Bloc d'en Robert Mora

Reflexions, opinions i estats d'ànim.

Dialeg amb un unionista

Una generación con esto? Por dios que cansinez entonces…
Y te repito, la demanda puede ser democrática, pero tenemos la constitución que tenemos. O se hace con el acuerdo del estado español o se hace por la fuerza. No hay mas vías, nunca las ha habido, ni las va ha haber.
Pero vamos, este circo, ya verás, ni independencia ni nada, os van a tener una década con el teatrillo, divididos, distraídos y haciendo el pardillo y se quedará todo en unas concesiones económicas justitas de las que pueda chupar la oligarquia catalana.
Entonces os daréis cuenta de la cantidad de energía y tiempo que habéis gastado en ese mensajes vacío de la independencia.

M’admira la teua clarividència.
Igual és per l’edat, però eixa afirmació rotunda que fas de
“No hay mas vías, nunca las ha habido, ni las va ha haber” no puc subscriure-la.


El meu avi no va anar a la guerra de Cuba perquè
son pare era un home de possibles li va pagar un home que va anar per ell per defensar una terra que SEMPRE seria espanyola (eixe SEMPRE va durar un bufit); al batxiller vaig estudiar les provincies “espanyoles” d’Africa de Guinea Ecuatorial i les illes Fernando Po, Annobey i Corisco, el Sidi Ifni i el Sàhara Occidental, i pocs anys després vaig veure un referèndum d’autodeterminació de la “provincia espanyola” de Guinea Ecuatorial que conculcava 5 ó 6 Leyes Fundamentales del Reino, vaig veure l’entrega de la “provincia espanyola” del Sàhara Occidental a Marroc i la guerra -perduda i on on va participar la gent de la meua quinta – del Sidi Ifni. Vaig veure com s’enfonsaven “Los principios fundamentales del Movimiento Nacional i Las Leyes del Reino” i la seua substitució per una Constitució bastant presentable, (sobretot comparada amb Los Principios i Las Leyes), i el transit d’un estat centralista on es parlava “espanyol” i “dialectos” a l’Estat de les autonomies i la cooficialitat de les diverses llengües de l’estat ‘de especial proteccion’ segon la Constitució…


Tot això, per no parlar de la reunificació alemana, la caiguda de la URSS
i l’emergencia dels estats bàltics, caucàsics i asiàtics, la dissolució de Iugoslàvia i Txecoslovàquia, la fi del apartheid en Rhodèsia (l’actual Zimbabwe), Sud-àfrica i estats satel·lits, i l’enfonsament definitiu del règim segregacionista dels estats del sud d’EEUU, els referèndums de Quebec i Escòcia, i això per no parlar del món anterior i posterior a la 1ª guerra mundial etc.etc.etc.
A diferència teua jo no estic segur que fracasse la revolta catalana i
que es fasa efectiva l’aparició d’una República catalana, però tampoc estic segur del contrari. En eixe aspecte sóc més modest que tu.


Del que si estic segur, es que si hi ha una constant
a la història és el canvi, i també estic segur que quan hi ha una massa social suficient els canvis són imparables, i eixa Constitució que a tu et sembla immutable POT esdevenir paper mullat d’un dia a un altre. Quan les avantguardes arriben al llindar del 30% (una altra llei validada per les ciències socials) els canvis són inevitables i a Catalunya eixe llindar s’ha superat amb escreix.

A mi el qui em sembla que està en un atzucac, és precisament l’estat espanyol, no Catalunya. L’Estat espanyol està presoner de la seua narració, es troba entre l’espasa i la pared, i no pot obrir la caixa de Pandora d’un Referèndum pactat, amb la qual cosa jo crec que al remat es sentirien alleujats si finalment Catalunya fes una DUI. En aquests moments jo crec que VOLDRIEN poder pactar un Referèndum, però la seua narració centenaria de la España Una i castellana els ho impedeix.
Per cert, a mi no van a tenir-me “una década con el teatrillo, divididos, distraídos y haciendo el pardillo”, això en tot cas serà a tu. Jo sóc valencià i els meus problemes polítics són d’una altra naturalesa, com per exemple deixar de banda la anòmica denominació de Comunitat Valenciana per substitui-la per la de País Valencià, perquè qualsevol territori amb un Poble, Història i Cultura pròpies es pot denominar “País”. Llegim els diccionaris.

Això si, el que et puc dir amb seguretat és que si creus que perquè frustren el referèndum la qüestió va a quedar resolta, ahi si que t’enganyes de totes totes. L’única manera de resoldre els problemes és reconèixer la seua existència, i l’Estat espanyol porta arrossegant des del bell inici de la seua aparició com Estat-Nació a les Corts de Cadis el problema de la plurinacionalitat de l’estat cada cop més enverinada.

Durant tot el segle XX des de Cambó a Pujol això que sempre s’anomenat “nacionalisme català” -sense ser-ho-, des de Catalunya (però trambé tímidament des d’altres territoris) se li va estar proposant a Espanya un altre model d’Estat més semblant al de Holanda, Bèlgica, Regne Unit o Confederació Helvètica, fins que al remat s’ha produït l’esclat independentista canviant dremàtica i definitivament les regles de joc.

El que si està clar, es a quin costat de la ratlla et posiciones. També està clar el meu.
Be llogarem cadira i veurem com van les coses, i no dubte que espectacle i del bo! tenim per una estona.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.