Bloc d'en Robert Mora

Reflexions, opinions i estats d'ànim.

La República catalana, la clau de volta del canvi a l’Estat Espanyol

Amb la ‘Rebel·lió Catalana’ ens trobem en una avinentesa única en els últims 39 anys que depassa en importància la transició del franquisme al regim del 78.

Ha passat 39 anys des del transit a l’estat del 78, gairebé el mateix que va durar el franquisme estricte, i 39 anys després ens trobem de nou al davant d’un altre llindar polític, d’altra “transició” mes semblant al que llavors molts volíem fos un “trencament democràtic amb un procés constituent”.

A diferencia però d’aquell esdeveniment en que tota la població de l’estat es va sentir concernida, aquest per obra i gracia d’uns mitjans de comunicació de part es veu amb una parcialitat asombrosa com a “coses dels catalans” i es veu així perquè ara queda meridiana-ment clar que ni de lluny ens vam deslliurar del franquisme.

Aquests últims 39 anys es poden qualificar sense ambigüitats de post-franquisme. Potser, si que ens deslliurarem EN PART de les estructures franquistes, (l’exercit, la policia, la judicatura i la monarquia romangueres intactes), però de cap manera de la mentalitat, la concepció del poder, i de la naturalesa de l’Estat, per obra i gràcia de les classes que pilotaren la “Modèlica Transició”.

La seua mentalitat ha romàs inalterable. No es estrany pensant ara en com es va produir l’esdeveniment que havia de portar Espanya a construir-se com una democràcia europea homologable.

Com molt be diu Suso del Toro, els estats nació es construeixen des de la “res publica” amb un joc horitzontal de pulsions, convencions consensuades i contrastades i des d’on emergeix una concepció del “Poder just” compartit per tota ,la societat. I d’això el regne d’Espanya en sap ben poc, perquè des de la lògica del poder “per la gràcia de Déu”, els súbdits només tenen el dret dels suplicants com diu el prestigiós filòsof i pensador nord-americà John Rawls, de qui reproduïsc l’escrit següent:

“Una teoria de la justícia” – “..si hom concep la llei bàsica com a reflex de l’ordre natural i si el sobirà creu que governa per dret diví, aleshores els seus subjectes només tenen el dret dels suplicants…. Una vegada que la societat s’interpreta com un esquema de cooperació entre iguals, les persones afectades per greus injustícies no cal que se sotmetin. De fet, la desobediència civil (i també la objecció de consciència) és uns dels mecanismes estabilitzadors dels sistema constitucional, encara que sigui per definició un mecanisme il·legal”

Aquesta cita encotilla a la percepció els dos conceptes de poder polític, que en aquest moments estan enfrontats a l’Estat Espanyol, atès que Espanya mai no ha deixat de ser un “Reino” i per tant no s’ha produït la necessària transició d’una a l’altra mentalitat política, perquè els seus protagonistes així ho procuraren, la conseqüència es que ara el desencontre es total.

Ferran Sàez Mateu ja avisava que la mentalitat ‘ancian regim’ no només no estava en absolut superada sinó que a més, estava retornant cada cop amb més força.

Les paraules de Rawls són crucials per donar-li sentit i validesa a la desobediència civil que és com s’esta configurant la “la rebel·lió catalana” sobretot a ulls del règim del 78, on els actes de desobediència només son vistos com actes il·legals que mereixen càstig i repressió, molt diferent a com és percep des d’altres sistemes i societats amb més maduresa democràtica.

Tornant a Rawls: “… Amb tot, si la desobediència civil justificada sembla amenaçar la concòrdia civil, la responsabilitat no recau pas en els que protesten sinó en els que, abusant de la seva autoritat i poder, justifiquen aquesta mena d’oposició I és que el fet d’emprar l’aparell coactiu de l’estat per tal de mantenir institucions manifestament injustes és en si mateix una forma de força il·legítima a la qual els homes, quan cal, tenen dret a resistir.”.

Aquestes dues cites exemplifiquen a la perfecció la col·lisió de les dues maneres de concebre al poder polític i el joc democràtic. El problema és que la segona manera d’entendre el poder NOMES es hegemònica en un racó de l’estat. Esta reclosa geogràficament en una petita nació sense estat anomenada Catalunya, mentre que la mentalitat absolutista envernissada de democràcia és àmpliament majoritària a tota la resta de l’Estat.

No és doncs en puritat un problema que només atenga els catalans i als seus drets nacionals però si que es cert que només s’esta vehiculant a través d’aquesta reivindicació, el que fa que molta gent el perceba com aliè als seus interessos.

A diferencia però de l’Estat Espanyol que mai no ha deixat de ser un “REINO” Catalunya per contra, és de forma anòmala, -tot cal dir-ho- una nació, que vol excel·lir-se com a estat, una nació moderna construïda des de dins i amb un nivell de cohesió política sorprenent sobretot atenent que fa més de 300 anys perdé les seues llibertats nacionals, malgrat haver-hi al seu si una greu contaminació del pensament autoritari espanyol, que afecta quasi al 50% de la seua població, per manca de poder polític real al no poder integrar correctament  l’allau immigratori d’altres contrades de l’estat o de països de sud Amèrica.

Espanya per contra es un REINO amb una “Villa i Corte” que li ho vol impedir amb tots els recursos al seu abast.

Un Regne disfressat de monarquia constitucional i feu d’unes elits econòmicament depredadores que ha fet d’Espanya un estat extractiu, en paraules del Nobel en economia Daren Acemoglu, i amb greus dèficits democràtics que abans que després la portaran a la fallida com a Estat.

No és fàcil passar d’una monarquia a una república o a una monarquia constitucional. Recordem que el franquisme va ser una monarquia absoluta, no cal més que observar una moneda de l’època per veure que Franco va ser “Caudillo de España por la gracia de Dios” i que la republicà fou un curt i efímer període de transició situada temporalment entre Alfons XIII i Francisco Franco al que succeí el seu deixeble Juan Carlos I, i la Transició política subsegüent d’un a l’altre, una realització de la classe política franquista en el poder que es va perpetuar a si mateixa i amb ella, la mentalitat que la informava.

Res a veure per exemple amb la transició portuguesa de la revolució dels clavells on si es va superar de veritat el vell estat salazarista i les seues elits, o amb la difícil Revolució francesa o la encara anterior Revolució Gloriosa anglesa mitjançant la qual es desposseí de poder a la Corona que va passar al Parlament. Res d’això a passat mai a l’Estat Espanyol.

Per tant el procés català, es configura com un esdeveniment que ateny a tot l’estat, i on convergeixen un seguit de temes d’importància nuclear:

a) La qualitat democràtica i la concepció del poder que li va annexa.

b) El dret a decidir del pobles i dels ciutadans, del qual el dret a l’autodeterminació és un cas particular,

c) Quina Europa volem i quina hem d’evitar activament,

d) El ben novedós fenomen d’apoderament popular que s’ha produït a Catalunya, -i que es pot qualificar d’inèdit-, perquè ha estat la iniciativa popular des de baix amb els referèndums populars iniciats a Arenys de Munt, el que ha obligats els polítics a fer seua una qüestió que d’altra manera no s’hagués produït, i que el pujolisme havia mantingut a ratlla i en respiració assistida.

e) L’emergència de la vertadera naturalesa de l’Estat Espanyol com “estat extractiu” i l’existència de les “classes extractives” que el modelen i dirigeixen en paraules de Germà Bel,

f) I last but not least, el País Valencià, on resulta cridaner i molt curiós veure com es des de la dreta del PP se’n refereixen una i altra vegada com potencialment una altra Catalunya, malgrat ser un país amb un nosaltres feble i discontinu, amb un no-nom, i malgrat la destrossa perpetrada pel PP al llarg de més de vint anys en tots els ordres, continua fent-los por. No debades ens van dedicar la llei electoral més injusta d’Europa occidental.

Si des de qualsevol sector de la ciutadania espanyola i des de qualsevol racó de la seua geografia, el procés d’alliberament nacional de Catalunya s’hauria de veure com a propi, al País Valencià i a a tots aquells que hi vivim i treballem, ens ateny més principalment per obvies raons de la cultura, llengua, geografia, historia i espoli econòmic des de l’Estat.

L’únic que ens diferencia i allunya es la mentalitat; la majoritàriament espanyola encara al País Valencià, i la pròpia de democràcies més evolucionades a Catalunya, comparativa que per si sola, mereixeria un article a banda.

Concloent: El procés d’autodeterminació català és la clau de volta de la transformació de l’Estat espanyol en el seu conjunt. No hi haurà Republicà espanyola ni modernització del pensament polític espanyol sense la prèvia proclamació de la República catalana.

Robert Mora

Membre del Consell Polític d’Esquerra Valenciana i de la Plataforma pel dret a Decidir

https://www.llibertat.cat/2017/10/la-republica-catalana-la-clau-de-volta-del-canvi-l-estat-espanyol-40147

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.