemanya.

La poruga França que encara no ha assumit que la “grandeur” es cosa del passat, la insegura Itàlia o la post franquista Espanya van a decidir el futur de flamencs, catalans, valencians, bascs o frisons?

Malament. Si més no sempre ens quedara la pragmàtica Gran Bretanya o la neutral Suïssa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.